dilluns, 31 de maig de 2010

Entrevista a Cristian López

En aquesta ocasió hem entrevistat al Cristian López, alumne de 2n A i jugador de bàsquet.

1. Hola Cristian. Des de quan jugues a bàsquet?
-Des de fa 8 anys.
2. En quin equip jugues?
-Jugo al Bàsquet Ribes, el millor equip!
3. Cada quant tens partit?
-Depèn de contra qui juguem, podem tenir-lo tant un dissabte com un diumenge. Cada cap de setmana, mes o menys.
4. Has guanyat algun partit? Quants?
-Home és clar!
5. Algun familiar teu també juga a bàsquet?
-No!
6. Alguna vegada, has pensat en deixar-ho?
-No, de moment no!
7. Creus que tens algun futur professional amb el bàsquet?
-És molt difícil, però no perdo res per intentar-ho.
8. No has pensat mai en provar de fer un altre esport?
-No.
9. Has perdut molts partits?
-Sí, bastants.
10. Has guanyat alguna copa?
-Sí, n'hem guanyades 3.
11. Què porteu per jugar a bàsquet?
-Portem samarreta de tirants, pantalons curts, mitges i bambes.
12. Porteu alguna protecció?
-A vegades, a les dents.
13. Algun cop t'has lesionat jugant a bàsquet?
-Sí, m'he lesionat l'esquena.
14. A quants equips diferents has jugat?
-Només al Ribes.
15.Vols afegir algun comentari?
-Recomano jugar al bàsquet Ribes.

Entrevista realitzada per Denise Palma i Júlia Serena, 2n A

divendres, 28 de maig de 2010

Microrrelats silenciosos


AL MATÍ
Com cada dia per al matí s'encenen els llums del sol. També com cada dia s’esmorza i es mira la televisió, després vas a l’escola. A l’escola aquell dia hi havia un murmuri estrany.
M'estava imaginant que si vingués un drac tots callarien. Però no va venir així que em vaig quedar amb les ganes.

UN SILENCI ESTRANY
Fa un dies que sento que la gent ha canviat. A casa els pares no ens volen dir res del que passa i el carrer està més silenciós que mai. He parlat amb les meves amigues, Karen i Esther i també han notat que a casa seva en passava alguna. Estava clar que volien deixar la canalla fora. Era 26 de juliol de 2010 i jo estava molt contenta fins que va arribar informació sobre València: havia estat atacada. Això va canviar el meu estat d’ànim perquè la meva millor amiga s’havia traslladat allà i deien que l’atac acabaria arribant a Barcelona. Finalment la situació es va calmar, però el 5 d’agost vam sentir crits i sorolls estranys de gent que corria amunt i avall. Els pares no ens van deixar sortir de casa aquell dia. Vaig apropar-me a la finestra. Tot estava silenciós i no vaig veure a ningú al carrer; tot estava tranquil. Però sabia que a l’interior de les cases la gent agraïa que no els hagués passat res.

QUINA SORT VAIG TENIR
Em vaig aixecar, feliç: el meu nas havia ensumat una deliciosa olor de carn. El meu cos esquelètic va recórrer els carrers plens de neu silenciosament. Per fi la vaig trobar: una casa petita, decorada per Nadal. A dins, s’hi podia veure una família sopant.

Kenia Saura, 2n A

dimecres, 26 de maig de 2010

Fotografia Matemàtica



Aquí us deixem algunes de les fotografies que es van presentar per Sant Jordi al concurs de fotografia matemàtica. Són totes molt originals i divertides, sobretot la guanyadora. Enhorabona a tots i a totes!!

*

Andreu Lacondeguy Alier


Andreu Lacondeguy Alier és un esportista català professional del Freeride. Va néixer a Llinás del Vallès, Barcelona, el gener de 1989. Ara viu amb el seu germà Lluís (també professional de Freeride).
Entrenaments:
Quan està a Espanya s'entrena en un camp de motos preparat per Edgar Torronteras (pilot de FMX), que és veí de l'Andreu.
Quan és a Califòrnia viu a pocs minuts del Woodward Park i entrena també sovint en el trail de Corey Nastasi, màxim exponent d'aquesta disciplina.
Suport Familiar:
Ple de felicitat per poder estar vivint d'aquest esport, Andreu no deixa de ressaltar l'imprescindible suport que rep de part de la família, sense el quan no podria tenir èxit.
L'Andreu i el Lluís prectiquen l’esport amb bici d'estil MTB Freerider; Freerider és una disciplina relativament nova del ciclisme de muntanya, que combina diferents aspectes de l'esport com l'esquí i dirtjumping el qual ha progressat ràpidament en els darrers anys, i ara ja és reconeguda com una de les disciplines més populars dins de ciclisme de muntanya.
L'Andreu va començar amb una BMX de race, que és un estil d’esport que es fan carreres amb circuits de terra. Ara fa dos anys que està practicant el MTB freerider i en aquest temps ha aconseguit ser un dels millors d’Espanya i la tercera persona del món en fer doble backflip. Si el voleu veure en acció podeu entrar aquí:


