dilluns, 21 de desembre de 2009

Sin noticias de Gurb


El passat 12 de desembre es va representar al Teatre Principal de Vilanova "Sin noticias de Gurb" (lectura obligatòria a la secundària), adaptació teatral de la coneguda i divertidíssima novel·la d'Eduardo Mendoza per part de l'actriu Rosa Novell. L'actriu llegeix, diverteix i es diverteix alhora que ens ofereix la seva particular versió de l'obra. Tot un plaer.

En finalitzar, vam tenir l'oportunitat de fer preguntes, compartir i intercanviar impressions amb Novell i Mendoza. Us animo a què aneu a veure l'obra, si en teniu l'oportunitat, i evidentment a què llegiu el llibre, si encara no ho heu fet.
Us deixo el text que vaig escriure per a la programació d'aquesta temporada del Principal:
Sin noticias de Gurb d’Eduardo Mendoza, novel·la publicada per primera vegada l’any 1991, és ja un clàssic de la literatura espanyola. Aquesta obra d’humor (o de ciència-ficció) és, sens dubte, l’obra més satírica i càustica de Mendoza.
Malgrat el títol, l’autèntic protagonista és el company d’en Gurb, de qui no sabrem el nom, ni tan sols al final de la història. Ambdós són extraterrestres que arriben al nostre planeta degut a un problema tècnic amb la nau espacial. I aterren als afores de Barcelona, una Barcelona preolímpica que no se salvarà de les crítiques, per les obres, per l’excés de consumisme o per l’absurditat d’alguns comportaments humans.
És una característica fonamental de l’autor, en moltes de les seves novel·les, utilitzar la realitat que l’envolta per criticar allò que no li agrada, però ho fa de forma magistral a través de l’humor àcid, incisiu i corrosiu.
L’obra està escrita de forma autobiogràfica, com un diari personal, a partir de l’arribada de Gurb i el seu company a la Terra. Aquest recurs dóna versemblança i objectivitat a tot el relat de l’extraterrestre, i de pas serveix per parodiar les narracions documentades de ciència-ficció.
De seguida Gurb desapareix d’escena perquè vol investigar tot el que se li presenta al davant. Llavors el seu company, i narrador, l’haurà de cercar i mentre ho fa ens va descobrint, des d’un punt de vista curiós i sovint hiperbòlic, una ciutat que coneixem bé. Aquesta perspectiva falsament naïf ofereix a Mendoza una excusa perfecta per analitzar la condició humana, a través dels personatges que van desfilant, i també la vida deshumanitzada a les grans ciutat. Tot això sense oblidar mai la sàtira.
Malgrat tot el que viuen els dos extraterrestres, al final de la novel·la decideixen quedar-se aquí. Mendoza aconsegueix, mitjançant aquest joc literari de l’estranger que arriba a un lloc nou i desconegut, mostrar-nos els nostres costums i les nostres dèries. Tanmateix, el protagonista no acabarà d’entendre el funcionament de la societat on ha anat a parar.
La novel·la té els dos ingredients que fan d’ella una obra d’èxit i una petita obra mestra: satisfà generosament el lector exigent i alhora sorprèn i ens inquieta la seva mirada i els comentaris, de vegades ingenus però no inofensius, que ens situen davant d’un gran mirall descarat.


Raquel Casas Agustí

La millor nit de les colònies


La meva nit preferida de les colònies, sense dubte, va ser l'última.

Va ser una d'aquelles nits que havia de ser especial, diferent a les altres, i ho va ser. Primer vam tenir temps lliure fins a les vuit, com sempre, vam sopar i vam estar una estoneta a les habitacions.

Més o menys a les 10:00 de la nit, van venir dos homes d'uns 25 o 30 anys a l'alberg, ells dos portaven uns llums, uns altaveus i alguns aparells electrònic. Els dos homes es van situar amb els seus aparells a la saleta de reunions, que és una sala bastant ampla.

Jo em vaig quedar mirant, però al cap d'una estona me'n vaig anar cap a l'habitació. Quan vaig tornar hi havia penjades un munt de llums i de focus de discoteca. Tothom va entrar i va començar la festa; alguns nens ballaven, uns altres miraven i altres estaven a fora parlant.

La disco va acabar a les 12:00 més o menys; va ser una nit meravellosa per a mi.

Noa Segado, 2nB

divendres, 18 de desembre de 2009

Les Colònies de 2n d'ESO







Dia 1, 30 de Novembre
El dia 30 a les 7:40 del matí vam sortir de l’Institut cap a Empúries (Escala). Després de 3 hores aproximadament, vam arribar a l’alberg. A continuació vam deixar les maletes i vam anar ràpidament als aiguamolls. Allà vam veure les espècies d’ocells que hi ha a Empúries, cavalls i també diferents tipus de plantes. Més tard, a les 5 de la tarda, vam tornar a l’alberg i ens vam instal·lar. A continuació, a les 8 de la tarda, vam sopar, després de sopar vam anar a donar una volta pel poble. I al cap d’una estona a les 11 vam anar a dormir.

Dia 2, 1 de Desembre
Dia 1 de desembre:
Ens vam aixecar sobre les 8:00 del matí per vestir-nos, fer-nos el llit...
A les 8:30 van anar a esmorzar fins les 9:00. Des de les 9:00 fins a les 9:30 ens vam preparar per anar al castell del Montgrí. Sobre les 10:30 vam arribar al peu de la muntanya on estava el castell, i poc després vam començar a pujar-la. Anàvem fent parades per completar el dossier (sí, ens donaven dossiers, concretament 1 cada dia).
Sobre les 11:30 – 12:00 vam arribar al castell, situat al capdamunt de la muntanya i vam seguir fent el dossier fins la 13:00. A la 13:00 vam estar dinant i jugant fins les 14:00. A les 14:00 vam continuar fent el dossier fins les 15:00. A les 15:00 vam començar fins el peu de la muntanya. A las 16:30 estàvem esperant l’autobús al peu de la muntanya. A les 17:30 vam arribar a l’alberg i, a continuació, vam tenir temps lliure fins les 8 de la tarda. A les 8 de la tarda vam sopar, després de sopar vam fer un joc i a les 11 vam anar a dormir.

Dia 3, 2 de Desembre
El tercer dia vam anar al nucli antic de l’Escala i al Cementiri Mariner. A continuació, a la 1 del migdia, vam anar a menjar a l’alberg; després de menjar vam muntar uns jocs olímpics romans. Vam fer tres equips. A la primera prova havíem de muntar un carro de fusta per fer una carrera, a la segona prova fèiem una carrera amb marxa atlètica; la tercera va ser una prova de llançament de pes amb una pedra gran; la quarta prova era de punteria (havíem de donar amb una pedra petita a un arbre); la cinquena i última prova va ser de salt. I els guanyadors dels jocs olímpics romans van ser el equip dels “Filipinos”; com a medalla els van donar uns donuts als primers, i també els segons van tenir premi: uns donetes; i el últims també: uns “filipinos”. A continuació, a les 8 de la tarda, vam sopar; després de sopar vam fer un joc pel poble de pirates, ciutadans i soldats. I al cap d’una estona, a les 11 com sempre, vam anar a dormir.
Dia 4, 3 de Desembre
El quart dia vam anar a Cap de Creus (sector far), vam estudiar les plantes, roques i una mica d’història. Hi havia molt de vent (Tramuntana). A continuació havíem de trobar un lloc per poder menjar. Al cap d’una estona vam tornar al far. I després vam tornar a l’alberg. Quan ja estàvem a l’alberg teníem temps lliure fins les 8 de la tarda. Després de sopar vam fer discoteca ja que era l’última nit; ens ho vam passar molt bé.

