dissabte, 31 d’octubre de 2009

La Castanyada


La Castanyada és una festa popular de Catalunya que se celebra el dia de Tots Sants, encara que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada. Com el halloween dels països anglosaxons, també prové d'una antiga festa ritual funerària. Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets i moniatos. La beguda típica de la Castanyada és el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari. En molts llocs, el dia de Tots Sants, els confiters organitzen rifes de panellets i fruita confitada.


PANELLETS

- Ingredients:

.1/2 kg de farina d'ametlla
.1/2 kg de sucre
.Una patata petita bullida
.Una mica de sal per a la patata
.Mitja cullerada de pela de llimona picada ben fina
.Algun ingredient per donar-los gust: pot ser cafè soluble en pols, coco, cireres confitades picades, suc de llimona o de taronja,...
.Una mica de sucre fi per escampar sobre el taulell de treball i la plata d'anar al forn

- Elaboració:

El massapà:
En una conca fonda, desfem la patata bullida amb una mica de sal, un pols de pela de llimona picada ben fina, i una cullerada petita de clara d'ou batuda. Hi afegim el sucre, remenant tota l'estona amb una cullera. Hi afegim a poc a poc la farina d'ametlla, sense deixar de remenar, fins que queda una pasta ben homogènia.
Si el massapà queda molt dur, si el volem pels panellets de coco, caldrà afegir-hi unes gotes d'aigua, sense passar-nos, que no quedi massa moll. Si volem el massapà per fer panellets de cirera, ja podem afegir-hi, enlloc de l'aigua, les cireres ben trinxades (no massa quantitat).
Donem forma als panellets:
Posem el massapà sobre el taulell enfarinat de sucre fi i amb les mans li donem la forma d'una llarga botifarra que tallarem amb un ganivet a talls petits. De cada tall fem una bola amb la forma que volem donar al panellet.

Al forn:
Ben posats en una safata enfarinada de sucre fi, es posen a coure al forn, prèviament calent, a 180ºC el temps just perquè quedin cruixents per fora i tous per dins, uns 10-12 minuts. Els de coco s'han de gratinar lleugerament per tal que quedin rossos de sobre.

Francesc Pérez, 2nB

El cuchillo maldito

Era una noche lluviosa, acompañada de truenos. Juan se despertó porque escuchó un ruido extraño en su casa; se levantó de la cama, abrió la puerta de la habitación y salió para asomarse por la barandilla de las escaleras. A lo lejos pudo observar una sombra humana y misteriosa. Se asustó mucho pero decidió bajar sigilosamente hasta el recibidor. Juan se giró porque notó un escalofrío recorriéndole todo el cuerpo; miró directamente al espejo que tenía en la entrada. En ese momento vio a su padre reflejado a la vez que le extendía un cuchillo y le decía: “Toma, ha llegado la hora de la verdad”. Juan rápidamente cogió el cuchillo y la imagen su padre desapareció del cristal.
Juan se quedó paralizado mirando el cuchillo y pensando por qué se lo habría dado. En ese mismo instante llamaron a la puerta y escondió el cuchillo entre las cartas del recibidor. Abrió la puerta, era su tía, la hermana de su padre. Al verla recordó cómo fue la muerte de su padre (su tía lo había matado, les había traicionado). De pronto, Juan se puso a buscar precipitadamente el arma blanca escondida entre las cartas.
Fue directo a clavarle el puñal en el corazón, pero la tía lo esquivó, tropezó y cayó encima del cristal del recibidor y desapareció quedando atrapada en el espejo para siempre.

Iris Ayas, Claudia Ducasse y Andrea Martínez, 3rB

divendres, 30 d’octubre de 2009

La casa del bosc perdut

Aquell dia no era un dels que sempre surten a les pel·lis de por, sinó que era un dia assolellat. Una família va decidir anar a caminar pel bosc. Van anar amb cotxe fins que van arribar a una caseta on no hi havia ningú i on hi havia un cartell que deia “no passeu”. La família estava formada per 6 membres: la mare, el pare, la germana gran, una germana adoptada i dos bessons. Van aparcar el cotxe i van començar a caminar. Al cap d’una estona, la germana gran que era bastant ploramiques, es va negar a continuar. Llavors el seu pare li va contestar que aviat s’aturarien a dinar. Van parar i els dos bessons van començar a jugar a futbol. Una hora més tard el pare els va cridar i en aquell moment la germana adoptada, que per cert no era del tot normal, semblava que fos d’un altre món. I per aquest motiu la germana gran sempre es posava amb ella i la deixava en ridícul. Quan ja era tard van decidir agafar el cotxe per tornar; van recollir tot i van sortir decidits per anar-se’n. Però per més que intentaven sortir d’allà, tornaven al mateix lloc d’abans una i altra vegada. La germana gran es va començar a posar histèrica. El pare després, de buscar durant molt de temps, va trobar una petita casa abandonada que segurament era d’algun antic llenyataire. El pobre pare tot il·lusionat va anar cap a la família per comentar-los la troballa. Quan van arribar a la caseta, el pare va anar a buscar llenya; aquella nit van dormir molt bé. Al dematí no van trobar un dels bessons, llavors la germana gran va anar a la llar de foc i va veure un quadre, i va cridar: PAPA!!!; el seu pare va anar corrents i li va preguntar que què li passava, i li va respondre: “Juraria que ahir aquest quadre tenia sis dits i aquí només n’hi ha 5”. El seu pare li va contestar malament. Van decidir sortir a buscar al germà perdut. Es van passar tot el dia buscant-lo, però, no se sap com, van tornar a la casa del llenyataire. I en obrir la porta se’l van trobar mort. Van començar a córrer molt, però no se sap com, van tornar a la mateixa caseta; tanmateix, el nen ja no estava. Es van quedar una altra nit a dormir. L’endemà no hi era l’altre bessó (ja no hi havia nens), la germana gran va tornar a la llar de foc perquè tenia fred i va cridar de nou: PAPA !!! El seu pare anà corrents un altre cop, ella li va dir que mirés el quadre. El pare es va quedar bocabadat...: el quadre tenia 4 dits! Però ara la mare no s’ho va creure. Van anar a buscar els bessons i per casualitat una altra vegada van tornar a arribar a la casa. I van tornar a passar la nit en aquella casa estranya. I va tornar a passar el mateix, va desaparèixer la mare. Van anar a buscar-la. Però un altre cop van tornar a parar a la casa. Van anar passant els dies i va desaparèixer la germana rara; van desaparèixer tots fins que només va quedar la germana gran. Ella sola va mirar-se el quadre durant molta estona i es va adonar que ja només quedava un dit. La cara de la dona retratada estava somrient, era com la dels pallassos psicòpates. Va decidir que a mitjanit cremaria el quadre, però es va adormir i en despertar-se...

Daniel Rodríguez, 2n B

El boig

Tot començà en una casa de camp a l'est de Califòrnia. Tres germans orfes que vivien sols van sentir per la ràdio que en un manicomi proper un boig s'havia escapat. La policia va dir que havien de tapiar portes i finestres, per si de cas.
El germà petit, i després els altres, van anar a dormir tranquil·lament. El germà petit dormia abaix, en una de les tres lliteres. Afortunadament, tenia un gos que quan hi havia algun perill li llepava la mà. El nen, a les 5 de la matinada, va notar que el gos la hi va llepar, però estava tan adormit que no li va fer cas. Es tornà a despertar al matí perquè alguna cosa li gotejava a la cara. Va obrir els ulls i va veure que allò que gotejava era sang. Es va aixecar i va veure el seu gos al terra, esventrat i sense cap. Va buscar els seus germans i els va trobar degollats. El nen estava espantadíssim quan de sobte va veure escrit a la paret amb sang: “Els bojos també sabem llepar”.
El nen va sortir corrents de casa seva i es trobà el psicòpata que duia el cap del gos a una la mà, i a l'altra, un ganivet.
El nen començà a córrer i el boig el va seguir; li digué que no s'espantés, que no li faria res, però que tanmateix anés amb cautela pel món.


Nil Taulé, 2n A

dijous, 29 d’octubre de 2009

El problema de ver películas de terror

El profesor Barryson-Wenstein Ambrosio Sebastián de los Pilares Trinidad era un científico al que le traían una urna de una excavación junto con otros objetos. El profesor puso el dedo dentro y sacó un poco de cera. ¿A qué se debía? El profesor empezó a extrañarse, ya que en aquella época no existían las velas. Entonces se acordó de una película de terror titulada “La casa de cera”. El profesor, un hombre fácilmente asustadizo, empezó a imaginarse muchas personas de cera, y que él sería el siguiente al que cubrirían con ella. Entonces el jarrón se rompió y empezó a salir cera de las paredes y del suelo. De repente, en una esquina oscura vio una sombra y empezó a gritar:
-¡No me hagáis nada! ¡Por favor!
El hombre tropezó y se cayó al suelo. El suelo se empezó a calentar hasta el punto de que quemaba y comenzó a derretirse. El profesor se meó encima y se echó a llorar. En ese momento se deshizo el suelo en el cual estaba tumbado. La sombra se acercó cada vez más y se cayó. Caía y caía y cuando iba a impactar contra el suelo de la última planta del edificio y estaba a punto de morir, ¡plaf! El profesor B. W. A. S. P. Trinidad se había dormido en el cine, viendo la película, y estaba completamente solo y tumbado en el suelo. ¡Todo había sido un sueño!


Mónica Cabezas y Jéssica Tamayo, 3r A

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Toc, toc...

Uns dies abans de Tots Sants, la Castanyada i Halloween, alguns alumnes han escrit unes històries de terror molt indicades per ambientar aquests dies. Gaudiu dels textos, si podeu...


Toc, toc...
--------------
Nadie sabía el porqué de los suicidios en aquella habitación de hotel, nadie sabía nada. Pero a Richard Bracquemont parecía no importarle ese hecho. Estaba muy tranquilo. Había viajado a EUA por una cuestión de negocios. Él era un famoso médico y filósofo que estaba buscando una historia nueva. Quizá éste fue el motivo por el que decidió alojarse en una habitación tan siniestra.

Era jueves por la mañana. Richard Bracquemont acababa de llegar al hotel. Venía cansado ya que el día anterior había sido su cumpleaños y estaba aún con la resaca de la celebración. Se registró y se encerró en su habitación. Era una habitación muy bonita, con paredes coloridas y cuadros decorativos. Dejó las maletas dentro del armario y se tiró encima de la cama. Estaba muy cansado y, sin querer, cerró los ojos y se durmió profundamente.

Durmió hasta el mediodía. Richard, medio dormido, notó una pequeña brisa en su oreja derecha y, de repente, un golpe de hierro lo despertó. La habitación estaba desordenada. No estaban sus maletas. Los cuadros habían desaparecido. El cable del teléfono también. Cuatro cuerdas colgaban del dintel de la ventana, tres de ellas ya estaban ocupadas...

Xènia Rodríguez i Sergio Monterroso, 3r A

dimarts, 27 d’octubre de 2009

Entrevista a Susanna Soler




La Susanna Soler és la nostra nova Directora i per això vam pensar fer-li unes preguntes sobre la nova tasca que realitza i sobre l'IES.


1. T’agrada ser directora? Què se sent ?
Sí, m'agrada; se sent molta responsabilitat.

2. Com vau decidir que tu series la directora?
Com que l’antic director va marxar, jo era la que hi portava més temps i la que es podia fer més càrrec.

3. Quines matèries pots donar?
Sóc professora d'anglès.

4. Com i per què vau decidir crear un nou institut?
No ho vam decidir nosaltres, sinó el Departament d’Ensenyament perquè en feia falta un altre al municipi.

5. Fas moltes hores aquí al centre? De què fas més hores, de professora o et dediques més a l’equip directiu?
Faig moltíssimes hores; em dedico molt més a l’equip directiu.

6. De petita ja volies ser professora o tenies algun altre ofici pensat?
De molt petita volia ser ballarina de ballet clàssic; després, quan era una mica més gran, volia ser periodista, però als 16 anys ja vaig decidir que voldria ser professora.

7. Per quan es preveu que tindrem el nou institut?
Si tot va bé al 2011.

8. Què opines de l’institut (organització, actitud, el seu aspecte...)?
Està molt ben organitzat, i en ser tan petit el fa més acollidor.

9. Quina relació tens amb els altres professors?
Molt bona.

10. Ens podries explicar les diferències i semblances entre l’institut que treballaves abans i on treballes ara?
La diferència més gran és l’edifici i la grandària. En l’altre Institut no coneixies tots els professors, i no hi havia una relació tan bona. En l’altre institut tampoc no hi havia tants avenços tecnològics.

11. Abans de ser professora, has treballat en algun altre ofici?
No, només als estius, de dependenta.

12. Quina relació tens amb els alumnes?
Crec que molt bona.

13. T’agrada la nova llei que s’aplicarà sobre començar una setmana abans les classes?
No, crec que els professors no tindrem prou temps per preparar el curs.

14. Creus que cobres el suficient per tot el treball que fas?
Sí.

15. Creus que aquest sistema d'ensenyament -treballar amb portàtils enlloc de llibres- serà bo en un futur?
Sí (tots sortireu amb molts bons coneixements), i en un futur en qualsevol feina necessitareu treballar amb ordinadors i amb molts avenços tecnològics.

Marta López i Francesc Pérez, 2n B

dilluns, 26 d’octubre de 2009

Plaça de Maria Mercè Marçal


De totes les places que hi ha a Sant Pere de Ribes, la Plaça Maria Mercè Marçal és la que més em crida l'atenció. La raó és perquè quan jo vaig arribar per primer cop al poble no hi havia res on ara podem apreciar-la, sinó que hi havia tot un gran descampat. Actualment hi ha molts blocs de pisos al voltant, però encara que no ho sembli no fa ni 12 anys tot era descampat, excepte un bloc de pisos. La gent no l'anomena pel seu vertader nom, l'anomenen plaça de la Biblioteca. Això es deu a què fa uns anys es va edificar allà mateix una biblioteca anomenada “Manuel de Pedrolo”.
La plaça és de forma rectangular, com la majoria de places, envoltada d'algunes palmeres separades entre elles uns 4-5 metres. També hi trobem dues fonts idèntiques, encara que sovint acostuma a funcionar-ne una.
Només es pot accedir a la plaça per tres llocs, que són les tres cantonades, i per una part central.
Bé, aquest és el lloc que més m'agrada de Sant Pere de Ribes.


Daniel Rodríguez, 2n B

diumenge, 25 d’octubre de 2009

Viatge en cotxe fins al Marroc


La meva mare, el meu pare, els meus germans i jo cada any anem al Marroc per visitar la nostra família que hi viu allà.
El viatge és molt llarg i molt cansat, sobretot perquè ens estem més de dues hores en cotxe per arribar al port d'Almeria, però sortim cap allà a la nit i hi arribem a la tarda. Cada hora, o potser una mica més, parem per descansar una estona i també per menjar alguna cosa.
Quan finalment arribem al port i pugem al vaixell encara ens hem d'esperar unes dues hores perquè el vaixell comenci a marxar del port.
El viatge en vaixell triga unes quatre o cinc hores, depèn del vaixell, però al final arribem a port. El vaixell s'atura al port de Blincar, que és de la província de Nador. I per arribar fins a Nador, que és la ciutat on vivim, triguem unes dues hores més.


Abdelilah Azghough, 2n B

divendres, 23 d’octubre de 2009

Microrrelatos


OFELIA

Ofelia era una joven muy femenina y delicada que solía verse con su amado cada noche en el lago. Él era un hombre de espadas sin nombre, era un amor profundo pero denegado por el padre de Ofelia.
Pasaron días, semanas, meses e incluso años de engaño, de amor secreto, hasta que un día el padre de la doncella se enteró de la farsa. Ofelia sufrió mucho ya que su padre decapitó a su amado frente asus ojos. Fue tan grande el dolor y el llanto que bajo la luna murió ahogada por sus lágrimas.

EL BELLO CIELO
Salí de casa hacia el trabajo. Caminaba entre dos edificios grises. Miré al cielo: estaba de un color azul perfecto, nunca me había fijado en lo bello que era. Jamás había levantado la cabeza si no era para comprobar que estaba lloviendo. Seguí mirando, vi las nubes blancas y los pájaros pasando, observé que había otra realidad, sentí una presión en el pecho y bajo mi camisa blanca empezó a latir mi corazón muy rápidamente , me sentí libre, viva...
Bajé la cabeza y vi de nuevo la ciudad y los edificios grises que me indicaban el camino hacia el trabajo. Volví a caminar sin mirar arriba.


MI SUEÑO
Desperté asustada. Mi pesadilla había sido terrible. Soñé que el mundo se había vuelto del revés, mi piel había cambiado, como el color de mi pelo y el brillo de mi mirada, mi casa, mi jardín. Soñé que viajaba pero no podía ver por dónde ni hacia donde, sólo caras oscuras, tristes y que alguien me miraba com desprecio.
Soñé que me pegaban, no sabía por qué, no había hecho nada malo. Desperté asustada, miré mi piel, mi pelo, mi casa, mi madre y allí estaban.


Erika López, 2n B

De 10h a 11h

Avui, a les 10 h del matí, un viatger tot solitari amb poques ganes de fer amics es mirava els horaris de les sortides dels trens que anaven direcció Barcelona.
El primer que sortia era el de les 11h. Va anar a comprar el bitllet, i com que encara faltava una estona per marxar, va decidir anar a donar una volta per l’estació.
Anava tot caminant en direcció est, quan des de lluny se sentia una veu que cridava:
-Cosme, Cosme…!
Tot sorprès, mentre pensava si girar el cap o seguir endavant, es va trobar una mà sobre la seva espatlla:
- Hola Cosme! Com estàs? Te’n recordes de mi?
- Mira que han passat anys des de l’últim cop que ens vam veure, però t’he vist i no he dubtat que eres tu! El típic “empollón” de la classe, el nen mimat, el preferit de la profe, el que plorava per no res…, el que tots envejàvem!
En Cosme sense gaires paraules va contestar:
-Sí, ja me’n recordo de tu, ets l’Edda, la que sempre copiava els meus deures, exàmens, treballs… Fins i tot me’n recordo que en els teus exàmens més d’una vegada hi vas posar el meu nom (la professora et pillava cada cop que copiaves! Jeje…).
Tots dos van començar a recordar bells moments de la infantesa tan divertida que havien passat els dos plegats, tot i que també amb d’altres companys, dels quals d’alguns se’n recordaven però d’altres com si no els haguessin conegut mai.
Encara parlaven quan es va escoltar : “ ...els viatgers amb destinació a Barcelona, amb sortida a les 11 h; passin per la via dos, siusplau!...”
En Cosme va exclamar:
-Oh! Aquest és el meu tren! Com ens hem quedat a mitges, m’agradaria que ens tornéssim a veure!
Tots dos anaven en direcció a la via 2, però en diferents sentits.
L’Edda li va dir:
-Per què no em dónes el teu número de telèfon i quedem un altre dia per fer un dinar?
En Cosme amb un peu a dalt i l’altre a baix del vagó, li va respondre:
-Apunta’t el meu número, 694......; i quan vulguis em truques. A reveure Edda.
-Adéu Cosme, fins aviat!

Marta López, 2n B

Entrevisa a Helena Mujal de 1r B


L'Helena ha arribat aquest curs a l'IES Montgròs i li hem fet unes preguntes per conèixer les seves primeres impressions sobre el Centre.


Per què vas triar aquest institut?

-Perquè treballem amb portàtils, m’agrada molt aquest sistema.


Has fet molts amics nous? Quants? Quins?

-Sí, tota la classe.


L’ institut és com t’esperaves?

-És com jo pensava, fins i tot millor.


On vius?

-Visc a Vilanova i la Geltrú


Quines diferències trobes del col·legi amb l’ institut?

-Que el col·legi no era tan complicat. Ara hem començat una nova etapa i crec que serà més difícil.


Quines matèries són les teves preferides?

-Música i Optativa (aquest trimestre he triat “Paquet Open Office”).


Què no t’agrada de l’ institut?

-Crec que haurien de fer ja el nou institut, l’edifici.


Saps alguna xafarderia interessant?

-Sí, però entre amigues.


Quina marca t’agrada per vestir? Vas molt de marca?

-M’agrada Tommy Hilfilger, però no vaig molt de marques.


Què t’agradaria ser de gran?

-Actriu, dibuixant o cantant.


Francesc Pérez, 2n B

dimecres, 21 d’octubre de 2009

Búscate un marío

La profesora se dirige puntual a la clase de 2º C. Es viernes y tiene ganas de terminar. Sabe de sobras que tendrá que pelear la última hora del último día de la semana. Sujeta el pomo. “Ocho, nueve y adentro”. Antes de cerrar la puerta, la Yessi, líder rotundo e indiscutible de la clase, la frena con la mano y le suelta “¡Buenos días Mari!”. La profesora se sorprende y mira a su alrededor.
- Yessi, ¿me hablas a mí?
- ¡Claro, Mari!
- Pero yo no me llamo así.
- Ah, ¿no? Pues ¿cómo te llamas?
Llevan más de medio curso y aún no sabe su nombre.
La profesora llega hasta la mesa y pide silencio con “voy a pasar lista, id callando, ¡ar!”. Es entonces cuando la Yessi grita: “¡No me gusta castellanoooooo!”
Cinco, seis y respiración profunda. ¿Es que les hice leer algo de Sánchez Dragó? No, a estos, no.
- A ver, en esta vida hay muchas cosas que no nos gustan y que tenemos que hacer.
- Pues vaya rollo.
- Sí, mira, es lo que hay, la vida es injusta, ya lo irás aprendiendo.
La profesora acaba de pasar lista controlando de reojo a la alumna subversiva. No es la primera vez que intenta boicotearle la clase.
- Vamos a corregir el ejercicio de…
La Yessi interviene de nuevo interrumpiendo la clase por enésima vez.

- Oye, profe, ¿a ti te gusta trabajar aquí?
- Claro. A ver, ¿a qué viene esa pregunta ahora?
- ¿Es que, profe, no te cansas de hablar y hablar y hablar y venga dale que te pego a la lengua todo el día? ¡Qué agobio!
Uno, dos, inspiración…
- Bueno, no es así exactamente; además todos tenemos que trabajar en algo, y mejor si es en lo que te gusta, ¿o es que me vas a pagar tú la hipoteca?
La alumna rebelde se queda unos segundos quieta, como pensativa (aunque realmente no piensa en nada), con un aro dorado XXL en la oreja apuntando amenazante el ojo de la profesora, e hiriéndoselo con su brillo intermitente. De repente, la joven, como si del zarcillo se tratara, se ilumina de nuevo.
- ¡Pues búscate un marío!
La profesora recibe la frase como un guantazo con la mano abierta, ¡paaam!.
- ¿Un marido, dices?
- Sí, un marío que trabaje, y tú te quedas en casa, je je.
¿Pero qué estaba diciendo esa niñata?, inspiración, expiración…
- ¿Y qué hago todo el día, sola en casa? ¿Aburrirme mucho, no?
- Pues qué vas a hacer, ¡limpiar la casa!
Claro, cómo no se le había ocurrido…
- Vale Yessi, ¿son esas todas tus aspiraciones para el futuro?
- Pues claro.
La profesora decide no darle más vueltas al asunto y continuar explicando los morfemas flexivos de género y número. Pero no puede concentrarse, “búscate un marío” le va golpeando del occipital al parietal y viceversa.
Acaba la clase, acaba por fin la semana. Los alumnos salen corriendo y gritando. La Yessi le dedica un “Hasta el lunes, Mari” y ella, resignada, le responde “Adiós Yessi”, cuando en realidad piensa “coleguita, que limpies mucho este finde, ¿ok?, no sudes de los deberes que los lexemas están muy chungos ni lo flipes con tus viejos, ¿vale?”
Por la noche la profesora ha quedado con sus amigas para cenar. Está sola en casa sin marío, sin gato y sin ganas de limpiar. Se prepara una copa antes de salir. Se peina, se maquilla, se mira al espejo antes de salir y se reconoce como la protagonista de la canción que está tarareando “Vestida de pantera uoooo…”. Irremediablemente advierte que su alumna la ha vencido una vez más pues esa noche su imagen desprende una única frase: “Busco marío”.


Raquel Casas Agustí, professora de Castellà

divendres, 16 d’octubre de 2009

Suîte MoMo


El passat 25 de setembre, els nois i noies de la Revista van rebre la visita de Toni Jordán, baixista del grup vilanoví Suîte MoMo. Enguany els Suîte MoMo han rebut el reconeixement del seu treball i han resultat guanyadors del I Premi D.O Catalunya, del X Concurs de Música de Badalona i del IV Festival Baix Gaià Sound (entre d'altres). Els alumnes de la Revista van tenir l’oportunitat de fer-li una entrevista entre tots, escoltar alguna cançó i fins i tot demanar-li autògrafs. Abans de marxar, en Toni els va regalar una xapa del grup a cadascun d’ells i també ens va donar el cd del seu últim treball per a tots els membres de l’IES. Gràcies!

