dilluns, 21 de desembre de 2009

Sin noticias de Gurb


El passat 12 de desembre es va representar al Teatre Principal de Vilanova "Sin noticias de Gurb" (lectura obligatòria a la secundària), adaptació teatral de la coneguda i divertidíssima novel·la d'Eduardo Mendoza per part de l'actriu Rosa Novell. L'actriu llegeix, diverteix i es diverteix alhora que ens ofereix la seva particular versió de l'obra. Tot un plaer.

En finalitzar, vam tenir l'oportunitat de fer preguntes, compartir i intercanviar impressions amb Novell i Mendoza. Us animo a què aneu a veure l'obra, si en teniu l'oportunitat, i evidentment a què llegiu el llibre, si encara no ho heu fet.
Us deixo el text que vaig escriure per a la programació d'aquesta temporada del Principal:
Sin noticias de Gurb d’Eduardo Mendoza, novel·la publicada per primera vegada l’any 1991, és ja un clàssic de la literatura espanyola. Aquesta obra d’humor (o de ciència-ficció) és, sens dubte, l’obra més satírica i càustica de Mendoza.
Malgrat el títol, l’autèntic protagonista és el company d’en Gurb, de qui no sabrem el nom, ni tan sols al final de la història. Ambdós són extraterrestres que arriben al nostre planeta degut a un problema tècnic amb la nau espacial. I aterren als afores de Barcelona, una Barcelona preolímpica que no se salvarà de les crítiques, per les obres, per l’excés de consumisme o per l’absurditat d’alguns comportaments humans.
És una característica fonamental de l’autor, en moltes de les seves novel·les, utilitzar la realitat que l’envolta per criticar allò que no li agrada, però ho fa de forma magistral a través de l’humor àcid, incisiu i corrosiu.
L’obra està escrita de forma autobiogràfica, com un diari personal, a partir de l’arribada de Gurb i el seu company a la Terra. Aquest recurs dóna versemblança i objectivitat a tot el relat de l’extraterrestre, i de pas serveix per parodiar les narracions documentades de ciència-ficció.
De seguida Gurb desapareix d’escena perquè vol investigar tot el que se li presenta al davant. Llavors el seu company, i narrador, l’haurà de cercar i mentre ho fa ens va descobrint, des d’un punt de vista curiós i sovint hiperbòlic, una ciutat que coneixem bé. Aquesta perspectiva falsament naïf ofereix a Mendoza una excusa perfecta per analitzar la condició humana, a través dels personatges que van desfilant, i també la vida deshumanitzada a les grans ciutat. Tot això sense oblidar mai la sàtira.
Malgrat tot el que viuen els dos extraterrestres, al final de la novel·la decideixen quedar-se aquí. Mendoza aconsegueix, mitjançant aquest joc literari de l’estranger que arriba a un lloc nou i desconegut, mostrar-nos els nostres costums i les nostres dèries. Tanmateix, el protagonista no acabarà d’entendre el funcionament de la societat on ha anat a parar.
La novel·la té els dos ingredients que fan d’ella una obra d’èxit i una petita obra mestra: satisfà generosament el lector exigent i alhora sorprèn i ens inquieta la seva mirada i els comentaris, de vegades ingenus però no inofensius, que ens situen davant d’un gran mirall descarat.


Raquel Casas Agustí

La millor nit de les colònies


La meva nit preferida de les colònies, sense dubte, va ser l'última.

Va ser una d'aquelles nits que havia de ser especial, diferent a les altres, i ho va ser. Primer vam tenir temps lliure fins a les vuit, com sempre, vam sopar i vam estar una estoneta a les habitacions.

Més o menys a les 10:00 de la nit, van venir dos homes d'uns 25 o 30 anys a l'alberg, ells dos portaven uns llums, uns altaveus i alguns aparells electrònic. Els dos homes es van situar amb els seus aparells a la saleta de reunions, que és una sala bastant ampla.