L'Andreu està patrocinat per:
-Red Bull energy
-Konabikes

Joan Torrents, 2n B

dimarts, 25 de maig de 2010

El senyor dels anells

El senyor dels anells (en anglès el títol original és The Lord of the Rings) és una novel·la de fantasia èpica escrita per J. R. R. Tolkien, com a fruit de la seva primera i coneguda obra, El Hòbbit.
Es va publicar originalment en tres volums (La Germandat de l'Anell, Les Dues Torres i El retorn del Rei), entre1954 i 1955. Fou traduïda per primer cop al català per Francesc Parcerisas entre 1986-1988, uns trenta anys després de la seva publicació original.
Se n'han fet dues adaptacions al cinema, la més recent és la trilogia de Peter Jackson (2001-2003), que també va ser doblada al català amb la traducció de Lluís Comes.
Tota la mitologia creada per Tolkien té lloc a l'anomenada Terra Mitjana, on els pobles lliures (homes, elfs i nans, ajudats pels hòbbits) lliuren una batalla titànica contra les forces del Mal liderades per en Sàuron, que vol aconseguir el malèfic Anell de Poder que li fou arrabassat i d'aquesta manera dur la destrucció i la mort a tota la Terra Mitjana.
El nom de la novel·la deriva precisament d'en Sàuron, Senyor Fosc de Mórdor, el dolent de la història, que va crear l'Anell i altres anells donats als reis dels altres pobles amb la intenció de dominar-los i, per tant, és el "Senyor dels Anells" nom a què es refereix el títol. En Sàuron, per la seva banda, era el servent d'un anterior Senyor Fosc, en Morgoth (o Melkor), un dels protagonistes d'El Silmaríl·lion, una altra exitosa novel·la de Tolkien.

Adrià Franch, 2n B

divendres, 21 de maig de 2010

Copa del Rei


El Sevilla es va proclamar campió de la Copa del Rei dimecres passat dia 29 de maig en derrotar l'Atlètic de Madrid per 0-2 gràcies als gols de Diego Capel i Jesús Navas. L'Atlètic va ser millor i va tenir més ocasions de marcar, però l'efectivitat sevillista va ser decisiva per aconseguir el cinquè títol coper de la seva història.
Després de guanyar la Copa del Rei, Antonio Álvarez, president del club, va destacar que el seu equip va ser "just vencedor" davant un Atlètic que tot i arribar més, "no va fer un gran partit" i no va poder superar el gol de Capel, que "va arribar en un moment clau ".
Andrés Palop no va aixecar la Copa al cel de Barcelona. El capità del Sevilla campió li va donar aquesta al jugador Porta, que des de dalt, va agafar les dues nanses de la Copa del Rei. Aquest títol és el primer que guanya l'equip sense Porta.

Albert Pérez 2n B

dijous, 20 de maig de 2010

Lápiz y papel


La sociedad de hoy en día avanza de forma trepidante, quién sabe si para bien o para mal y eso, por mucho que no lo queramos, nos involucra a nosotros también.

Entre el paso del papel a la informática, y los niños que cogen la costumbre de usar el ordenador desde un principio, y que luego les piden sacar un papel y bolígrafo para tomar apuntes, se crean distintos estados de confusión que pueden llevar a bajar las medias de los estudiantes en los próximos años.

Está bien que la sociedad avance y se use cada vez más el concepto de la informática pero…, ¿está bien que involucren en eso el aprendizaje de las generaciones futuras?

Clàudia Raventós, 3rB

dimarts, 18 de maig de 2010

Viatge a Holanda (2)