El grup està format per:
Danny del Moral (veu i guitarra), Toni Jordán (baix), Isaac Ortega (bateria i cors), Oriol Cortadella (teclats), Ciscu Montaner (guitarra), Joana Soto (momopromo) i Quim Martí (tècnic de so).


- Quin gènere de música toqueu?
Toquem una barreja de pop, rock... (fem una fusió de molts estils).

-
Per què us vau posar aquest nom? D’on prové?
És una mescla de diferents noms, SUITE és el local on assagem i MOMO és un personatge literari, la protagonista d'una novel·la que de ben segur coneixeu.

- Quan vau començar a tocar amb tot el grup?
Vam començar a tocar junts fa 2 anys, més o menys.

-
Heu tret algun disc?
Sí, un al 2007, i ara estem preparant el 2n. El 1r que hem tret es diu “Mientras daba vueltas de campana”.

-
Quants concerts heu fet? De tots els concerts que heu fet, quin és el lloc on us ha agradat més actuar?
En dos anys hem fet més de 80 concerts, i a on ens ha agradat més actuar ha sigut a la sala Apolo 1 i també a Salamandra 1, a Barcelona tots dos.

-
Registreu totes les cançons que feu?
Sí, hem registrat totes les cançons que hem fet.

-
Quantes cançons heu fet?
Durant aquests 2 anys més de 20 cançons.

-
Cada quan publiqueu un disc?
Aproximadament cada 2 anys.

- Teniu estudi propi?
Estudi de gravació no, tenim un local d’assaig als afores de Vilanova i la Geltrú.


- Amb què us inspireu per fer les lletres de les cançons?
En diferents temes, com l'amor, el desamor, per exemple, o elements de la vida quotidiana.

- Heu gravat algun videoclip?
Vam intentar fer un videoclip, però no va sortir bé. Ja ho tornarem a provar més endavant.


- Porteu alguna roba especial per tocar?
Abans sí que en portàvem per als concerts; tots dúiem pantalons de “pitillo” vermells i samarretes negres, però ara cadascú vesteix com vol.

- Heu tocat fora de Catalunya? On? Per què?
Sí, hem tocat a València, Saragossa, Terol, Alacant... Perquè són llocs de referència del tipus de música que ens agrada.

- Heu suspès algun concert? Per què?
Sí, perquè es van canviar les condicions que es van pactar. I alguna vegada també per malalties.


- A quina edat heu pensat retirar-vos? Per què?
No ho hem pensat això encara; més que de l’edat depèn de les motivacions de cadascú.

-
Quants membres sou al grup?
Som 5 membres al grup, a més de la mànager, que fa la feina més dura, i el tècnic de so.

-
Esteu a gust tocant a la comarca del Garraf?
Sí, perquè vénen a veure’ns gent coneguda i sobretot els amics. Però a Vilanova, i en general a tota la comarca, no hi ha cultura concerts en directe.

-
Quina va ser la vostra primera cançó d'èxit?
Diuen que Canción Lejana, però és molt relatiu això de l’èxit, potser és la que ha tingut més repercussió.

-
On vau tocar la vostra primera cançó?
Al local d’uns amics.

-
Quants anys fa que toqueu?
Com a Suîte MoMo fa uns 2 anys, però amb el Dani, que és el cantant i el que toca la guitarra, fa aproximadament 10 anys que ens coneixem i toquem.

-
Quin és l'últim concert que heu fet?
L’últim va ser al mercat de música viva del Vic el dijous dia 21 de setembre.

-
Per què vas triar aquest instrument?
Perquè quan ens vam ajuntar per primera vegada amb el meu primer grup, ja fa molts anys, cadascú es va comprar un instrument i a mi em va fer goig el baix perquè admirava el baixista de Guns N' Roses, en Duff McKagan.

-
Vius de la música o tens algun altre treball? Quin?
A més de la música sóc Educador i treballo amb discapacitats en un taller ocupacional.


Si voleu saber-ne més o escoltar-los aneu a:
http://www.myspace.com/suitemomo

Premio Nobel de la Paz: Obama


El presidente de EUA, Barack Obama, se despertó el pasado 9 de octubre sin saber que los noruegos le habían otorgado el Premio Nobel de la PAZ gracias a “sus esfuerzos por una diplomacia multilateral” .
El comité del Nobel justificó el premio ya que "sólo raras veces una persona ha capturado la atención del mundo dando a las gentes esperanza para un futuro mejor".
Su diplomacia está fundada en el concepto, sigue el comunicado, de que los que deben liderar el planeta globalizado lo hagan con los valores y actitudes compartidos por la mayoría de la población mundial. Sin emabargo muchas personas opinan que:
- Es demasiado pronto para otorgarle un premio de ese nivel. Obama tiene muchos proyectos que cumplir, pero aún no los ha hecho pues es demasiado pronto.
- Ha hecho muchas promesas que aún tiene que cumplir.
- Este hecho puede provocar algunos conflictos y enfrentamientos por parte de la gente que no está de acuerdo.
- Es insólito que un presidente que tiene dos guerras abiertas, en Iraq y Afganistán, que no ha cerrado todavía la base de Guantánamo, que se propone enviar más de 40.000 nuevos soldados a Afganistán reciba un premio tan importante y significativo como este.


