dijous, 11 de febrer de 2010

Amic de tots, amic de ningú


Amic de tots, amic de ningú

Amic de tots, amic de ningú,
tímid com ell sol però obert quan està amb tu.
Alguna explicació?
Me'l miro fixament
i sota una rialla es posa vermell,
llavors em mira ell
i dels nervis aparto els ulls
i jugo amb el cabell.
Però quan arriba la fosca...
És una festa!
El cor se li torna una caixa
de riures i sorpreses.
El seu rostre carregat de torbament
s'adorm i en surt un altre novament.
Una broma i una rialla,
un parell de sortides i el so de molts riures.
La lluentor dels seus ulls,
el to de la seva veu,
era com música davant meu.
Des d'aquell moment el veia diferent,
més més dolç, més alegre
com sol en aquella nit de festa.
Però en arribar l'alba
la festa s'acaba;
torna la vergonya i la seva cara roja.
Me'l miro fixament,
aleshores em mira ell,
la mà se m'acosta al cabell
i el seu rostre de nou es posa vermell.
I vam apartar la mirada tots dos al mateix temps.
Amic de tots, amic de ningú,
donaria el que fos per poder estar amb tu.
Amic de tots, amic de ningú.
I ara me'n penedeixo
que no me n'hagués adonat abans
del que per tu ara sento.
Faria qualsevol cosa per poder parlar amb tu,
amic de tots, amic de ningú.

Clàudia Raventós, 3r B

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada