Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Revista 2011/12. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Revista 2011/12. Mostrar tots els missatges

dilluns, 18 de juny del 2012

Anécdotas y testimonios de la Guerra civil: 1936..2012



    H I S T O R I A S   D E   L A   G U E R R A



Estos pequeños documentos forman parte de los trabajos de los alumnos de 4tB, Institut Montgròs, curso 2011-12, Projecte sobre la Memòria Històrica de nuestra Guerra Civil, en la materia de lengua castellana. Son vivencias y pasajes familiares que durante esos años de guerra sus antepasados pudieron contar a los que ahora son sus padres y abuelos para que ahora nos sea trasladado su testimonio. Son importantes esos procesos orales e incluso a veces acaban formando parte de nuestro bagaje identitario... y sin duda influirán en las opciones ideológicas de estos alumnos que van a constituir, dentro de una o dos décadas, los pilares de la futura sociedad. Con el mismo cariño que ellos nos han transmitido estos textos, os los dejamos aquí, en la revista Montgròs, para que apreciéis su pequeña aportación a la memoria histórica y disfrutéis de su lectura...



    Nombre: Manuel Regué Casals
    Edad: Falleció el 8/11/1980 con 70 años
    Procedencia: Bellmunt d’Urgell, Lleida
    Interés: Encarcelamiento político y estraperlo.

Mi bisabuelo (el abuelo de mi madre), era activista republicano. Estando un día mi abuela jugando en el portal de su casa con una amiga, llegaron tres militares y les preguntaron por el nombre de mi bisabuelo y ellas les respondieron que no estaba, que estaba en el trabajo. Estos no se lo creyeron y subieron a registrar la casa, viendo que no estaba, bajaron y estuvieron esperando en el portal hasta que llegó. En cuanto lo vieron, lo detuvieron y lo esposaron, no le dejaron ni subir a su casa ni despedirse de nadie. Lo encarcelaron tres años en La Modelo de Barcelona. Mi abuela vivía en un pueblecito de Lleida llamado Bellmunt d’Urgell. Mi bisabuela cuando podía se desplazaba a Barcelona para visitarlo, algunas veces llevaba con ella a sus cuatro hijos, entre ellos mi abuela. El viaje lo hacían en un autobús viejo y destartalado. Allí podían estar con él un rato en una sala muy grande dónde había mucha gente. Cada vez que venía a Barcelona mi bisabuela, aprovechaba para traer cosas del pueblo y hacer “estraperlo”.

********


    Nombre: Manuel Pérez Ponce
    Edad: Falleció el 06/07/1998 con 83 años
    Procedencia: Vélez Blanco, Almería
    Interés: Los curas rompen con el secreto de confesión.


Mi abuelo (el padre de mi padre), cuando era adolescente se fue a vivir a Francia con su familia. Cuando llegó el momento de hacer el servicio militar volvió a España y coincidió con el inicio de la guerra. Lo hicieron luchar con los republicanos. En la Batalla del Ebro, lo hirieron de bala en la rodilla y estuvo un tiempo hospitalizado, cuando se recuperó estuvo prisionero del bando de los franquistas. Una cosa de las que le marcó mucho fue que estando prisionero, vio como los curas se acercaban a todos los prisioneros para convencerles de que confesaran sus pecados. Muchos presos sabiendo que estaban bajo secreto de confesión, explicaban todo lo que habían hecho, incluso cosas contra el régimen de Franco o contra la Iglesia. Él siempre se acordaba de que los presos que confesaron delitos, al poco tiempo fueron fusilados. Una vez terminada la Guerra Civil, tuvo que hacer el servicio militar con los vencedores, con Franco.

Albert Pérez
********


Nombre: Josep Merola
Edad: Difunto
Procedencia: Barcelona
Interés: Cartillas de racionamiento


Josep Merola, el abuelo de mi padre, fue Mosso d’Esquadra durante la guerra civil.
En esos momentos, se usaban unas “cartillas de racionamiento”, que servían para que la gente no pudiera comprar más comida de la que ponía en la cartilla.
El abuelo de mi padre tenía a su familia en Abreda mientras que él estaba en Barcelona.
Él cogía, compraba la comida y la llevaba de Barcelona a Abreda, andando, atravesando los campos. De Barcelona a Abreda había más o menos 40 km.

Cuando los franquistas bombardeaban la ciudad, mi bisabuela y mi abuela, se iban a esconder en el metro, ya que estaba bajo tierra.
Al final al darse cuenta de que su tenían que morir, morirían igual, se escondieran o no, decidieron quedarse en casa.
Júlia Serena
********


Antecedentes de mi familia durante la guerra civil española


Tío Pablo (tío de mi padre), formó parte de la quinta del Biberón, que son las personas que llamaron para el ejército con apenas 18 años. Mi bisabuelo (padre de mi abuelo), movió papeles y habló con personas de alto cargo para que pusieran a tío Pablo de guardia civil en vez de soldado en el frente. Así gracias a Baldomero (mi bisabuelo), tío Pablo formó parte de la guardia civil en su lugar de destino en vez de en el frente y así aumento sus posibilidades de sobrevivir a la guerra. Durante un bombardeo donde estaba destinado, recibió una herida en la pierna. En el hospital no le querían sacar la metralla por el costo que eso suponía y que además podía no salir vivo. Baldomero (mi bisabuelo) insistió ya que prefería que quedara inválido (si se tenía que quedar inválido) durante la guerra y no después, y así volver a casa como herido de guerra. Al final le operaron y salvó su pierna.


Dato gracioso: Durante su estancia en hospital, las monjas le pidieron a tío Pablo si podía arreglar la luz conectando los cables necesarios. Tío Pablo no tenía idea de cómo hacerlo pero sabía más o menos que cables conectar entre sí. Así pues conectó los cables emparejándolos como debía ser, pero luego los unió todos a la vez sin aislar cada pareja de cables individualmente. ¡El creyendo que lo había conectado bien encendió las luces y todas las bombillas petaron a la vez!

Tras acabar la guerra, cuando Franco ganó, como a tío Pablo le toco estar en el lado Nacional, le dejaron ir a Barcelona a ejercer de guardia civil. En Barcelona conoció a Rosita de la cual se enamoró. Pero Rosita tenía el problema de que su familia era republicana. Su familia se exilió a Francia cuando los nacionales tomaron el lugar donde estaban. Los nacionales mataron a su padre y a su hermano. Tío Pablo tuvo que salir de la guardia civil para poderse casar con Rosita, y así lo hizo. Tuvieron una única hija llamada Mari Carmen, la cual yo conozco y que vive en Barcelona.


Baldomero (abuelo de mi padre, mi bisabuelo): Era guardia civil y metió a toda su familia (a mi abuelo…) en un cuartel de la guardia civil para estar más protegidos. La guerra le obligó a formar parte de ella en el bando nacional.

Mi abuelo: Mi abuelo tenía tan solo 3 años cuando tuvo lugar la guerra. Me ha explicado que él se acuerda cuando vivía resguardado en el cuartel de la guardia civil y cuando bombardeaban la cuidad donde estaba, se escondían todos en el sótano para prpotegerse de las bombas...

Ivan Fernández

********


El padre de una amiga de la familia no pudo ir a la mili, o más bien dicho no la dejaron, ya que era corto de talla, o sea que no era ni lo suficientemente alto ni lo suficientemente corpulento.
Por lo tanto, debido a este inconveniente, no tuvo que participar en la Quinta del Biberón, la cual cosa para él fue una suerte.

Marta López



Mi abuela vivía en Tarifa cuando la Guerra Civil; tenía 6 años. Ella tenía un tío que se llamaba Antonio. En el pueblo empezaron a llevarse a “gente roja” (de izquierdas) a la cárcel.
La madre de Antonio le decía que se fuese de allí para que no le cogieran a él tembién, pero el tío de mi abuela no se fue, porque decía que él no había hecho nada malo. Pero en aquella época, aunque no hubieses hecho nada, si eras comunista te metían en la cárcel.
Y así fue, dos amigos del pueblo se hicieron falangistas y le dijeron a Antonio que les acopañase; la madre supo que no volverían....
Cuando la madre de Antonio fue a verlo a la cárcel, él ya no estaba; se lo llevaron y lo fusilaron en el campo.

Aitor Ciré
 
******** 



Joaquim M. Taulé Colominas, militante de la CNT- FAI, nacido en 1913, fue a luchar con 13 años; se fue a alistar y luchó por las calles de Barcelona contra los sublevados.
En 1937 fue destinado a Tarragona, y allí fue alcanzado por una bala en la pierna, pero no de gravedad; luego se exilió a Francia y regresó en 1945, creyendo que los aliados derribarían a Franco.
Como no fue así se quedó, pero escondiendo sus ideales.
Murió en 2005 de cirrosis.
Era mi abuelo.


Nil Taulé

******** 


El General Batet, fue el hermano del abuelo de mi padre, un pariente del que estoy realmente orgulloso de que lo sea. Yo evidentemente no lo llegué a conocer, y mi padre, que se ha leído el libro, me ha hablado sobre él. Mi padre tampoco lo ha llegado a conocer pero también está encantado de que sea un pariente nuestro. Mi abuelo, Ramon Batet, sí que lo llegó a conocer, ya que era su tío. Estoy muy orgulloso de tener un pariente como el General Batet, incluso en Barcelona hay una calle dedicada a él. De esta forma, para mí, es un orgullo llevar el apellido Batet.


Os dejo aquí una pequeña reseña del libro que habla sobre él:

Autor: Hilari Raguer
Título: El General Batet
Biblioteca Abat Oliba
Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
    Nació en Tarragona en 1872.
    Murió en Burgos en 1927.
  • Ingresa en la Academia Militar en 1887.
  • En 1895 parte como teniente voluntario a Cuba, donde asciende a capitán por méritos de guerra (1896).
  • Vuelve a la Penísula en 1897, continua sus estudios y asciende a coronel en 1919.
  • El año 1921 fue designado juez especial encargado de instruir los procedimientos derivados de los desastres militares sucedidos en Marruecos (expediente Picasso), cargo del que dimite, entendiendo que correspondía a un militar del cuerpo jurídico.
  • Ascendido a general de brigada en 1925, fue destinado a Alicante, y posteriormente a Tarragona.
  • Acusado de complicidad en el intento de alzamiento militar contra la Dictadura sucedido en la noche de San Juan (1926), fue detenido y procesado, pero el Consejo Superior de Guerra lo absolvió.
  • Al ser proclamada la República en 1931, se encuentra destinado en Mallorca, y sustituye al destituido general López Ochoa como jefe de la Cuarta División, con sede en Barcelona. Durante este comandamiento se distingue por el acatamiento a la autoridad civil, por el respeto al régimen autonómico catalán y por la prudencia con que actua en las tensiones entre algunos sectores militares y la nueva administración autonómica.
  • Al producirse los acontecimientos del Seis de Octubre de 1934, consigue dominarlos con la mínima destrucción y derramamiento de sangre, actitud que le valió ataques de algunos sectores militares, así como la hostilidad de los vencidos.
  • El 26 de Noviembre de 1934 es recibido en el despacho del Ministro de la Guerra por Alejandro Lerroux, presidente del gobierno y ministro.


    Marc Batet

    ********




    Primitivo Poza San José


    Primitivo Poza San José era mi bisabuelo. Nació en Valladolid en 1879 y murió en 1948. La mayor parte de su infancia la pasó en Valladolid. Mi tatarabuelo también era militar y por eso quería que mi bisabuelo siguiera la misma carrera. En cuanto tuvo la edad necesaria se dirigió al cuartel militar en el que residía.

    En 1898 su regimiento fue destinado a combatir en la guerra de Cuba. Mi bisabuelo y el de mi compañero Marc Batet, el General Domingo Batet coincidieron en la Guerra de Cuba durante el último año.

    Al regresar de Cuba, conoció a mi bisabuela, Paulina Fernández Rico y se casaron en 1915. Su matrimonio fue muy feliz y en 1921, nació mi abuelo, que posteriormente se trasladará a Barcelona por diferencias entre él y mi bisabuelo.

    Primitivo era fascista ya que era militar y le habían implantado esta ideología en el ejército. Durante la Guerra Civil Española, al formar parte del ejército fascista no le falto de nada en la época de la postguerra.

    Por desgracia falleció en 1948 debido a un cáncer de pulmón que le provocó la muerte.    









    Dani Rodríguez




    ********





Finalmente os cuento una anécdota de alguien muy próximo a mí que luchó en la Guerra Civil en la Quinta del Biberón... Se llamaba Enric y era un mozo joven y guapo que junto a los de su batallón, que estaban atrincherados en las montañas, entre el Pallars Sobirà i les Valls d'Andorra, fueron a parar a un pueblecito tan minúsculo … que solo había una chica joven. Estaban celebrando la Fiesta Mayor -¡en plena guerra!- medio de estranquis, así que todos los soldados -más de 20- no se lo pensaron dos veces y bailaron por turnos con ella... Ese pueblo existe todavía y se llama la Parròquia d'Hortó.
Ese hombre, que era mi padre, años después de la guerra decidió construir una casa en las mismas montañas donde luchó, y pasar allí las vacaciones junto a su familia. En verano, cuando íbamos de compras a Andorra, solía ponerse una camisa color caqui, y como tenía el pelo gris y peinado peculiarmente hacia atrás, cuando pasábamos por la aduana saludaba a los agentes como él sabía y le confundían con un militar...: nos dejaban pasar sin mirar el coche ni la documentación... Él, que había luchado por la república y la libertad, se echaba a reir cuando veía lo cafres que llegaban a ser los guardias civiles...