3- Un altre lloc
Sort que no vaig despertar-me fins que vam aterrar. En arribar vam anar totes al lavabo. La Clàudia va començar a xerrar, com sempre, tot i que estava una mica cansada.
-Ho haveu vist? –Va dir imitant l’expressió del programa televisiu “Alguna Pregunta Més”. Tot i així, la viciada a aquest programa és la Xènia. Fa servir les frases d’aquest programa per dir qualsevol cosa.
-El què? –Vaig preguntar. Com que havia dormit tot el viatge, no era conscient de res.
-Les bordes de les hostesses! –Va queixar-se la Míriam.
-Apaaaa! –vaig contestar-li. La Míriam tenia tendència a queixar-se de mala manera. Però aquest cop era veritat.
-És veritat! –Va començar a xerrar la Clàudia. –Heu vist quan estava adormida? I m’ha començat a dir “Abajo, no sabes lo que es abajo?”. M’he despertat i he vist la seva cara de fàstic amb mirada assassina. I no sabia què era el que havia de baixar i a on. Aleshores, perquè estava molt cansada, decideixo tancar altra vegada els ulls i la dona em comença a cridar de mala manera..., i seguia sense saber què em volia dir. –La Clàudia podia haver seguit xerrant, però la Gina aprofita el silenci i li talla el rotllo.
-Yo también estaba muy cansada..., y me empezó a mirar mal, y no hice nada. Iba a preguntarle qué le pasaba conmigo, pero decidí callarme antes de que me echara del avión... –La Gina té un petit embolic de llengües, per això ens parla en castellà. Jo de fet, de castellà no en sé gaire, però faig un esforç per parlar-li, però sempre acabo contestant en català.
La Clàudia semblava preparada per tornar a xerrar sobre una de les seves anècdotes, però la Begoña ens va salvar, quan va entrar al lavabo per dir-nos que anéssim de pressa, que l’autobús ens esperava fora per anar cap a Breda. Jo també pensava que Breda era Ventdelplà. Però no. Breda no és només Ventdelplà. Breda és una ciutat d'Holanda, que no s’assembla gens a Ventdelplà. La gran diferència que hi ha entre Breda d’Holanda i Breda de Catalunya, és que la gent no es reuneix en un bar i fa el safareig.
Vam sortir, i ens vam aturar davant l’autobús. Vam anar a deixar les maletes, i vaig fer una ullada al conductor, tot un Home! Crec que la Raquel em va veure mirant-me’l de fit a fit, i va ser quan se li va escapar una de ben grossa:
-Ui! Quines pintes que porta aquest senyor! Jajaja! Fa por i tot! –Va exclamar-me. Que s’havia begut l’enteniment, la senyora aquesta? Tenia l’home just davant..., l’estava escoltant!
-Raquel, tens el senyor just davant..., se t’ha anat l’olla! I molt! –Vaig murmurar-li. La Raquel em va començar a explicar una cosa lògica, en què jo no havia caigut.
-Que aquí ningú no ens entén! Quin gust poder dir de tot! – I va somriure’m. En aquell cas, algú com el meu pare m’hagués dit alguna cosa com “-Ignorant, més que ignorant. No has vist que has anat a parar a un país on la llengua oficial no és la teva? No t’entenen, entens? No t’entenen igual que no m’entens tu a mi.” Això és cert, jo a molta gent no l’entenc, igual que no m’entenen a mi. Així que, el somriure de la Raquel, me’l vaig prendre com si m’estigués dient tot això.
Vam arribar a Breda. I va rebre’ns un senyor amb un nas gros. Li déiem l’home de la nàpia, justament per això. Ens va portar a una sala (bé, al laboratori de l’escola) per a trobar-nos amb els nostres companys d’intercanvi. Allà vaig conèixer la Kelly. Visca la perversitat!