Jo em vaig quedar mirant, però al cap d'una estona me'n vaig anar cap a l'habitació. Quan vaig tornar hi havia penjades un munt de llums i de focus de discoteca. Tothom va entrar i va començar la festa; alguns nens ballaven, uns altres miraven i altres estaven a fora parlant.

La disco va acabar a les 12:00 més o menys; va ser una nit meravellosa per a mi.

Noa Segado, 2nB

divendres, 18 de desembre de 2009

Les Colònies de 2n d'ESO







Dia 1, 30 de Novembre
El dia 30 a les 7:40 del matí vam sortir de l’Institut cap a Empúries (Escala). Després de 3 hores aproximadament, vam arribar a l’alberg. A continuació vam deixar les maletes i vam anar ràpidament als aiguamolls. Allà vam veure les espècies d’ocells que hi ha a Empúries, cavalls i també diferents tipus de plantes. Més tard, a les 5 de la tarda, vam tornar a l’alberg i ens vam instal·lar. A continuació, a les 8 de la tarda, vam sopar, després de sopar vam anar a donar una volta pel poble. I al cap d’una estona a les 11 vam anar a dormir.

Dia 2, 1 de Desembre
Dia 1 de desembre:
Ens vam aixecar sobre les 8:00 del matí per vestir-nos, fer-nos el llit...
A les 8:30 van anar a esmorzar fins les 9:00. Des de les 9:00 fins a les 9:30 ens vam preparar per anar al castell del Montgrí. Sobre les 10:30 vam arribar al peu de la muntanya on estava el castell, i poc després vam començar a pujar-la. Anàvem fent parades per completar el dossier (sí, ens donaven dossiers, concretament 1 cada dia).
Sobre les 11:30 – 12:00 vam arribar al castell, situat al capdamunt de la muntanya i vam seguir fent el dossier fins la 13:00. A la 13:00 vam estar dinant i jugant fins les 14:00. A les 14:00 vam continuar fent el dossier fins les 15:00. A les 15:00 vam començar fins el peu de la muntanya. A las 16:30 estàvem esperant l’autobús al peu de la muntanya. A les 17:30 vam arribar a l’alberg i, a continuació, vam tenir temps lliure fins les 8 de la tarda. A les 8 de la tarda vam sopar, després de sopar vam fer un joc i a les 11 vam anar a dormir.

Dia 3, 2 de Desembre
El tercer dia vam anar al nucli antic de l’Escala i al Cementiri Mariner. A continuació, a la 1 del migdia, vam anar a menjar a l’alberg; després de menjar vam muntar uns jocs olímpics romans. Vam fer tres equips. A la primera prova havíem de muntar un carro de fusta per fer una carrera, a la segona prova fèiem una carrera amb marxa atlètica; la tercera va ser una prova de llançament de pes amb una pedra gran; la quarta prova era de punteria (havíem de donar amb una pedra petita a un arbre); la cinquena i última prova va ser de salt. I els guanyadors dels jocs olímpics romans van ser el equip dels “Filipinos”; com a medalla els van donar uns donuts als primers, i també els segons van tenir premi: uns donetes; i el últims també: uns “filipinos”. A continuació, a les 8 de la tarda, vam sopar; després de sopar vam fer un joc pel poble de pirates, ciutadans i soldats. I al cap d’una estona, a les 11 com sempre, vam anar a dormir.
Dia 4, 3 de Desembre
El quart dia vam anar a Cap de Creus (sector far), vam estudiar les plantes, roques i una mica d’història. Hi havia molt de vent (Tramuntana). A continuació havíem de trobar un lloc per poder menjar. Al cap d’una estona vam tornar al far. I després vam tornar a l’alberg. Quan ja estàvem a l’alberg teníem temps lliure fins les 8 de la tarda. Després de sopar vam fer discoteca ja que era l’última nit; ens ho vam passar molt bé.