Ana F.
********


Historia de mi bisabuelo Eduardo


Os voy a contar un poco sobre Eduardo Cuadras Serarols mi bisabuelo, que nació en Barcelona en 1904.

Cuando estalló la guerra civil española tenía 32 años y estaba viviendo en Barcelona.
A mi bisabuelo Eduardo le cogió la guerra en el bando republicano.

Cuando empezó la Guerra Civil  lo llevaron a Cunit  a ocuparse de la vigilancia cerca de la playa, se encargaba junto a otros de observar con unos prismáticos los aviones que llegaban y  entonces cuando veía un avión avisaban a Barcelona de las vistas, de cuántos eran y  de qué partido, así en Barcelona lo sabían con antelación y estaban prevenidos.


Después lo  desplazaron  a Figueras  de controlador.
Estaba en  Figueras cuando entraron los nacionales a Barcelona, entonces él  cruzó la frontera y se fu a Francia.

En Francia lo detuvieron y lo llevaron a un campo de concentración, situado al lado de la playa, donde pasó mucha hambre y frío.


Él y unos compañeros planearon escaparse del campo de concentración e  idearon un plan, lo pusieron en marcha y con otros compañeros se escaparon una noche y lo consiguieron  con éxito,  caminaron y caminaron hasta cruzar la frontera, y llegaron a  Barcelona. Pero una vez allí se entregaron a los nacionales.

Estuvieron retenidos hasta que llamaron al padre de mi abuelo y les fue a buscar  para llevarlos a casa.





Francesc Pérez

divendres, 25 de maig del 2012

I o g a

El ioga va néixer a l’Índia cap al III mil·lenni A.C., i es va conservar tot aquest temps fins que es va convertir en una tradició.
És una disciplina que pretén, mitjançant la meditació i els exercicis corporals, desenvolupar els nivells més elevats de consciència i integrar els aspectes físics, psíquics i espirituals de la persona.
Hi ha diferents tipus de ioga, els principals són:
  • · Khata-ioga: Domini intern i extern del cos.
  • · Karma-ioga: Activitat externa amb renúncia progressiva  al fruit de l’acció.
  • · Baktha-ioga: Amor, devoció i servei.
  • · Raja-ioga: Domini intern de la ment.
  • · Jnana-ioga: Coneixement abstracte.
  • · Mantra-ioga: Domini del so i del ritme.
  • · Tantra-ioga: Utilitza les energies psíquiques i fisiològiques.
El ioga es pot practicar en llocs tranquils i pacífics, no és necessari l’ajuda d’algú Professional, es pot fer tot sol o amb altres persones. És molt interessant fer el ioga, perquè després, normalment et sents relaxat tant de ment com de cos. En conclusió diria que estaria bé practicar el ioga.


Enrique Manuel Cayo, 2n C

dimecres, 29 de juny del 2011

ELS ALUMNES DE 4t ENS DIUEN ADÉU

ELS ALUMNES DE 4t VAN PREPARAR AQUEST VÍDEO QUE ÉS UN RESUM DE TOT ALLÒ QUE HAN VISCUT I QUE VAM VEURE EL PASSAT DIA 22 DE JUNY QUAN CELEBRÀVEM EL SEU COMIAT.
DESPRÉS DE 4 ANYS AMB NOSALTRES, US TROBAREM A FALTAR.
MOLTÍSSIMA SORT EN TOT!