4- L’alegria de la Mònica
Totes les holandeses eren rosses i molt altes, menys la meva. Era més baixa que jo, i tenia el cabell més aviat fosc. Alguns diuen que és tenyit, i no seria gens estrany, ja que era del que se’n diu una mica barbi. Anava molt maquillada, vull dir, molt. Les companyes d’intercanvi de les meves amigues eren del que entrava dins de la normalitat. Totes semblaven satisfetes. Bé, jo també ho estava; cal dir que s’assemblava a una barbi, però era molt simpàtica. Potser vaig començar a entendre això que les aparences són un engany. Vam estar coneixent les nostres companyes durant cinc minuts que vam tenir, perquè havien de tornar a classe.
A nosaltres, ens van portar a fer una visita guiada per l'institut. Des de fora semblava immens, però al cap i a la fi, tampoc era gran cosa. Al final de tot ens van portar a la millor part de tota l’escola: el menjador. Allà vam esmorzar alguna cosa.
Ens vam asseure la Míriam, la Xènia, la Clàudia, la Mònica, la Gina i jo en una taula del menjador. Estàvem parlant sobre la primera impressió que ens havien causat les nostres companyes.
-Mi holandesa es muy simpática. –Va dir-nos la Gina, i era veritat.
-La meva també ho sembla. –Va replicar la Míriam.
-I la meva, però parla molt, i molt ràpid. No sé si l’entendré. –Vaig dir. Vaig mirar a la Xènia, ella segur que s’entendria amb la seva.
-La meva té cara de pera. –Va dir-nos, tot i que era mentida. Vam ignorar-la i va haver-hi un silenci incòmode. La Clàudia odia els silencis incòmodes, així que va començar a parlar-nos sobre la seva.
-La meva és alta, geganta, no sé si hi cabrà al meu llit. Me l'esperava alta, i geganta. Però no tant! Jo sóc baixeta i molt petita comparant-me amb ella. –Va mirar-me a mi. –Tu ets un esquitx en comparació! –Bé, ara he crescut. Però fa pocs anys era la més baixeta de la classe, i estava acostumada a què em diguessin “esquitx” o “fideu” (per ser baixeta i prima). Ara ja fa temps que no m’ho diuen, perquè ja no sóc tan petita.
-La meva semblava maca. Però encara no li he preguntat si té piano. –Vaig sospirar, pensant que la Mònica era un cas a part.
Vam escoltar un silenci que no era incòmode. Bé, no era del tot silenci, perquè hi havia molt d’enrenou al menjador. Vaig mirar bé l’ambient: el bar, els alumnes holandesos, les altres noies i nois del nostre institut, els alumnes de l’altre, l’home de la nàpia..., fins que la meva mirada comença a somniar. Sí, veia il·lusions. O no. Vaja, no ho sabia del tot. No m’atrevia a obrir la boca, però la Mònica m’havia capficat tant amb això del piano que... Espera. Allò que hi havia al costat de l’entrada era un PIANO?
-Mònica, em fas veure il·lusions. –Vaig dir-li, en un to seriós però bromista. –Allò d’allà és un piano, o una il·lusió òptica? –Vaig preguntar-li. A la Mònica se li van obrir els ulls com dues taronges, i va afanyar-se a córrer, a trompicons com fa ella, cap al piano. A tocar-lo, a acariciar-lo, a beneir-lo. Sí, era un piano de veritat.
-Oh, un PIANO! Per fi podré tocar el piano.
-Però, es pot tocar aquest piano?
-No ho sé.
-¡Por fin Mònica!
-I si ens renyen?
-Millor preguntem-ho a algun professor.
-Es que fa molta Begoña.
-Begoña?
-Sí, quan una cosa ens fa vergonya, diem Begoña.
-Igual que la Begoña?
-Doncs clar. De vergonya a Begoña no hi ha molt canvi.
-Eh, estigueu al cas! Anem a preguntar-li a la Begoña si puc tocar el piano. Que feliç que sóc!
-I si ara no te’l deixen tocar?
-No diguis bajanades!
*
Laerke Saura, 3r B

dilluns, 17 de maig de 2010

Física o Química


Física o Química és una sèrie que parla dels adolescents i el seu món. Crec que és una sèrie molt interessant, i més ara per a nosaltres que estem a l'adolescència i podem saber tot allò que fan els adolescents.
Aquesta sèrie tracta diferents temes, parla sobre les drogues, sobre el tabac, sobre las malalties, etc. És bastant versemblant. Jo estic molt enganxada, la veritat, i he après moltes coses. Tota l'acció passa en un institut, anomenat Zurbaran.
Tot comença bé, sense problemes, tothom sembla feliç. Fins que comença a surgir l'amor entre alguns alumnes de l'institut Zurbaran i a poc a poc apareixen alguns problemes, mals rotllos i trencaments de parelles. Després els alumnes comencen a fumar, tant tabac com altres substàncies addictives.
I de vegades beuen alcohol i és a partir d'aquell moment que comencen els problemes. A la sèrie també vam poder veure una malaltia molt coneguda, el càncer. Es veu com un dels alumnes pateix aquesta malaltia i sobretot com la supera.
També parlen sobre el sexe entre els adolescents, i tracten una situació d'embaràs d'una de les protagonistes, una noia de 17 anys. Es veuen capítols on es fa les ecografies i moltes revisions, etc.
En aquesta sèrie hi ha molts temes més que us sorprendran. Ara podeu gaudir de la nova temporada, la cinquena ja, i les aventures dels nous alumnes i professors que es va reiniciar dimarts passat a les 22.15 a Antena 3, com sempre.

Denise Palma, 2n A

diumenge, 16 de maig de 2010

Andrea Góngora, 2n A

Anem a conèixer algun alumne més de l'INS Montgròs, en aquest cas hem triat l'Andrea Góngora de 2n A perquè ens expliqui què són els Timbalers i què fan.

1. Per què et vas apuntar als timbalers?
Perquè m’agradaven.
2. Què vas fer per apuntar-te?
Primer vaig anar a l'escorxador i vaig quedar amb un encarregat per apuntar-me en les llistes d'espera ja que hi havia molts nois i noies que volien participar-hi.
3. A quin grup de timbalers t’has apuntat?
Al dels Diables de Ribes.
4. A on és aquest grup?
Aquí, a Sant Pere de Ribes.
5. Quantes categories hi ha?
Hi ha 4 categories.
6. A quines categories has estat?
He estat a 2 categories.
7. És difícil o fàcil tocar el timbal?
Crec que és fàcil.
8. Quantes vagades a l’any sortiu tocant?
Sortim 2 vegades a l'any.
9. Has anat amb un altre grup o colla abans d’anar en aquesta?
No.
10. Has tocat algun altre instrument que no sigui el timbal?
Sí, he tocat la flauta.