En definitiva, podrían haber esperado al año siguiente para darle el premio Nobel de la Paz (si este se lo hubiera merecido en este caso).
Afortunadamente, Obama ha cambiado muchas cosas desde que es presidente, pero aún le quedan muchas otras por realizar.


Marta Parés, 4t

Espalmador


Espalmador és una illa de propietat privada, situada al nord de Formentera. Té aproximadament 137 hectàrees, i les seves aigües són molt clares.

Quan hi ha marea baixa es pot anar de Formentera a Espalmador caminat, perquè l’aigua només t’arriba fins al coll (tot i que jo no ho recomano, perquè és un lloc de bastant corrent).
Per anar sense patir el risc de marxar amb una onada hi ha una petita barca que passa cada certes hores.

A Espalmador hi ha una llacuna de fang on t’hi pots posar i fer-te un bany. Quan hi vaig anar, el primer que vaig fer va ser anar corrent cap al fang, però quan vaig arribar ja no en tenia tantes ganes, perquè aquells fangs fan una pudor impressionant, però... m’hi vaig acaba posant, no em podia perdre aquella oportunitat!
Va ser molt divertit, perquè la llacuna té força profunditat i flotes molt, molt més que en l’aigua de mar. El millor va ser que després no podia sortir de dins, perquè estava tot ple de fang i relliscava, i al final em van haver d’ ajudar uns nois que anaven a banyar-se.


Marta López, 2n B

dilluns, 12 d’octubre de 2009

Fiebre por el móvil


Un teléfono móvil lo tiene cualquiera, aquí, en un país desarrollado. Vaya, lo puedes tener, llamar, gastar..., vaya, tienes que consumir.
Claro que puedo ver la tele en el móvil, si pago por cada minuto. Claro que puedo mirar el correo..., pero tengo que pagarlo también, y después, ¡a ver si funciona! Si tienes la suerte de que funcione, y que el servidor vaya rápido, te puedes considerar afortunado. ¿Para qué pagar tanto dinero por mirar el correo? Si al fin y al cabo no se ve nada.
Yo ya hace una semana que ni quiero ver mi teléfono. Lo tengo sin batería e incomunicado. La mayoría de veces que lo enciendo lo tengo en modo vuelo, para estar fuera de línea, y que no se me traguen el dinero. Hago fotos, el teléfono tiene una buena cámara. Voy patinando y escucho música... Pero, ¿para qué mirar la tele en esa mini-pantalla de dos pulgadas, si la puedes ver gratis en tu casa en una gran pantalla, sin interrupciones y cómodamente?
Yo creo que un móvil tiene que utilizarse para comunicarse con la gente, y no para tanto correo y tele, ya que tienes que pagarlos igual. Lo que sí veo bien son los accesorios que llevan como la cámara y el mp3, por ejemplo, pero un teléfono sigue siendo un teléfono.


Laerke Saura, 3r B

La xocolata



La xocolata és l’aliment basat en el cacau més conegut i difós. La xocolata té el seu origen a Mèxic, i la seva composició va ser:

· Cacau
· pebre
· vainilla
· mel
· i altres components

Per l’alt preu de la xocolata es va convertir en la beguda dels reis.
La llegenda de la xocolata diu que el déu Quetzalcoatl va baixar del cel per transmetre saviesa als homes.
L’arbre del cacau és un arbre petit, també és perenifoni (que vol dir que té fulles tot l’any), les fulles fan de 4 a 15 cm. L’ arbre pot arribar a créixer de 6 fins a 10 metres, però un silvestre pot arribar a fer-ne 20. El fruit són les baies i quan estan madures es posen de color vermell o groc púrpura (quan estan madures medeixen de 15 a 20 cm. de llargada i d’amplada de 10 a 12 cm). Dins de la baia hi ha una carn rosada que protegeix els grans de cacau; la carn és relliscosa i es pot menjar.
El país que produeix més xocolata actualment és Costa d’Ivori i el que en produeix menys és Malàisia.

Aquí he posat alguns dels principals compradors de cacau:

· Nestle 4%
· Belcolade 2%
· Cemori 6%
· …

El procés per fer la xocolata és:

1. Amassat de la xocolata
2. Refinat de la pasta de la xocolata
3. Càmera de maduració
4. Conxat de la xocolata
5. Temprat de la massa
6. Moldejat de la xocolata
7. Emmagatzematge



Els 4 tipus de xocolata són:

Xocolata amarga
Porta: Cacau, mantega de cacau i lecitina.

Xocolata en llet
Porta: Cacau, mantega de cacau, sucre, llet en pols, lecitina i vainilla.

Xocolata en llet i avellanes
Porta: Cacau, mantega de cacau, sucre, llet en pols, lecitina i vainilla i avellanes.

Xocolata blanca
La xocolata blanca gairebé no és xocolata i porta mantega de cacau, sucre i llet.