Dia 5, 4 de Desembre
L’últim dia, el dia 4 de desembre, ens vam aixecar i abans d’anar a esmorzar vam fer les maletes. Després d’esmorzar, vam anar cap a Sant Pere de Roda. Vam visitar un antic monestir de monjos. A continuació també vam anar a visitar un antic poble. Després de visitar tot vam anar a dinar, i més tard vam tornar a l’alberg ràpidament per agafar les maletes. Finalment vam agafar l‘autobús per tornar cap a Sant Pere de Ribes.

Àlex Montero, Ivan Fernández, 2nB

dijous, 17 de desembre de 2009

Game over: no te la juegues


El jueves 26 de Noviembre del 2009 vino a nuestra clase Jose, este chico es un paralítico que trabaja en el hospital Guttmann.
Guttmann es un hospital especializado en personas que han sufrido daños cerebrales o lesiones medulares. Éstos ayudan a la gente a empezar una nueva vida, los ayudan a sobrevivir y les enseñan todo tipo de cosas para que en un futuro se puedan valer por sí solos.
Jose es un chico de 33 años que se quedó paralítico con 31 años. Él era modelo de motos, es decir, se montaba en motos y las conducía y la gente le hacía fotos para revistas. En una de las salidas, fueron unos cuantos para conducir la moto, él iba segundo; el primero esquivó una mancha de aceite y a Jose no le dio tiempo a esquivarla, así que se resbaló, se dio un golpe en la cabeza y aun con el casco puesto se quedó inconsciente; seguidamente empezó a rodar su cuerpo y finalmente chocó con una señal y se rompió la médula espinal.
Antes de explicarnos su vida y de poder preguntarle todo tipo de dudas, nos puso un vídeo, donde salían personas con ese tipo de problemas que nos explicaban cómo iban día a día y lo duro que era.
Finalmente Jose nos dio la palabra a nosotros para que le preguntásemos todas las dudas que teníamos sobre su deficiencia.
Él contestaba todo, aunque algunas de nuestras preguntas eran más sobre su vida íntima, etc. Él está contento con su vida en general y sigue adelante, sigue haciendo las mismas cosas que siempre, seguía conduciendo y decía que aún tenía esperanzas de que antes de morir se volvería a subir en una moto porque le gustan mucho.
Jose tiene una novia y esperan tener hijos pronto; tener una deficiencia o un problema no significa que no puedas tener tu propia vida o familia.
Pienso que no hay que jugarse la vida de forma tonta ya que existen muchos riesgos y no es necesario hacerse el “chulito” delante de sus amigos pues puedes salir muy perjudicado y acabar muy mal. No vale la pena. Todos pensamos lo mismo, pensamos que a nosotros nunca nos pasará nada hasta que nos pasa.
Ayuda a quien lo necesite y no te rías de la gente porque tú puedes ser el próximo.


Laia Navas, 3rB

dilluns, 14 de desembre de 2009

Toca'm el pandero


T’agradaria sortir per la Festa Major de Sant Pau? Veniu a tocar el pandero amb el grup gran de Panderos de Sant Pere de Ribes. Us animeu a participar? Les festes són al Gener, els dies 24 i 25. Animeu-vos a sortir, i a fer la Festa Major més divertida! Busquem gent entre 12 i 15 anys, si us fa il·lusió o coneixeu a algú interessat, aviseu! Us ho passareu molt bé, val la pena!
Interessats, enviar correu electrònic a Laerke de 3r B, i us donarem tota la informació necessària:
LSAU14@HOTMAIL.COM Agraïrem la vostra participació!