Moltes gràcies Andrea.

Entrevista realitzada per Kenia Saura, 2n A.

dijous, 13 de maig de 2010

Règims polítics


Règims polítics

. Socialisme: Tens dues vaques, i li dónes una al veí.
. Comunisme: Tens dues vaques, l'estat te les pren, i te'n donen la llet.
. Feixisme: Tens dues vaques, l'estat et pren les dues, i ven la llet.
. Nazisme: Tens dues vaques, l'estat et pren les dues, i t'afusellen.
. Burocratisme: Tens dues vaques, l'estat te n'agafa les dues. Te'n maten a una. A l'altra li treuen la llet, que després tiren.
. Capitalisme: Tens dues vaques, te'n vens una i compres un toro.


Laerke Saura, 3r B

La Shura

No sabria dir quin ha sigut el millor dia de la meva vida, però sí que recordo i m’han explicat uns quants en els que he estat molt feliç: el meu primer aniversari, la meva primera mascota, un dia de Reis en què em van portar un cotxe gran de bateria ...
Us explicaré el dia de la meva primera mascota.
Jo sempre demanava una mascota als pares, però ells sempre en donaven llargues i em deien:
porta molta feina, no tindràs temps per cuidar-la, l'hauràs de netejar, si marxem de vacances hauràs buscar algú que se la pugui quedar... Sempre hi posaven “peròs” i tot aquest sermó cada vegada que obria la boca amb el tema de la mascota; això va durar uns anyets, però per fi va arribar el dia.
Un 29 de juliol el dia del meu sant (Santa Marta) vam anar al Mata de Vilanova, que és una botiga d’animals.
Els meus pares van dir que triés una mascota no gaire gran (tipus hàmster, conill...). Estàvem donant una volta per la botiga, quan vam veure la noia que s’encarrega de netejar-los i donar-los menjar. Tenia una fura a les mans, no sabíem què era, ni havíem vist mai una espècie com aquesta. Li vam preguntar si aquell “animaló” servia d’animal de companyia; la noia ens va dir que les fures eren molt divertides, que era com un gat o un gos, i que podia viure fins a 13 o 14 anys, que l’únic que necessitava aquest animal era que juguéssim amb ella, que l’ensenyéssim...
I així és com va començar la història de la meva mascota, tot i que la meva mare no estava del tot convençuda, perquè deia que amb els ulls vermells i tota blanca semblava una rata, (i després em diu que el físic no és el més important...). Al meu pare li va fer gràcia des del primer moment, i a mi per suposat també (tot i que al principi li tenia una mica de por, perquè cridava molt i feia l’intent de mossegar).
Entre “sí”, “no” i “no sé”, la Shura va venir cap a casa!
Ara ens l’estimem molt, i és molt divertida, perquè juguem a fet i amagar, al pilla-pilla, a pilota... I ENS HO PASSEM MOLT BÉ !

La vida és una rutina, que cada dia està plena de diferents experiències i emocions, que les vivim intensament i de diferents maneres.
Segur que cada dia vivim experiències inoblidables, però és gairebé segur que l’endemà en viurem una de millor.

Marta López, 2n B

dimarts, 11 de maig de 2010

Guanyadors Concursos Sant Jordi 2010


CONCURSOS DE SANT JORDI 2010

Aquests són els premis i els guanyadors de Sant Jordi al Montgròs aquest any. Enhorabona a tothom!
Us deixem una imatge del punt de llibre que va fer la Clàudia Raventós de 3r B, el punt guanyador, del qual es varen fer còpies amb el poema "El carrer estret" de la nostra professora Raquel Casas.

Concurs “literari en llengua catalana”(Àmbit lingüístic)
Premi primer cicle:
1r premi: Judit Parés “Al fons del mar”.
2n premi: Zoa Glameyer “La mecànica de l'educació”.
Accèssit: Mireia Martínez “Tornar al paleolític”.
Premi segon cicle:
Adrià Rubio “Els amors”.

Concurs “Literari en llengua castellana”(Àmbit lingüístic)
Premi 1r d'ESO:
1r premi: Mina-Ivonne Leprevost “Un Sant Jordi diferente”.
2n premi: Zoa Glasmeyer “El bosque gris”.
Accèssit: Janira Martínez “Morgana en el mundo de los sueños”.
Premi 2n d'ESO:
1r premi: Adrià Franch “El caballero negro”.
2n premi: Kenia Saura “La amistad”.

Concurs “fotografia Matemàtica”: (Àmbit Científic-Tecnològic-Matemàtiques)
Premi primer cicle: Judit Parés. “Doble infinit”.
Premi segon cicle: José Carlos Barbosa, Kevin Moreales i Marc Cliford Mosatajo (acompanyats per Carla Baraja, Pol fontals i Iván Moreno).