Dia 5, 4 de Desembre
L’últim dia, el dia 4 de desembre, ens vam aixecar i abans d’anar a esmorzar vam fer les maletes. Després d’esmorzar, vam anar cap a Sant Pere de Roda. Vam visitar un antic monestir de monjos. A continuació també vam anar a visitar un antic poble. Després de visitar tot vam anar a dinar, i més tard vam tornar a l’alberg ràpidament per agafar les maletes. Finalment vam agafar l‘autobús per tornar cap a Sant Pere de Ribes.

Àlex Montero, Ivan Fernández, 2nB

dijous, 17 de desembre de 2009

Game over: no te la juegues


El jueves 26 de Noviembre del 2009 vino a nuestra clase Jose, este chico es un paralítico que trabaja en el hospital Guttmann.
Guttmann es un hospital especializado en personas que han sufrido daños cerebrales o lesiones medulares. Éstos ayudan a la gente a empezar una nueva vida, los ayudan a sobrevivir y les enseñan todo tipo de cosas para que en un futuro se puedan valer por sí solos.
Jose es un chico de 33 años que se quedó paralítico con 31 años. Él era modelo de motos, es decir, se montaba en motos y las conducía y la gente le hacía fotos para revistas. En una de las salidas, fueron unos cuantos para conducir la moto, él iba segundo; el primero esquivó una mancha de aceite y a Jose no le dio tiempo a esquivarla, así que se resbaló, se dio un golpe en la cabeza y aun con el casco puesto se quedó inconsciente; seguidamente empezó a rodar su cuerpo y finalmente chocó con una señal y se rompió la médula espinal.
Antes de explicarnos su vida y de poder preguntarle todo tipo de dudas, nos puso un vídeo, donde salían personas con ese tipo de problemas que nos explicaban cómo iban día a día y lo duro que era.
Finalmente Jose nos dio la palabra a nosotros para que le preguntásemos todas las dudas que teníamos sobre su deficiencia.
Él contestaba todo, aunque algunas de nuestras preguntas eran más sobre su vida íntima, etc. Él está contento con su vida en general y sigue adelante, sigue haciendo las mismas cosas que siempre, seguía conduciendo y decía que aún tenía esperanzas de que antes de morir se volvería a subir en una moto porque le gustan mucho.
Jose tiene una novia y esperan tener hijos pronto; tener una deficiencia o un problema no significa que no puedas tener tu propia vida o familia.
Pienso que no hay que jugarse la vida de forma tonta ya que existen muchos riesgos y no es necesario hacerse el “chulito” delante de sus amigos pues puedes salir muy perjudicado y acabar muy mal. No vale la pena. Todos pensamos lo mismo, pensamos que a nosotros nunca nos pasará nada hasta que nos pasa.
Ayuda a quien lo necesite y no te rías de la gente porque tú puedes ser el próximo.


Laia Navas, 3rB

dilluns, 14 de desembre de 2009

Toca'm el pandero


T’agradaria sortir per la Festa Major de Sant Pau? Veniu a tocar el pandero amb el grup gran de Panderos de Sant Pere de Ribes. Us animeu a participar? Les festes són al Gener, els dies 24 i 25. Animeu-vos a sortir, i a fer la Festa Major més divertida! Busquem gent entre 12 i 15 anys, si us fa il·lusió o coneixeu a algú interessat, aviseu! Us ho passareu molt bé, val la pena!
Interessats, enviar correu electrònic a Laerke de 3r B, i us donarem tota la informació necessària:
LSAU14@HOTMAIL.COM Agraïrem la vostra participació!

-Sobre el ball de panderos:
És un ball popular del Penedès, d'origen desconegut, possiblement valencià, que s'ha estès per totes les poblacions amb Festa Major important. És un ball relativament modern, comparat amb els altres de les Festes.
És si més no un ball vistós, seguint una determinada coreografia, on es fan repicar els panderos formant diverses figures, de sis maneres diferents: "El Quadrat", "Els Platerets", "La Serp de dues fileres", "La Serp d’una filera", "La Creu" i "La Jota". Els balls van acompanyats de la melodia del flabiol i el tamborí amb el sac de gemecs.
El vestuari és molt senzill: camisa i pantalons blancs, faixa blava o vermella, mocador vermell creuat al pit, i creuant-ne un altre amb un altre estampat, formant una creu. Les sabates són espardenyes blaves o vermelles, dependrà del color que predomina a la fila de la balladora.
*No us heu de preocupar pel pandero ni la roba, ja que us la podem deixar, si fos necessari.

divendres, 11 de desembre de 2009

I aquest cap de setmana, què fem?


És divendres ien sortir de l’escola alguns de nosaltres ens quedem parlant de les activitats que pensem fer el cap de setmana, uns fan esport, altres van a l’esplai, altres surten amb els seus pares d’excursió i com més anem parlant més ens anem animant a fer alguna activitat junts.

Ens quedem asseguts a terra, imaginant i pensant alguna cosa maca per fer i que ens agradi a tots, anar a fer fotografies al castell, anar a casa d’un de nosaltres a jugar a la plena, parlar, berenar o prendre algun refresc.

Pensant en fer alguna cosa diferent, de sobte recordo que vaig fer un taller d’elaboració de sabons, crema per a les mans i de sacs d’olor a Olivella i que les monitores ens van informar de totes les activitats que feien durant tot l’any i crec que ens poden agradar, feien rutes guiades, trajectes amb 4x4, sortides a cavall per tot el Parc Natural del Garraf i moltes coses més.

Explico la meva idea als meus companys i els sembla perfecte, ens posem d’acord en parlar amb les monitores d’Olivella, ara ens falta trobar el seu telèfon i elegir l’activitat que més ens agradi a tots, de les que tenen preparades per aquest cap de setmana. Estem engrescats i volem fer alguna cosa aquest dissabte o diumenge, i estarem en contacte per quedar d’acord amb el que faci falta.


En arribar a casa, vaig a buscar la informació del taller que vaig fer, on hi haurà el telèfon i alguna dada més. Remenant les meves carpetes ho trobo! Un fulletó amb un retrat de “La Sala” que és el lloc on donen informació del Parc Natural del Garraf i preparen les activitats. Estic molt contenta, quina sort, és com si m’hagués tocat la rifa, hi ha els horaris, el telèfon, les activitats que fan i la reproducció de moltes imatges de les activitats que han fet i també fan algunes recomanacions com: la importància de beure aigua, consumir fruits secs i alguna fruita al llarg de tots els recorreguts a peu.