S’ha demostrat que el cacau o la xocolata negra té molts beneficis per al nostre cos, i prevé la hipertensió. Es recomana que mengem 20 g de xocolata al dia.
El país que consumeix més xocolata és Estats Units amb un 32,7%. A Espanya en consumim un 3,8% .


Marta López, 2n B

dissabte, 10 d’octubre de 2009

Nous fenòmens estranys

Fa molt temps que fenòmens com llamps, llampecs i aurores boreals ens impressionen, però fa poc que comprenem com es produeixen i la seva participació en la natura. Quan vam pensar que havíem assolit conèixer tot sobre l'atmosfera i els fenòmens que allí ocorren ens vam trobar amb sorpreses.
Els Red Sprites i els Blue Jets són dos nous fenòmens que estan molt relacionats amb les tempestes elèctriques. Gràcies a les recents millores en les càmeres de vídeo s'han pogut obtenir imatges d'aquests sorprenents llamps.
Els Red Sprites són grans però dèbils centelleigs lluminosos que apareixen just damunt de les tempestes elèctriques, durant uns pocs segons i desapareixen. Poden amidar gairebé 50 Km d'altura i posseeixen un color vermell, però a mesura que baixa es fa blau.
Els Blue Jets són un altre fenomen òptic de gran altura, són molt semblats als Sprites , ja que també s'originen sobre tempestes elèctriques, i es propaguen a una velocitat d'uns 100 Km/s .
Aquests nous fenòmens han desconcertat els especialistes els quals creien saber tot el que passava.

Daniel Rodríguez i Marc Raventós 2n B i A.

Rio de Janeiro 2016



El passat divendres 4 d'octubre es va proclamar que els jocs olímpics de 2016 se celebraran a RIO DE JANEIRO. Amb aquest anunci les esperances d'Espanya van quedar enrere. Madrid quedava eliminada després d'haver arribat a la final.
Els Jocs Olímpics són una competició entre els millors atletes del món, però també és un símbol de confraternització entre els pobles i, per sobre de tot, la gran festa de l'esport. A més es tracta d'un dels més importants esdeveniments del planeta que mobilitza poblacions de centenars de països i emociona a tots amb victòries, rècords i històries de superació.
Cada quatre anys, una ciutat del món té el privilegi de ser seu d'aquesta gran festa. En ella, competidors i simpatitzants es barregen i durant poc més de dues setmanes ajuden a preservar i enfortir l'esperit olímpic.


Cristian López, 2n A



divendres, 9 d’octubre de 2009

Entrevista a Neus Claramunt, professora de ViP


La Neus Claramunt és la professora de Visual i Plàstica.



1. Com vas decidir el que volies fer al teu futur?
M’hi vaig acabar trobant. Primer, treballava de monitora de casal d’estiu, després de monitora de colònies amb nois/es amb problemes socioeconòmics i, finalment vaig acabar fent substitucions en una escola i no em va desagradar. I ara em teniu aquí.


2. Et dediques al que tu has volgut?
Sí, faig l´assignatura que sempre més m´ha agradat com a alumna, i la qual vaig estudiar a la universitat.


3. Quan vas començar a treballar de professora?
Farà uns cinc anys.


4. D’on véns?
D´aquí al costat, de Vilanova i la Geltrú.


5. Per què vas decidir treballar a l´I.E.S Montgròs?
Coneixia la conserge, la Rosa, i em va explicar que en aquets institut treballaven amb les TIC i em vaig decidir per aquest centre.


6. T’agrada treballar en aquest institut?
Sí, m´agrada molt poder treballar amb les noves tecnologies, i aquest any sobretot amb els portàtils que ens han donat a cadascú.


7. Alguna vegada has pensat en treballar en alguna altra cosa?
Sí, d´escultora que és l´especialitat que he estudiat a la carrera de belles arts (bé, quan sigui famosa... jijiji).


8. T’has enfadat alguna vegada tant com per anar-te’n de classe?
No, però els que m´han fet enfadar sí que han marxat.


9. Si et proposessin anar a treballar a la universitat hi aniries?
Oh, i tant!


10. Per últim. Et cauen be els altres professors?
Sí, hi tinc molt bon rotllo!


Laura Jiménez, 2n A

dijous, 8 d’octubre de 2009

INGERA


És un plat típic d’Etiòpia.
A Etiòpia es cuina amb moltes verdures i molta carn.
En primer lloc aquest menjar me’l va ensenyar una amiga meva, l’Eyerus; ella ve d’Etiòpia.
La preparació comporta bastant de temps; es couen totes les verdures una per una i totes separades, i després la carn.
Ho serveixen amb una safata i hi posen l’ingera (que és el seu pa), però no s’hi assembla gens al pa d’aquí; (el pa d’ Etiòpia és molt prim, gairebé sembla un tros de llençol).
Quan ja han posat l’ingera a sobre hi posen tot de piles (amb verdura, carn… i sobretot hi posen molt de picant).

La primera vegada que en vaig menjar em vaig quedar una mica sorpresa, perquè no us penseu que es menja amb forquilla i ganivet, sinó que els coberts són les mans.


Marta López, 2n B