Concurs “contes de ciència” (Àmbit Científic- Tecnològic-Ciència de la Naturalesa)
Premi 1r d'ESO: Clàudia Coba.
Premi 2n d'ESO: Iván Fernández per “Un Recorregut inolvidable”.
Premi 3r d'ESO: Clàudia Raventós per “Rita la neurona”.

Concurs “Cotxe intel·ligent”: (Àmbit Científic-teconòlogic-tecnologia)
premi: Roger Soriano i Junior Mohaxir Zabala.

Concurs “ONCE: Dissenyar la portada d'un llibre”: (Àmbit Social- Educació visual i plàstica)
1r d'ESO: Carla Baraja, Pol Fontals i Iván Moreno.
2n d'ESO: Iván Fernández i Albert Peréz.
3r d'ESO: Marian Pedraza, Clàudia Raventós i Laerke Saura.
Accèsit: José Carlos Barbosa, Kevin Morales i Marc Cliford Mostajo.

Concurs “Taps de cava”: (Àmbit Social-Educació visual i plàstica)
Premi: Marta López per Teddy Bear.

Concurs “Punt de llibre”: (Àmbit Social – Educació visual i plàstica)
Premi: Clàudia Raventos, 3r B.


Denise Palma i Júlia Serena, 2n A

divendres, 7 de maig de 2010

Viatge a Holanda (1)


1- El dia que vaig decidir anar de “daixonses”

Fa cosa d’un mes, alguns i algunes alumnes de 3r vam marxar cap a Holanda, d’Intercanvi. A mi, en principi, no em va fer gaire gràcia la idea. Sobretot, perquè la nostra professora d’anglès, la Susanna, ens repetia una vegada i una altra “exchange” per aquí, “exchange” per allà..., i en ser una persona gran, no era pas de fiar. Però ella tant sí com no, volia que jo i tanta més gent anéssim d’“exchange”. I jo no volia. Vaig fer-me la dura, com sempre intento fer per a aconseguir el que vull, per intentar que la Susanna em deixés de ratllar per anar d’“exchange”, però no vaig aconseguir res.
-Segueixo sense entendre per què hem d’anar de daixonses. –Vaig preguntar a la Clàudia, que seia al meu costat mentre explicava la Susanna, un dia més, sobre “l’exchange” que tots havíem de fer, menys alguns pocs que per unes misterioses “qüestions” no podien, i jo esperava ser una “d’aquests pocs”.
-Es diu d’Intercanvi, Laerke. Jo sí que hi vull anar! –Va contestar-me, i semblava tenir la intenció de parlar-ne més, però la vaig tallar amb una de les meves preguntes que la gent sol denominar “estúpides”
-Per què vols anar-hi de daixonses? A mi tothom em diu que és molt bo anar de daixonses i que serà molt divertit, però no me’n refio; la gent gran sempre ens vol fer creure el que no és. –Vaig dir, excusant-me. La Clàudia no va donar-hi gaire importància a això últim sobre la gent gran –crec que perquè hi estava d’acord, però alhora em volia convèncer- .
-Mira Laerke, d’intercanvi hi anirem a passar-nos-ho bé. Estarem uns quants dies sense venir a classe, allà anirem al parc d’atraccions, és el que diuen els de quart que hi van anar l’any passat, i festejarem molt. Farem de guiris. Ens ho passarem molt bé! Fes-me cas. –En un principi vaig dubtar una mica en això que m’havia respost. Vaig haver de pensar una estona fins que vaig entendre el que em va dir. No anar a classe volia dir no haver de fer deures, no haver-me de responsabilitzar, no haver de pencar gaire.
-Decidit doncs, vaig de daixonses. Bé, i què farem al daixonses? –Vaig tornar a preguntar, potser perquè només m’havia quedat clara la part de “no anar a classe”.
-Doncs el que t’he dit. –Em contesta la Clàudia. –Anirem a un altre país! Farem amigues, no anirem a classe, no haurem de pensar gaire, farem el guiri, excursions a grans ciutats, al parc d’atraccions...
–I així la Clàudia no va parar de parlar. Va començar a explicar-me moltes coses, que si ella no havia anat mai a Amsterdam, i que era una ciutat on hi havia un museu d’un pintor molt famós que es va tallar una orella, que es deia Van Gogh, que d’aquí el nom del grup de música “La Oreja de Van Gogh” i que també podíem anar a un barri, on hi treballen unes dones molt especials, anomenat “vermell”, i que no era recomanable anar-hi...; i així seguia parlant d’això i d’altres tonteries holandeses fins que la Susanna va tallar la conversa per renyar-la: -Clàudia, m’escoltes? Vols fer el favor de treure un full i apuntar les paraules que no saps? –Les dues vam fer una mica cara d’avergonyides, i vam treure un full cadascuna. Ella per escriure les paraules que no sabia, i jo per fer alguna altra cosa més creativa.
Bé, així doncs, va ser com vaig decidir anar de “daixonses”. Aniria a viure a casa d’una noia que no coneixia de res, i a un país nou, amb les meves amigues! Amb la finalitat d’aprendre més anglès...