Ara “La Sala” està tancada, només obre als matins, però hi ha els telèfons mòbils de les monitores i sense pensar-ho més, les telefono i parlo amb una d’elles. Estem de sort, em diu que podem triar entre 4 itineraris guiats, previstos per diumenge a les 9 del matí. En veure el nostre interès ens faran el camí escollit una mica més complet i ens portaran a la Masia.

Ens posem d’acord entre tots: farem una excursió a peu per conèixer els animals i les plantes del Garraf. Si tenim temps ens portaran fins al lloc més bonic del Parc, on hi ha unes vistes d’una gran bellesa, a visitar una masia molt antiga que diuen que és la més bonica on fa molts anys amb la pell dels animals feien mantes per al fred, catifes i moltes coses de cuir. A més, en acabar la visita fan un sorteig d’alguns dels articles que fan ara com braçalets, penjolls i anells de cuir.


Marta López, 2n B

dijous, 10 de desembre de 2009

Creps de pernil dolç i formatge


Per als paparazzi que em segueixen:
El meu plat preferit són les creps de pernil dolç i formatge. M’agraden amb la massa ben feta i cruixent, i amb molt pernil dolç. Si pogués les menjaria a totes hores. Les creps me les faig jo mateix tal i com a mi m’agraden. M’agraden perquè són fàcils i ràpides de fer i són molt bones. Ara us deixo la recepta tal i com jo la faig:


Recepta Creps de pernil dolç i formatge:
Ingredients per a 2 persones:
- Ketxup.
- Orenga.
- 2 llonxes de formatge per fondre.
- 2 llonxes de pernil dolç.
- Un paquet de creps (massa).
- Oli d’oliva.
Preparació:
1. – Poses el ketxup per sobre de la crep i el reparteixes bé per tota la crep.
2. – Fiques el pernil dolç i el formatge ratllat per sobre de la crep (un de formatge, un de pernil dolç,...).
3. Poses l’oli d’oliva a la paella i deixes que s’escalfi.
4. Quan l’oli estigui calent, poses la creps i les doblegues de manera que quedi com un entrepà.
5. Li vas donant voltes fins que quedi ben torradet.
6. Treus la crep de la paella i la poses en un plat.
7. Deixes que es refredi una mica i ja està llesta per menjar.

Bon profit!


Ivan Fernández, 2n B

dijous, 3 de desembre de 2009

El viaje de Kalilu


A finales de octubre, vino a hacernos una charla al Instituto, a los alumnos de 3º de ESO, un hombre africano que hizo un largo viaje a España para una mejor calidad de vida. Kalilu vivía en un pequeño pueblo de Jirong, cerca del río Gambia (en el oeste de África). Kalilu decidió venir a España, pero no tenía el dinero suficiente para hacerlo en avión, ni en barco, así que decidió hacerlo a pie.
Estuvo 2 años para llegar a España, en este tiempo conoció las barbaridades del hambre, de la pobreza, las enfermedades, la desesperación y la muerte. También se dio cuenta de que la gente puede llegar a ser muy mala, pero también te puede ayudar mucho en un momento determinado. Él, sin perder la esperanza en ningún momento, luchó y luchó muy duro.
En la charla, Kalilu estaba acompañado por una amiga suya que también formaba parte de la Asociación “Save the Gambian Orphans”, la cual estuvo formada gracias a él, para ayudar a los niños huérfanos de su pueblo.
Kalilu ha explicado todos los detalles de su experiencia en un libro titulado El viaje de Kalilu.
En mi opinión estuvo muy bien escuchar de primera mano una experiencia así, aprendí que la vida puede ser muy dura, pero siempre tienes que luchar, porque al final, con ayuda y suerte, obtienes tu recompensa.
Gracias por compartir tu viaje con nosotros.

Míriam López, 3r A

dimarts, 1 de desembre de 2009

Horses


Did you know that horses are animals with four legs? Did you know that you can ride them? Did you also know that horseriding is officialy called a sport? Beacuse all these people that say horseriding isn’t a sport, I want to see it try it by themselves.
Anyway, horseback riding isn’t just getting on a horse and riding him. You have to get your horse ready, and take care of him. Actually, the most difficult part is taking care, and not riding; you have to think about horses are alive, so they can be happy, sad, or sick.
What I’m going to explain is how to get a horse ready; it can seem a little complicated but it’s not. The process it’s not simple, but logical.
The first thing you do is getting the horse you’re riding. You can get the horse down with its bridle, which is better because the horse knows it’s going to work. To put the bridle on, you have to get the horses head and the middle part of the bridle, and with the other, you put yhe bit in its mouth. You always have to stand on the left side of the horse. Then, you clean its hooves, if the horse is in its stall, if not, you do it in the patio (where you get the horse ready with the other riders), then, you get him tighten, though not he’d or she’d run away.
The next step is getting your horse groomed; first you get the hard brush to get the worst off, and after you use a soft one to get everything off. It’s important to check it’s hooves once more, to make sure there isn’t anything wrong.
Afterwards, it’s time to get the horse saddled up. First you put on the sweeter and then you put on the saddle. Finally, you get the girth tighten, and you fix the stirrups in your size.
Finally, you’re ready to ride.

Lærke Saura, 3r B

divendres, 27 de novembre de 2009

Estalviant vida?


Ens acostumem a viure en apartaments i a no tenir cap altra vista que no siguin les finestres del voltant; i com que no tenim vistes, ens acostumem a no mirar cap enfora…
I com que no mirem cap enfora, ens acostumem a no obrir del tot les cortines; i com que no obrim del tot les cortines, ens acostumem a encendre el llum més d’hora.
I a mesura que ens hi acostumem, oblidem el sol, oblidem l’aire, oblidem l’espai…

Acostumem a despertar-nos sobresaltats perquè se’ns ha fet tard;
A prendre’ns el cafè corrents perquè arribem tard…

…A llegir el diari a l’autobús perquè no podem perdre temps; a menjar un entrepà perquè no tenim temps de dinar; a endormiscar-nos al tren perquè estem cansats; a sopar ràpid i a anar-nos-en a dormir sense haver viscut el dia.

Ens acostumem a pensar que les persones properes a nosaltres sempre hi seran…
… I a creure que estan bé, sense preocupar-nos de comprovar-ho…

…I esperar tot el dia per finalment, sentir a través del telèfon:

-“és que avui no em va bé…”

-“a veure si ens veiem…”

-“quedem la setmana vinent”.

A somriure a les persones sense rebre’n un somriure.
A ser ignorats quan necessitem que ens tinguin en compte.
I si la feina no ens motiva, ens consolem pensant en el cap de setmana.



I si el cinema està ple, ens conformem a seure a la primera fila, encara que hàgim de tòrcer el coll. I si el cap de setmana no tenim gran cosa a fer o anem curts de diners, ens en anem a dormir d’hora, perquè sempre tenim el son endarrerit.

Ens acostumem a estalviar la vida…

…que a poc a poc es gasta i, un cop gastada, ENS PERDEM VIURE-LA…!!

Hi ha una dita que diu:

“La mort està tan segura de la seva victòria, que ens dóna tota una vida d’avantatge”.