-Sobre el ball de panderos:
És un ball popular del Penedès, d'origen desconegut, possiblement valencià, que s'ha estès per totes les poblacions amb Festa Major important. És un ball relativament modern, comparat amb els altres de les Festes.
És si més no un ball vistós, seguint una determinada coreografia, on es fan repicar els panderos formant diverses figures, de sis maneres diferents: "El Quadrat", "Els Platerets", "La Serp de dues fileres", "La Serp d’una filera", "La Creu" i "La Jota". Els balls van acompanyats de la melodia del flabiol i el tamborí amb el sac de gemecs.
El vestuari és molt senzill: camisa i pantalons blancs, faixa blava o vermella, mocador vermell creuat al pit, i creuant-ne un altre amb un altre estampat, formant una creu. Les sabates són espardenyes blaves o vermelles, dependrà del color que predomina a la fila de la balladora.
*No us heu de preocupar pel pandero ni la roba, ja que us la podem deixar, si fos necessari.

divendres, 11 de desembre de 2009

I aquest cap de setmana, què fem?


És divendres ien sortir de l’escola alguns de nosaltres ens quedem parlant de les activitats que pensem fer el cap de setmana, uns fan esport, altres van a l’esplai, altres surten amb els seus pares d’excursió i com més anem parlant més ens anem animant a fer alguna activitat junts.

Ens quedem asseguts a terra, imaginant i pensant alguna cosa maca per fer i que ens agradi a tots, anar a fer fotografies al castell, anar a casa d’un de nosaltres a jugar a la plena, parlar, berenar o prendre algun refresc.

Pensant en fer alguna cosa diferent, de sobte recordo que vaig fer un taller d’elaboració de sabons, crema per a les mans i de sacs d’olor a Olivella i que les monitores ens van informar de totes les activitats que feien durant tot l’any i crec que ens poden agradar, feien rutes guiades, trajectes amb 4x4, sortides a cavall per tot el Parc Natural del Garraf i moltes coses més.

Explico la meva idea als meus companys i els sembla perfecte, ens posem d’acord en parlar amb les monitores d’Olivella, ara ens falta trobar el seu telèfon i elegir l’activitat que més ens agradi a tots, de les que tenen preparades per aquest cap de setmana. Estem engrescats i volem fer alguna cosa aquest dissabte o diumenge, i estarem en contacte per quedar d’acord amb el que faci falta.


En arribar a casa, vaig a buscar la informació del taller que vaig fer, on hi haurà el telèfon i alguna dada més. Remenant les meves carpetes ho trobo! Un fulletó amb un retrat de “La Sala” que és el lloc on donen informació del Parc Natural del Garraf i preparen les activitats. Estic molt contenta, quina sort, és com si m’hagués tocat la rifa, hi ha els horaris, el telèfon, les activitats que fan i la reproducció de moltes imatges de les activitats que han fet i també fan algunes recomanacions com: la importància de beure aigua, consumir fruits secs i alguna fruita al llarg de tots els recorreguts a peu.

Ara “La Sala” està tancada, només obre als matins, però hi ha els telèfons mòbils de les monitores i sense pensar-ho més, les telefono i parlo amb una d’elles. Estem de sort, em diu que podem triar entre 4 itineraris guiats, previstos per diumenge a les 9 del matí. En veure el nostre interès ens faran el camí escollit una mica més complet i ens portaran a la Masia.

Ens posem d’acord entre tots: farem una excursió a peu per conèixer els animals i les plantes del Garraf. Si tenim temps ens portaran fins al lloc més bonic del Parc, on hi ha unes vistes d’una gran bellesa, a visitar una masia molt antiga que diuen que és la més bonica on fa molts anys amb la pell dels animals feien mantes per al fred, catifes i moltes coses de cuir. A més, en acabar la visita fan un sorteig d’alguns dels articles que fan ara com braçalets, penjolls i anells de cuir.