2- Agafant l’avió

Al llarg del temps, entre reunions de pares i complicacions de Passaports i targetes sanitàries, vaig aprendre a fer servir la paraula Intercanvi. Vaig acabar d’entendre que la paraula “Exchange” era per a dir “Intercanvi” en anglès, i Intercanvi, era el meu concepte de daixonses en català. Total, que jo anava de tot això.
Daixonses, és la paraula que faig servir per a alguna cosa quan no la sé dir, no sé què és, o no l’acabo d’entendre. És una paraula que utilitzo molt, ja que hi ha moltes coses que jo no entenc, però hi estic molt acostumada. La Xènia en canvi, la meva millor amiga, no utilitza gairebé mai aquesta paraula, ja que ella està acostumada a entendre-ho tot, i se’n recorda de totes paraules que li diuen (o gairebé totes). Si una cosa no l’entén, li dóna moltes voltes fins que acaba d’entendre-la. Tot i així, molts cops no li fa falta donar-li gaires voltes perquè tots diuen que la Xènia té moltes “aptituds”. Jo no sé què ben bé vol dir aquesta paraula tan difícil, però diuen que per ella tot és molt més fàcil sense gaire esforç. Per això va molt bé que m’ajudi amb els deures, perquè jo “d’aptituds” no en tinc.
Bé, doncs que jo me’n anava, un dimecres a les 3 de la matinada cap a Holanda, adormida, així que hi ha coses que no recordo molt bé com van passar. El que sí recordo, és quan vam arribar a Reus, a l’aeroport. Anava al bus amb la Xènia, com a millors amigues. Es va passar el viatge calculant quant durava el trajecte, i no recordo la xifra de la durada perquè no tinc aptituds per a les matemàtiques, com li vaig dir. Ella diu que no són matemàtiques, i em va dir que era... (i aquí una paraula estranya), i que les mates eren una altra cosa. I deia que jo sí que tenia aptituds, el que passava és que encara no sabia que les tenia. Jo no n’estava tant convençuda.
A l’aeroport vam estar-nos una bona estona sense fer res. Havíem facturat les maletes, i qui volia, podia anar a comprar esmorzar a les cinc de la matinada. Vam seure a xerrar una estona. La Míriam, una de les nostres amigues, explicava que ella no havia anat mai en avió, i feia moltes preguntes. I si queia? I si passava això? I si passava allò? La Gina, en canvi, havia agafat molts avions perquè viatjava molt i a més és de l’Equador, on hi ha anat molts cops, així que ella tractava d’aclarir-li tots els dubtes. La Mònica també ho estava de nerviosa, i tant (tampoc havia viatjat mai en avió). Però segons ella mateixa, tenia un problema encara més gros. Resulta que a la Mònica li encanta la música i tot el que està relacionat amb ella. I toca el piano con una pianista professional, que passa a ser un problema: no podia estar-se un dia sencer sense tocar el piano. I si la seva companya d’intercanvi no tenia piano? D’altra banda, la Clàudia, semblava ser l’única que no tenia cap problema. Però on hi havia xerrameca, ella hi estava apuntada. Xerrava, i xerrava... i no estava cansada, com jo.
Jo vaig decidir, mirar què duia dins l’equipatge de mà. Potser perquè no lligava enlloc dins d’aquella conversa de situacions paral·leles que estaven tenint (això m’ho van ensenyar a llengua, però no sé si ho he dit bé, però situacions paral·leles, vol dir “al mateix temps” si no m’equivoco...). Vaig fer un dibuix sobre tot el que passava, però com que tampoc dec tenir “aptituds” pel dibuix, semblaven gargots. Però per a mi allò eren obres d’art.
Finalment, els professors ens van dir que podíem embarcar (bé, això va ser al cap d’hora i mitja). Venien quatre professors amb nosaltres: dues professores del nostre Institut i un professor i una professora d’un altre institut de Vilanova. I doncs, la Susanna no venia. Tenia la barra d’enviar-nos a tots (bé, de 50 només hi van anar 15) de daixonses, i a sobre ella s’havia de quedar a casa. Ho tenia clar, m’havia enganyat. En canvi, venia el que ella anomenava company, que acompanyava a l’altre institut com a professor, i com que la companya del company estava al nostre institut, estàvem condemnats a fer el daixonses organitzat pel company.
Del nostre institut venien dos éssers molt peculiars: la Raquel i la Begoña. La Begoña entra dins del que era la normalitat. La Raquel en canvi, és ben curiosa. Venia a Holanda perquè la seva amiga Iolanda diu que és “molt guai”. Segurament també la devia haver traït com la Susanna a tots nosaltres amb el rotllo de “l’exchange”.
Un cop vam ser dins de l’avió, tot el vol va ser molt ràpid, ja que després d’haver jugat a un joc que últimament estic molt aficionada (escriure mentides a la gent sobre un full de paper) em vaig adormir. Això va ser perquè les hostesses -sobretot una de molt antipàtica que devia estar amargada de la vida ja que deu fer el mateix trajecte una i una altra vegada- no ens deixaven fer gairebé res, gairebé ni parpellejar. Així que no em vaig despertar fins arribar. I sort que no vaig fer-ho abans!
*
Laerke Saura, 3r B