El temps no es pot agafar i molt menys emmagatzemar-lo.
La nostra existència transcorre a gran velocitat; però mentre tinguem vida, tindrem l’oportunitat de canviar els nostres hàbits, de tenir una existència de més qualitat, d’aprofitar i gaudir de cada respir, de cada batec del nostre cor.
No transformem la nostra vida en una rutina inútil que ens faci infeliços!

La vida posa al nostre abast tots els elements per poder ser feliços i estar satisfets.
La vida no s’ha d’estalviar… CAL VIURE-LA PLENAMENT!!!


Marta López, 2n B

Hem guanyat!


El millor dia de la meva vida va ser quan vaig guanyar la copa de Catalunya d'Hoquei patins, amb el meu equip de Ribes. Vam jugar al Palau Blaugrana, a Barcelona. Va ser molt difícil tot plegat, l'equip contrari era molt bo, però a la segona part vam remuntar un tres a zero. I al final del partit vam quedar quatre a tres.
Jo vaig marcar dos gols, en Daniel, el defensa de l'equip, va marcar-ne un, i l'altre el va marcar en Pau, que era el davanter de l'equip. Nosaltres no ens ho podíem creure, havíem guanyat la copa Catalunya!
El dia va ser molt divertit; després de la victòria els pares ens van portar a un lloc semblant al firapark a jugar. A la nit vam sopar en un restaurant on hi havia un parc i ens hi vam passar una bona estona allà jugant. Va ser un dia molt especial.


Marc Batet, 2n B

dimarts, 24 de novembre de 2009

El millor dia

Era un dia molt especial, eren les 10:50, estàvem a punt d'acabar 6è, només ens separaven de la llibertat uns segons; ens havien dit de que no ens aixequéssim ni féssim soroll, que sortíssim amb calma..., bé, això van dir ells, els professors que semblava que no havien tingut infantesa. Estàvem a punt de tenir 3 mesos de vacances i després, per mala sort, a l'institut; però deixem les parts negatives i mirem les parts positives: en aquell moment em sentia el rei del món, només de pensar de que no hauria d'estar-me en aquella escola que fa molt mala olor i on el menjar és poc deliciós; estaria 3 mesos de festa i sense fer res, era gairebé un somni fet realitat! Les notes en aquell moment no m'importaven ja que ho havia suspès tot, no m'importava, és clar que després de la bronca dels meus pares venien 2 mesos i mig de rascar-se la panxa. Aquest va ser el millor dia de la meva vida.

Nil Taulé, 2n A

divendres, 20 de novembre de 2009

Dibuixos de l'Edat Mitjana









A Visual i Plàstica els alumnes de 2n d'ESO hem estat treballant sobre l’Edat Mitjana; una de les activitats que havíem de fer era copiar un dibuix de l’època, un dibuix que ens agradés.
Vosaltres mateixos podeu comprovar si els dibuixos que hem fet s’assemblen a l’original o no:
-
http://pintura.aut.org/


Els dibuixos pertanyen a:

Cristian López, Júlia Serena, Marta López i Albert Pérez.

**

dimecres, 18 de novembre de 2009

Receta para ser un buen alumno


Ingredientes:

• Uno o más alumnos.
• Un profesor.
• Unos buenos padres.
• Un aula o algún sitio de trabajo y material adecuado.
• 400g de interés.
• ½ l de empatía.
• 250g de paciencia.
• 2 l de respeto.

Preparación:

Media hora antes de empezar la clase, se tiene que poner en remojo a los alumnos en un litro de respeto. Cuando hayan pasado 15 minutos introduzca ½ litro de empatía y 5 minutos después 300g de polvo de interés. Cuando haya pasado media hora los escurrimos y los secamos para que no se resfríen. Una vez secos y escurridos ya estarán totalmente a punto para empezar la clase. Los introducimos en el aula con el material adecuado.
Si durante la clase algún alumno se porta mal el profesor se tiene que tomar de una en una las cápsulas de 50g de paciencia y dar al alumno un litro de respeto que teníamos reservado junto con los 100g de interés.
Si con esto no se consigue que el alumno se porte bien de nuevo, se llamará a los padres y se les explicará el problema y para conseguir el resultado que esperamos en el alumno. Los padres deberán escuchar bien al profesor y hablar con su hijo para hacerle entender que la escuela es un lugar para aprender, donde conviven respeto e interés.
Si esta receta se sigue al pie de la letra, conseguirán que todos los niños y niñas sean buenos alumnos.

Albert Pérez, 2n B

dimarts, 17 de novembre de 2009

Excursió al Montgròs


El dia dimarts 27 d'octubre els alumnes de 1r d'ESO A i B vam anar d'excursió a caminar fins el Montgròs.
Feia molt bon dia i ens van acompanyar el professor Leo, de Matemàtiques, la Minerva, de Naturals, i la Carme, professora d'Educació Física. Ens feia molta il·lusió anar fins la muntanya que dóna nom al nostre Institut.
Durant el trajecte ens vam aturar perquè hi havia una cova on hi podíem entrar, i fer una petita pausa per descansar. La cova estava feta de pedres i a dintre hi havia aigua.
Tot seguit vam seguir l'excursió, fins que vam arribar al Montgròs. Allà vam esmorzar i després podíem jugar. Passada una estona vam començar a baixar, fins que vam arribar un altre cop a l'institut.
A la pujada al Montgròs hi havia ombra durant tot el camí, per tant, vam pujar molt bé, sense agobiar-nos de calor, i molt a gust; però a la baixada ens donava el sol de cara i vam passar moltíssima calor i estàvem tots suats. Però ens vam aturar de nou a la cova per refrescar-nos.
Ens va agradar molt a tots aquesta excursió i la tornaríem a repetir.


Carlos Ruzafa, 1r A

Nit d'estels a Can Grau

A Olivella el passat cap de setmana 6, 7 i 8 de novembre es van fer un seguit d’activitats molt interessants per a tothom dins el Programa de les Festes de Tardor – Olivella Viu el Parc.
Les activitats van començar divendres des de les 7 de la tarda fins a les onze de la nit a l’Observatori Astronòmic del Garraf amb el col·loqui “La Galàxia. Història i Coneixement actual”.
La nit d’estels és una bona ocasió per apropar-se al món de l’observació pràctica sense tenir coneixements previs. Es va fer una jornada de portes obertes per conèixer la història i l’estat actual de la nostra galàxia, les estrelles, la seva vida i mort, les noves i les supernoves i l’evolució de les nebuloses.
L’Observatori és un dels centres de recerca més actius en el camp dels sistemes estel·lars dobles i múltiples.
El dissabte hi van haver les activitats infantils i el Teatre d’Humor familiar a 2/4 de 6 de tarda a la Sala D’actes de l’Escola amb l’obra “Grim, Grim, la Blancallops i els 7 porquets" de la companyia teatral La Pera Llimonera.
Diumenge per tot el nucli antic del poble hi va haver animació de carrer, mercat d’artesans, cercavila per carrers i places, la XII Trobada de Puntaires, el Taller de Tir amb Arc, la presentació del llibre “Diari de Pau Raventós i Marcer, pagès d’Olivella (1814-1844)", la XII Trobada Gegantera i per acabar Música de Ball i vermut a la una del migdia a la plaça de l’Església amb la Sijazz Band.