Marta López, 2n B

dijous, 10 de desembre de 2009

Creps de pernil dolç i formatge


Per als paparazzi que em segueixen:
El meu plat preferit són les creps de pernil dolç i formatge. M’agraden amb la massa ben feta i cruixent, i amb molt pernil dolç. Si pogués les menjaria a totes hores. Les creps me les faig jo mateix tal i com a mi m’agraden. M’agraden perquè són fàcils i ràpides de fer i són molt bones. Ara us deixo la recepta tal i com jo la faig:


Recepta Creps de pernil dolç i formatge:
Ingredients per a 2 persones:
- Ketxup.
- Orenga.
- 2 llonxes de formatge per fondre.
- 2 llonxes de pernil dolç.
- Un paquet de creps (massa).
- Oli d’oliva.
Preparació:
1. – Poses el ketxup per sobre de la crep i el reparteixes bé per tota la crep.
2. – Fiques el pernil dolç i el formatge ratllat per sobre de la crep (un de formatge, un de pernil dolç,...).
3. Poses l’oli d’oliva a la paella i deixes que s’escalfi.
4. Quan l’oli estigui calent, poses la creps i les doblegues de manera que quedi com un entrepà.
5. Li vas donant voltes fins que quedi ben torradet.
6. Treus la crep de la paella i la poses en un plat.
7. Deixes que es refredi una mica i ja està llesta per menjar.

Bon profit!


Ivan Fernández, 2n B

dijous, 3 de desembre de 2009

El viaje de Kalilu


A finales de octubre, vino a hacernos una charla al Instituto, a los alumnos de 3º de ESO, un hombre africano que hizo un largo viaje a España para una mejor calidad de vida. Kalilu vivía en un pequeño pueblo de Jirong, cerca del río Gambia (en el oeste de África). Kalilu decidió venir a España, pero no tenía el dinero suficiente para hacerlo en avión, ni en barco, así que decidió hacerlo a pie.
Estuvo 2 años para llegar a España, en este tiempo conoció las barbaridades del hambre, de la pobreza, las enfermedades, la desesperación y la muerte. También se dio cuenta de que la gente puede llegar a ser muy mala, pero también te puede ayudar mucho en un momento determinado. Él, sin perder la esperanza en ningún momento, luchó y luchó muy duro.
En la charla, Kalilu estaba acompañado por una amiga suya que también formaba parte de la Asociación “Save the Gambian Orphans”, la cual estuvo formada gracias a él, para ayudar a los niños huérfanos de su pueblo.
Kalilu ha explicado todos los detalles de su experiencia en un libro titulado El viaje de Kalilu.
En mi opinión estuvo muy bien escuchar de primera mano una experiencia así, aprendí que la vida puede ser muy dura, pero siempre tienes que luchar, porque al final, con ayuda y suerte, obtienes tu recompensa.
Gracias por compartir tu viaje con nosotros.

Míriam López, 3r A

dimarts, 1 de desembre de 2009

Horses


Did you know that horses are animals with four legs? Did you know that you can ride them? Did you also know that horseriding is officialy called a sport? Beacuse all these people that say horseriding isn’t a sport, I want to see it try it by themselves.
Anyway, horseback riding isn’t just getting on a horse and riding him. You have to get your horse ready, and take care of him. Actually, the most difficult part is taking care, and not riding; you have to think about horses are alive, so they can be happy, sad, or sick.
What I’m going to explain is how to get a horse ready; it can seem a little complicated but it’s not. The process it’s not simple, but logical.
The first thing you do is getting the horse you’re riding. You can get the horse down with its bridle, which is better because the horse knows it’s going to work. To put the bridle on, you have to get the horses head and the middle part of the bridle, and with the other, you put yhe bit in its mouth. You always have to stand on the left side of the horse. Then, you clean its hooves, if the horse is in its stall, if not, you do it in the patio (where you get the horse ready with the other riders), then, you get him tighten, though not he’d or she’d run away.
The next step is getting your horse groomed; first you get the hard brush to get the worst off, and after you use a soft one to get everything off. It’s important to check it’s hooves once more, to make sure there isn’t anything wrong.
Afterwards, it’s time to get the horse saddled up. First you put on the sweeter and then you put on the saddle. Finally, you get the girth tighten, and you fix the stirrups in your size.
Finally, you’re ready to ride.

Lærke Saura, 3r B