Marc Cereza i l'IES-L

Hem fet una entrevista al Marc Cereza, alumne de 2n A, perquè ens parli sobre l'IES-L.

1. Abans de venir a aquest Institut, a quin col·legi anaves?
Anava al CEIP el Pi.

2. Fas l’IES-L aquest curs, a on?
Sí. Al Redós

3. En què consisteix l’IES-L?
En treballar unes hores a la setmana; he de compaginar els estudis amb la feina. Per poder fer-ho has de tenir 15-16 anys.

4. Quin horari fas?
8 hores a la setmana, repartides en 3 dies.

5. T’agrada?
No està malament...

6. Per què vas decidir fer-ho?
No ho vaig decidir jo, sinó l’equip directiu i el meu pare.

7. Pots compatibilitzar bé l’horari laboral amb l’escolar?
A vegades sí, a vegades no; és qüestió d’organitzar-se.

8. T’agradaria continuar fent-lo el curs vinent? Per què?
Sí estic aquí, sí...; perquè no estic malament allà.

9. Ens podries dir alguna experiència estranya que t’hagi passat a la feina?
No...

10. Fas algun esport? Quin? A on?
Sí. Faig futbol. Al CD Ribes.

11. Com compagines la feina, els estudis i l’esport?
Organitzant-me amb un horari.
12. De què t’agradaria treballar quan acabis els estudis? Té relació amb el que fas a l’IES-L?
De bomber i no té cap relació amb el que faig al Redós.

Moltes gràcies Marc i molta sort.

Albert Pérez i Joan Torrents, 2n B

dijous, 6 de maig de 2010

Taps de cava




Els alumnes de 2n d'ESO van fer aquestes creacions amb taps de cava per a Visual i Plàstica. Hi ha un munt d'idees originals i creatives, com podeu veure. Quin us agrada més?

A més, els diferents taps es van presentar al concurs de Sant Jordi en la modalitat que es va crear per aquest motiu. Sabeu quin va guanyar?


(Fotografies realitzades per Neus Claramunt, professora de Visual i Plàstica)
**

dimecres, 5 de maig de 2010

Entrevista a l'Álex García

Hem triat l'Álex de 2n A per fer-li una entrevista ja que es dedica un esport poc practicat. Anem a esbrinar quin és.

1. A quina edat vas començar a fer motocròs?
Als 10 anys.

2. Per què t'agrada fer motocròs?
Perquè m'agrada la velocitat.

3. Com et sents abans de començar una carrera?
Em sento molt nerviós i fins i tot tremolant.

4. On fas motocròs?
A la Bultaco Camp i també en circuits abandonats.

5. Quina moto tens?
Tinc una Yamaha 85.

6. Quan siguis gran, t'agradaria continuar fent motocròs?
Sí.

7. Algun cop has pensat en deixar-ho?
No, mai.

8. Quan o quins dies vas a entrenar?
Entreno els dissabtes o diumenges.

9. Alguna vegada t'has caigut de la moto? Com?
Sí, intentant fer un can-can (consisteix en passar el peu per darrere de la moto).

10. Algun cop se t'ha espatllat o trencat la moto? Com?
Sí, la vaig trencar una vegada, fent una trialera.

11. Has fet alguna competició? On?
Sí, vaig fer-ne una a Sant Celoni.

12. Quantes motos tens?
Fins ara en tenia dues, però fa poc he venut la petita.

13. Tens algun familiar més que faci motocròs?
No, sóc l'únic.

14. Has guanyat alguna competició?
De moment no, però m'agradaria.

15. Quines proteccions porteu?
El casc, el collar, el peto, les colzeres, la faixa, les genolleres i les botes.

16. Vols afegir algun comentari sobre aquest esport per al lectors de La Revista?
Que no tinguin por de fer motocròs, perquè vas molt protegit.

Júlia Serena, Denise Palma, 2n A

dimarts, 4 de maig de 2010

Art?



Un tema per reflexionar...

Tot el que fan els artistes és art?

Què és l'art?

Aquí us deixem una mostra; què us sembla?

**