Marta López, 2n B

dijous, 12 de novembre de 2009

La Fira de Novembre


La Fira de Novembre torna un altre any a Vilanova. Avui dia 12 s’inaugura la Fira i podrem visitar-la fins diumenge dia 15. Encara que hi ha crisi, en les dues setmanes anteriors, els estands han superat el 95 per cent dels llocs on posar les seves paradetes (5 punts més respecte l'any passat). És un nombre bastant elevat, si tenim en compte la situació econòmica actual.

Encara que en edicions anteriors va costar omplir tota la fira, aquest any sembla que no ha estat tan difícil. Alguns sectors han ajudat la fira perquè aquesta s’ompli, per exemple la restauració. Tot i això, el sector immobiliari i l’institucional no han participat gaire perquè els hi està costat molt aconseguir els diners. Tot i que no tindran tanta presència, en general es notarà més participació que els anys anteriors, encara que també cal tenir present que s'ha reduït l'espai dels estands.

Tomàs Àlvaro, regidor de Promoció de la Ciutat, ha afirmat que l'ajuntament està 'satisfet' perquè és una de les fires multisectorials 'més importants' del país i perquè hi ha una 'complicitat' per part de l'activitat econòmica de la ciutat i també de la comarca.

En aquesta ocasió trobem una zona de restauració, una altra per a entitats locals, una d'artesania i el segon Mercat Juvenil, destinat a fomentar l'esperit emprenedor dels joves.
Esperem que els temps acompanyi per poder visitar i comprar de nou la Fira.


Daniel Rodríguez, 2n B

dimecres, 11 de novembre de 2009

Carme, una de les nostres conserges



La Carme, juntament amb la Laura, és una de les nostres conserges. Ha començat amb nosaltres aquest curs i va accedir molt amablement a respondre algunes preguntes.

- Quants anys portes treballant de conserge?
Ja fa 19 anys que sóc conserge.
- Per què vas triar aquest sector?
Perquè em va agradar molt aquesta tasca.
- T'agrada la feina que realitzes?
Sí.
- Has tingut altres feines?
Sí, he treballat de dependenta en una botiga i també en una fàbrica de tèxtil.
- Com vas arribar al Montgròs?
Perquè em vaig quedar sense plaça on estava, llavors em van oferir aquest lloc i vaig acceptar-lo.
- Com veus aquest Institut?
Molt tranquil. Estic bé aquí.
- A quants instituts o col·legis has treballat?
Fins ara, a 4 instituts.
- D'on ets?
He nascut a Vilanova i la Geltrú.
- Per acabar, ens pot recomanar un llibre i una pel·lícula que t'hagin agradat?
El llibre que us recomano és El Secreto de Rhonda Byrne, i la pel·lícula “Tomates verdes fritos”.

Moltes gràcies per ser tan amable Carme.

Niko Sala, 2n A

dilluns, 9 de novembre de 2009

Torna el Principal


El cap de setmana de Tots Sants, el dia 31 d'octubre, va tornar a obrir el Teatre Principal de Vilanova i la Geltrú. Després de tancar per obres l'any 2005, l'esperada reobertura ha estat tot un èxit de públic. Moltes persones no s'han volgut perdre l'oportunitat d'aprofitar les nombroses activitats programades per a aquesta temporada, obres molt variades i per a tots els públics, i també poder veure i conèixer en directe, amb els seus propis ulls, el reformat i renovat teatre.
Però sense dubte, el principal reclam d'aquesta desitjada reestrena ha estat la representació, dissabte, diumenge i dilluns, de l'obra de teatre "Brams o la Kumèdia dels herrors", interpretada pels actors vilanovins Sergi López i Toni Albà. La gran demanda d'entrades va fer que l'organització hagués de prorrogar l'obra un dia més.

Esperem i desitgem que continuï la temporada amb el mateix èxit de visites. Ja era hora de tenir de nou un teatre a la comarca.

Abdelilah Azghough, Valeria Bejarano, 2n B i 2n A

divendres, 6 de novembre de 2009

La USEE





Al Montgròs tenim una USEE; li hem fet una entrevista a la Sandra Ferrer, que n'és la responsable, per saber més coses sobre què és i com funciona.


1- Quin és el significat de la paraula USEE?
Unitat de Suport a l'Educació Especial.

2- Per què treballes en això?
Perquè vaig estudiar la carrera de psicopedagogia.

3- T'agrada fer aquesta feina? Per què?
Molt, perquè és una feina de contacte directe amb els alumnes i en la que pots fer moltes coses per donar-los eines perquè siguin persones autònomes i integrades al centre.

4- Quants alumnes hi ha?
Hi ha 8 alumnes en total; n'hi ha de 1r, 2n, 3r i 4t d'ESO.

5- Per què aquest institut té USEE i d'altres no?
Perquè aquest és un institut petit que pot acollir molt bé alumnes que tenen més dificultats que d'altres. Un altre motiu és perquè la USEE és un espai on els alumnes que hi assisteixen poden treballar coses relacionades amb la vida del dia a dia.

6-
Com treballeu a la USEE?
Treballem en petit grup i fent servir les mateixes eines que a l'aula ordinària.

7-
Quantes hores hi vénen els alumnes?
Depèn de cada alumne.

8-
Quants professors o professores treballen a la USEE?
Treballem tres professionals: L'Ana (psicòloga), la Montse (educadora) i jo mateixa.

Moltes gràcies Sandra.

Valeria Bejarano i Erika López, 2n A i 2n B

Concurs de cartells per a la Marató de TV3


Els alumnes de 2A, 2B, 3A i 3B del Montgròs participem en el concurs anomenat ''PINTA LA MARATÓ'' de TV3. El concurs consisteix en fer un cartell sobre el tema d'aquest any, és a dir, sobre les malalties minoritàries. El premi serà un cap de setmana en uns Albergs.
Les malalties minoritàries són malalties que pateixen poques persones, però n'hi ha de molts tipus; es calcula que n'hi ha unes 7000 de diferents i afecten a 7 de cada 10.000 espanyols. Pots patir-les tant quan ets adult o quan neixes, i de moment no es poden curar.
La marató és un projecte solidari que realitza TV3 ja fa molts anys amb l'objectiu de recollir diners per a la ciència i per a la curació de malalties, aquest any per a malalties minoritàries.
En aquest concurs de cartells hi participen moltes persones i molts instituts. De totes les classes, els alumnes triaran el dibuix més creatiu d'un/a alumne/a i s'enviaran. Esperem que algú de la nostra classe sigui el/la guanyador/a!

Cristian López, 2n A

dimecres, 4 de novembre de 2009

TAC: Trastorns d'alimentació i conducta


Normalment la bulímia i l’anorèxia són dos trastorns que afecten els adolescents. Els adolescents ens formem a partir de les altres persones i dels amics, per exemple si et poses una samarreta i la mare et diu que no et queda bé, no li faràs cas, però si un amic o amiga et diu que la samarreta no et queda bé li faràs cas i t’he la trauràs (li fem cas a l’amic/a); també ens construïm una mica per la “tele”, veiem persones primes, amb bon estil…, i ens pensem que totes les persones han de ser així (i que nosaltres hem de ser així). Ens agafem una mica de model algunes persones de la “tele”.

Símptomes de bulímia i/o anorèxia:
Si una amic/a deixa de menjar, tira l’esmorzar… i et diu:
-ets el meu millor amic, i no li diguis a ningú.
Tu no has de dir mai:
-tu tranquil que jo et guardaré el secret . Si el vols ajudar li has de dir a una persona adulta, o als seus pares,així és com l’ajudes, tot i que durant un temps segurament no et parlarà, perquè ho has dit, tot i que és el millor que pots fer.

Hem d’estar ALERTA de:
-llençar el menjar : hem de vigilar si alguna persona llença el menjar, potser el pot llençar un dia perquè no li agrada el que li han posat , però si ho fa cada dia… (s’ha de controlar);
- no volen quedar a fer un refresc : si convides a una amic/a a prendre alguna cosa, o a un aniversari, on menjaran coca… i no vol venir, aquests poden ser alguns símptomes de la bulímia i/o l’anorèxia;
-diuen que estan grassos i no ho estan;
-mai no es veuen bé…

. Què és la Bulímia:
És quan menges molt i després ho vomites tot.
En vomitar se’t desfan les dents i l’esòfag (sempre que vomitem encara que no sigui de bulímia ens hauríem de rentar les dents).
El 10% de les persones que tenen bulímia es moren, i si es recuperen normalment queden seqüeles. No accepten que estan primes.
Quan tens bulímia et deixa de venir la regla, et surten pels per la cara…, i moltes d’altres conseqüències més greus.

. Què és l’Anorèxia:
És quan deixes de menjar.
Normalment els trastorns alimentaris afecten molt més a les noies, perquè les jutgen més estrictament, i també es jutgen a elles mateixes. Afecta més joves entre els 12 i els 22 anys, tot i que pot haver-hi algun cas que amb 40 anys també pateixin bulímia.

Marta López, 2n B

dilluns, 2 de novembre de 2009

Hornbæk, Denmark



Denmark is a little land in the northern of Europe. It’s a very tiny land, but beautiful. In summer it’s not excessively hot, but in winter it’s cold and mucky. Denmark is basically formed by islands, except Jutland, which is a peninsula. The referent places in Denmark are Jutland, Sealand and Fyn (Jylland, sjæland og Fyn in Danish). Denmark’s got a lot of beautiful cities: Copenhagen, Silkeborg, Herning, Helsingør, Odense… but I’m going to talk about Hornbæk, a village near Helsingør. Which special facts do this village have? Let’s find out.
Hornbæk is a coast village, it’s not small, but neither big. The village hasn’t got a council; it belongs to Helsingør, which is nearby, ten kilometers (more or less). It’s got 3.542 inhabitants, but in summer it’s got up to 35.000 holidaymakers. The village is known as a Danish “fishing-village”.
Hornbæk’s got almost everything you need. It’s got a school, three big supermarkets, clothes shops, a port, a coast with beaches, a forest, there are cycling lanes in all the streets, and the most important thing: Ice creams. Hornbæk is well-known by the good ice creams they make in “Is-kage huset”, which means, the ice-cream cake house. They make the best ice creams in the whole world, with “flødeboller” that are some Danish cream cakes; and they’re used to put whipped-cream and strawberry jam on the ice-cream. They’re also used to make soft ices.
Hornbæk port is filled with fishing boats, and there are some pleasure boats. Sweden is very near, so a lot of people have a boat to get to Sweden once in a while. In the outskirts of Hornbæk, before arriving to the nearest villages (Hellebæk and Saunte) there is a big forest, which is human planted. There are also a lot of sububs very near the city, one of them is Stenstrup. Everyone gets everywhere by bike, because Denmark is a very flat land, the highest point is himmelbjerget (near Silkeborg city) which is 147 high.
Every summer I’m in Hornbæk, and I love this place. I’ve got my cousin and a lot of friends. We get by bike everywhere, and we like going to the camping near her house, and have some fun over there. We can also go to the beach for running or just having fun with the waves (some days they are very big!) We can also get horseback riding, and we can visit horses (there are a lot of stables nearby). We can also take the train to another “fishing-town” (Gilelleje) and to Helsingør, where we can go to the mall and have a classical Danish ice-cream and walk in the Helsingør streets. Life there is great, if I were you, I’d go to Hornbæk someday!


Lærke Saura, 3r B

diumenge, 1 de novembre de 2009

El barco fantasma

Marc es un niño que siempre había querido ir a Estados Unidos. Por sorpresa, el día de su cumpleaños sus padres le dieron el regalo esperado: un viaje a EE.UU.
Marc casi lloró de la emoción, ese día. Y llegó el momento del viaje, ese mismo 21 de diciembre fueron al puerto. Embarcaron todos muy felices; Marc se instaló en el camarote, que por cierto era el número 666, con su mp5 para escuchar música. Había una cama de matrimonio y otra cama individual; tenía suerte porque era hijo único. Tras instalarse escucharon la voz del capitán anunciando que dentro de una hora eestaría la cena. A Marc le venía bien porque aún no tenía hambre, por eso cogió la “gameboy” con un juego curioso que se titulaba: "Pokemon y la casa cara". De repente se oyó un ruido !clap!; ¡se estaba hundiendo el barco! Marc corrió y vio a su padre descuartizado en la puerta, y sangre en la cerradura. Luego fue a la cubierta por las escaleras del este y vio muchos cadáveres allí con síntomas claros de descuartización. Después se dirigió al piso de abajo y encontró a su madre detrás de él, llena de sangre y con una sierra mecánica.


Iker Medina, Marc Raventós, 2n A

dissabte, 31 d’octubre de 2009

La Castanyada


La Castanyada és una festa popular de Catalunya que se celebra el dia de Tots Sants, encara que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada. Com el halloween dels països anglosaxons, també prové d'una antiga festa ritual funerària. Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets i moniatos. La beguda típica de la Castanyada és el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari. En molts llocs, el dia de Tots Sants, els confiters organitzen rifes de panellets i fruita confitada.


PANELLETS

- Ingredients:

.1/2 kg de farina d'ametlla
.1/2 kg de sucre
.Una patata petita bullida
.Una mica de sal per a la patata
.Mitja cullerada de pela de llimona picada ben fina
.Algun ingredient per donar-los gust: pot ser cafè soluble en pols, coco, cireres confitades picades, suc de llimona o de taronja,...
.Una mica de sucre fi per escampar sobre el taulell de treball i la plata d'anar al forn

- Elaboració:

El massapà:
En una conca fonda, desfem la patata bullida amb una mica de sal, un pols de pela de llimona picada ben fina, i una cullerada petita de clara d'ou batuda. Hi afegim el sucre, remenant tota l'estona amb una cullera. Hi afegim a poc a poc la farina d'ametlla, sense deixar de remenar, fins que queda una pasta ben homogènia.
Si el massapà queda molt dur, si el volem pels panellets de coco, caldrà afegir-hi unes gotes d'aigua, sense passar-nos, que no quedi massa moll. Si volem el massapà per fer panellets de cirera, ja podem afegir-hi, enlloc de l'aigua, les cireres ben trinxades (no massa quantitat).
Donem forma als panellets:
Posem el massapà sobre el taulell enfarinat de sucre fi i amb les mans li donem la forma d'una llarga botifarra que tallarem amb un ganivet a talls petits. De cada tall fem una bola amb la forma que volem donar al panellet.

Al forn:
Ben posats en una safata enfarinada de sucre fi, es posen a coure al forn, prèviament calent, a 180ºC el temps just perquè quedin cruixents per fora i tous per dins, uns 10-12 minuts. Els de coco s'han de gratinar lleugerament per tal que quedin rossos de sobre.

Francesc Pérez, 2nB

El cuchillo maldito

Era una noche lluviosa, acompañada de truenos. Juan se despertó porque escuchó un ruido extraño en su casa; se levantó de la cama, abrió la puerta de la habitación y salió para asomarse por la barandilla de las escaleras. A lo lejos pudo observar una sombra humana y misteriosa. Se asustó mucho pero decidió bajar sigilosamente hasta el recibidor. Juan se giró porque notó un escalofrío recorriéndole todo el cuerpo; miró directamente al espejo que tenía en la entrada. En ese momento vio a su padre reflejado a la vez que le extendía un cuchillo y le decía: “Toma, ha llegado la hora de la verdad”. Juan rápidamente cogió el cuchillo y la imagen su padre desapareció del cristal.
Juan se quedó paralizado mirando el cuchillo y pensando por qué se lo habría dado. En ese mismo instante llamaron a la puerta y escondió el cuchillo entre las cartas del recibidor. Abrió la puerta, era su tía, la hermana de su padre. Al verla recordó cómo fue la muerte de su padre (su tía lo había matado, les había traicionado). De pronto, Juan se puso a buscar precipitadamente el arma blanca escondida entre las cartas.
Fue directo a clavarle el puñal en el corazón, pero la tía lo esquivó, tropezó y cayó encima del cristal del recibidor y desapareció quedando atrapada en el espejo para siempre.

Iris Ayas, Claudia Ducasse y Andrea Martínez, 3rB

divendres, 30 d’octubre de 2009

La casa del bosc perdut

Aquell dia no era un dels que sempre surten a les pel·lis de por, sinó que era un dia assolellat. Una família va decidir anar a caminar pel bosc. Van anar amb cotxe fins que van arribar a una caseta on no hi havia ningú i on hi havia un cartell que deia “no passeu”. La família estava formada per 6 membres: la mare, el pare, la germana gran, una germana adoptada i dos bessons. Van aparcar el cotxe i van començar a caminar. Al cap d’una estona, la germana gran que era bastant ploramiques, es va negar a continuar. Llavors el seu pare li va contestar que aviat s’aturarien a dinar. Van parar i els dos bessons van començar a jugar a futbol. Una hora més tard el pare els va cridar i en aquell moment la germana adoptada, que per cert no era del tot normal, semblava que fos d’un altre món. I per aquest motiu la germana gran sempre es posava amb ella i la deixava en ridícul. Quan ja era tard van decidir agafar el cotxe per tornar; van recollir tot i van sortir decidits per anar-se’n. Però per més que intentaven sortir d’allà, tornaven al mateix lloc d’abans una i altra vegada. La germana gran es va començar a posar histèrica. El pare després, de buscar durant molt de temps, va trobar una petita casa abandonada que segurament era d’algun antic llenyataire. El pobre pare tot il·lusionat va anar cap a la família per comentar-los la troballa. Quan van arribar a la caseta, el pare va anar a buscar llenya; aquella nit van dormir molt bé. Al dematí no van trobar un dels bessons, llavors la germana gran va anar a la llar de foc i va veure un quadre, i va cridar: PAPA!!!; el seu pare va anar corrents i li va preguntar que què li passava, i li va respondre: “Juraria que ahir aquest quadre tenia sis dits i aquí només n’hi ha 5”. El seu pare li va contestar malament. Van decidir sortir a buscar al germà perdut. Es van passar tot el dia buscant-lo, però, no se sap com, van tornar a la casa del llenyataire. I en obrir la porta se’l van trobar mort. Van començar a córrer molt, però no se sap com, van tornar a la mateixa caseta; tanmateix, el nen ja no estava. Es van quedar una altra nit a dormir. L’endemà no hi era l’altre bessó (ja no hi havia nens), la germana gran va tornar a la llar de foc perquè tenia fred i va cridar de nou: PAPA !!! El seu pare anà corrents un altre cop, ella li va dir que mirés el quadre. El pare es va quedar bocabadat...: el quadre tenia 4 dits! Però ara la mare no s’ho va creure. Van anar a buscar els bessons i per casualitat una altra vegada van tornar a arribar a la casa. I van tornar a passar la nit en aquella casa estranya. I va tornar a passar el mateix, va desaparèixer la mare. Van anar a buscar-la. Però un altre cop van tornar a parar a la casa. Van anar passant els dies i va desaparèixer la germana rara; van desaparèixer tots fins que només va quedar la germana gran. Ella sola va mirar-se el quadre durant molta estona i es va adonar que ja només quedava un dit. La cara de la dona retratada estava somrient, era com la dels pallassos psicòpates. Va decidir que a mitjanit cremaria el quadre, però es va adormir i en despertar-se...

Daniel Rodríguez, 2n B

El boig

Tot començà en una casa de camp a l'est de Califòrnia. Tres germans orfes que vivien sols van sentir per la ràdio que en un manicomi proper un boig s'havia escapat. La policia va dir que havien de tapiar portes i finestres, per si de cas.
El germà petit, i després els altres, van anar a dormir tranquil·lament. El germà petit dormia abaix, en una de les tres lliteres. Afortunadament, tenia un gos que quan hi havia algun perill li llepava la mà. El nen, a les 5 de la matinada, va notar que el gos la hi va llepar, però estava tan adormit que no li va fer cas. Es tornà a despertar al matí perquè alguna cosa li gotejava a la cara. Va obrir els ulls i va veure que allò que gotejava era sang. Es va aixecar i va veure el seu gos al terra, esventrat i sense cap. Va buscar els seus germans i els va trobar degollats. El nen estava espantadíssim quan de sobte va veure escrit a la paret amb sang: “Els bojos també sabem llepar”.
El nen va sortir corrents de casa seva i es trobà el psicòpata que duia el cap del gos a una la mà, i a l'altra, un ganivet.
El nen començà a córrer i el boig el va seguir; li digué que no s'espantés, que no li faria res, però que tanmateix anés amb cautela pel món.


Nil Taulé, 2n A

dijous, 29 d’octubre de 2009

El problema de ver películas de terror

El profesor Barryson-Wenstein Ambrosio Sebastián de los Pilares Trinidad era un científico al que le traían una urna de una excavación junto con otros objetos. El profesor puso el dedo dentro y sacó un poco de cera. ¿A qué se debía? El profesor empezó a extrañarse, ya que en aquella época no existían las velas. Entonces se acordó de una película de terror titulada “La casa de cera”. El profesor, un hombre fácilmente asustadizo, empezó a imaginarse muchas personas de cera, y que él sería el siguiente al que cubrirían con ella. Entonces el jarrón se rompió y empezó a salir cera de las paredes y del suelo. De repente, en una esquina oscura vio una sombra y empezó a gritar:
-¡No me hagáis nada! ¡Por favor!
El hombre tropezó y se cayó al suelo. El suelo se empezó a calentar hasta el punto de que quemaba y comenzó a derretirse. El profesor se meó encima y se echó a llorar. En ese momento se deshizo el suelo en el cual estaba tumbado. La sombra se acercó cada vez más y se cayó. Caía y caía y cuando iba a impactar contra el suelo de la última planta del edificio y estaba a punto de morir, ¡plaf! El profesor B. W. A. S. P. Trinidad se había dormido en el cine, viendo la película, y estaba completamente solo y tumbado en el suelo. ¡Todo había sido un sueño!


Mónica Cabezas y Jéssica Tamayo, 3r A

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Toc, toc...

Uns dies abans de Tots Sants, la Castanyada i Halloween, alguns alumnes han escrit unes històries de terror molt indicades per ambientar aquests dies. Gaudiu dels textos, si podeu...


Toc, toc...
--------------
Nadie sabía el porqué de los suicidios en aquella habitación de hotel, nadie sabía nada. Pero a Richard Bracquemont parecía no importarle ese hecho. Estaba muy tranquilo. Había viajado a EUA por una cuestión de negocios. Él era un famoso médico y filósofo que estaba buscando una historia nueva. Quizá éste fue el motivo por el que decidió alojarse en una habitación tan siniestra.

Era jueves por la mañana. Richard Bracquemont acababa de llegar al hotel. Venía cansado ya que el día anterior había sido su cumpleaños y estaba aún con la resaca de la celebración. Se registró y se encerró en su habitación. Era una habitación muy bonita, con paredes coloridas y cuadros decorativos. Dejó las maletas dentro del armario y se tiró encima de la cama. Estaba muy cansado y, sin querer, cerró los ojos y se durmió profundamente.

Durmió hasta el mediodía. Richard, medio dormido, notó una pequeña brisa en su oreja derecha y, de repente, un golpe de hierro lo despertó. La habitación estaba desordenada. No estaban sus maletas. Los cuadros habían desaparecido. El cable del teléfono también. Cuatro cuerdas colgaban del dintel de la ventana, tres de ellas ya estaban ocupadas...

Xènia Rodríguez i Sergio Monterroso, 3r A

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Entrevista a Susanna Soler




La Susanna Soler és la nostra nova Directora i per això vam pensar fer-li unes preguntes sobre la nova tasca que realitza i sobre l'IES.


1. T’agrada ser directora? Què se sent ?
Sí, m'agrada; se sent molta responsabilitat.

2. Com vau decidir que tu series la directora?
Com que l’antic director va marxar, jo era la que hi portava més temps i la que es podia fer més càrrec.

3. Quines matèries pots donar?
Sóc professora d'anglès.

4. Com i per què vau decidir crear un nou institut?
No ho vam decidir nosaltres, sinó el Departament d’Ensenyament perquè en feia falta un altre al municipi.

5. Fas moltes hores aquí al centre? De què fas més hores, de professora o et dediques més a l’equip directiu?
Faig moltíssimes hores; em dedico molt més a l’equip directiu.

6. De petita ja volies ser professora o tenies algun altre ofici pensat?
De molt petita volia ser ballarina de ballet clàssic; després, quan era una mica més gran, volia ser periodista, però als 16 anys ja vaig decidir que voldria ser professora.

7. Per quan es preveu que tindrem el nou institut?
Si tot va bé al 2011.

8. Què opines de l’institut (organització, actitud, el seu aspecte...)?
Està molt ben organitzat, i en ser tan petit el fa més acollidor.

9. Quina relació tens amb els altres professors?
Molt bona.

10. Ens podries explicar les diferències i semblances entre l’institut que treballaves abans i on treballes ara?
La diferència més gran és l’edifici i la grandària. En l’altre Institut no coneixies tots els professors, i no hi havia una relació tan bona. En l’altre institut tampoc no hi havia tants avenços tecnològics.

11. Abans de ser professora, has treballat en algun altre ofici?
No, només als estius, de dependenta.

12. Quina relació tens amb els alumnes?
Crec que molt bona.

13. T’agrada la nova llei que s’aplicarà sobre començar una setmana abans les classes?
No, crec que els professors no tindrem prou temps per preparar el curs.

14. Creus que cobres el suficient per tot el treball que fas?
Sí.

15. Creus que aquest sistema d'ensenyament -treballar amb portàtils enlloc de llibres- serà bo en un futur?
Sí (tots sortireu amb molts bons coneixements), i en un futur en qualsevol feina necessitareu treballar amb ordinadors i amb molts avenços tecnològics.

Marta López i Francesc Pérez, 2n B

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Plaça de Maria Mercè Marçal


De totes les places que hi ha a Sant Pere de Ribes, la Plaça Maria Mercè Marçal és la que més em crida l'atenció. La raó és perquè quan jo vaig arribar per primer cop al poble no hi havia res on ara podem apreciar-la, sinó que hi havia tot un gran descampat. Actualment hi ha molts blocs de pisos al voltant, però encara que no ho sembli no fa ni 12 anys tot era descampat, excepte un bloc de pisos. La gent no l'anomena pel seu vertader nom, l'anomenen plaça de la Biblioteca. Això es deu a què fa uns anys es va edificar allà mateix una biblioteca anomenada “Manuel de Pedrolo”.
La plaça és de forma rectangular, com la majoria de places, envoltada d'algunes palmeres separades entre elles uns 4-5 metres. També hi trobem dues fonts idèntiques, encara que sovint acostuma a funcionar-ne una.
Només es pot accedir a la plaça per tres llocs, que són les tres cantonades, i per una part central.
Bé, aquest és el lloc que més m'agrada de Sant Pere de Ribes.


Daniel Rodríguez, 2n B

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Viatge en cotxe fins al Marroc


La meva mare, el meu pare, els meus germans i jo cada any anem al Marroc per visitar la nostra família que hi viu allà.
El viatge és molt llarg i molt cansat, sobretot perquè ens estem més de dues hores en cotxe per arribar al port d'Almeria, però sortim cap allà a la nit i hi arribem a la tarda. Cada hora, o potser una mica més, parem per descansar una estona i també per menjar alguna cosa.
Quan finalment arribem al port i pugem al vaixell encara ens hem d'esperar unes dues hores perquè el vaixell comenci a marxar del port.
El viatge en vaixell triga unes quatre o cinc hores, depèn del vaixell, però al final arribem a port. El vaixell s'atura al port de Blincar, que és de la província de Nador. I per arribar fins a Nador, que és la ciutat on vivim, triguem unes dues hores més.


Abdelilah Azghough, 2n B