I aquí el fragment final del discurs que els alumnes van escriure i ens van llegir:

"(...) Diuen que la família no es fa amb la sang, sinó amb la gent que t’agrada estar i compartir moments. Nosaltres, tots, som com una família, una gran família. Els professors eduquen als alumnes, igual que ho fan els pares als fills. Hem passat en aquest institut bona part de la nostra vida: cada matí i tarda, 5 dies a la setmana, un total de 30 hores setmanals. Hem viscut noves experiències que ens han fet madurar i créixer com a persones. En resum, una experiència difícil d’oblidar.
Només queda, creiem, donar les gràcies al professorat i a tot l’equip de l'institut, i també, esclar, a tots vosaltres, alumnes, que tants moments ens heu fet viure. Gràcies.
Us desitgem a tots vosaltres unes bones vacances. I a vosaltres, alumnes, que tingueu sort en aquest futur el qual no sabem que passarà ni què se n’haurà fet de nosaltres. Que tingueu sort, amics. Fins aviat!"

*

divendres, 17 de juny del 2011

El millor dia, Carnaval

La veritat és que hi ha hagut molts dies genials al llarg del curs, però m’agradaria recordar un en especial, un dimecres de Carnaval. Els de quart havien fet com de Carnestoltes i van decidir que portéssim una sabata de cada tipus i un barret o alguna cosa al cap. Jo ho vaig fer, perquè era Carnaval i ja sabeu que "per Carnaval tot s'hi val".
Les tres hores primeres ens tocava: Naturals, i ens vam posar en grups, després Tecnologia, i per últim Plàstica on també ens vam posar també en grups per fer un projecte, i com m’agrada molt dibuixar se’m va passar ràpidíssima l'hora, fins aquí va estar bé el matí.
El pati va ser el millor, recordo moltíssima gent amb barrets, gorres, perruques, etc. Alguns companys no portaven res, però també n'hi havia molts que sí que duien el que s'havia demanat. Vaig passar el pati pintant-me la cara i també pintant cares als altres.
Finalment a les 12:00h tocava anglès, però recordo que la Marga no havia vingut i com que no teníem cap feina vaig passar l'hora amb la Marta i l'Andrea.

Va ser un dia d’allò més divertit!

Noa Segado, 3r B

dilluns, 2 de maig del 2011

La primera vegada que...

La primera vegada que vaig venir del Marroc a Catalunya. Primer vaig anar a viure a un poble que es deia Bonavista, no coneixia a ningú allà, no sabia parlar ni el català ni el castellà, no entenia res del que em deien. Vaig anar al cole i allà vaig anar aprenent. La primera llengua que vaig aprendre va ser el català perquè anava a l’aula d’acollida i allà vaig aprendre moltes coses. Al principi veia que el català era difícil perquè havien paraules que no les sabia pronunciar i em costaven, de pronunciar; però els companys i les companyes m’ajudaven molt; després també vaig anar aprenent el castellà. Feia classes extres després de sortir de classe, a les 5:00.
Més tard van passar els anys i vaig aprendre els dos idiomes; vaig aprendre moltes coses i després vaig venir a Sant Pere de Ribes i aquí vaig conéixer a molta gent nova a l’institut.

Soumia Ismaili, 3r B

divendres, 29 d’abril del 2011

Viatge de final de curs 4t: Londres



Hem fet una petita entrevista a la Clàudia Raventós de 4t A perquè ens expliqui com va ser el viatge de final d'etapa que van realitzar els alumnes de 4t del 14 al 18 de març.

1- Quin nivell teniu havíeu de tenir per parlar amb els de Londres?
Clàudia: nivell B1, és bastant alt (estàndard) tot i que hi havia una mica de tot.

2- Teníeu alguna idea de com seria Londres abans d’anar-hi?
Clàudia: molt Britanica, moltes cabines telefòniques.

3- Quan vau arribar, quines impressions vau tenir?
Clàudia: feia poc ferd per ser a Londres, no plovia, només l'últim dia.

4- Què vau fer? (petit resum de les activitats)
Clàudia: el primer dia un guia ens van ensenyar la ciutat; ens va explicar tot en anglès.
El segon dia vam fer un taller d’art a la National Gallery; també en anglès un guia ens va explicar la història d'alguns quadres de diferents èpoques.
El tercer dia van fer un taller de teatre molt divertit... I sobretot, vam anar de compres.

5- Com es la gent d’allà?
Clàudia: alguns donen cops al metro i trepitgen a la gent i van dient "sorry, sorry, excuse-me".

6- Les impressions que vau tenir de Londres quines van ser?
Clàudia: que era molt tranquil.

7- Hi ha molt de trànsit?
Clàudia: Sí, hi havia bastant de trànsit.

8- Us va agradar el menjar d’allà? Per què?
Clàudia: no especialment, perquè és diferent.

9- Teníeu temps lliure? Què fèieu?
Clàudia: sí que en teníem; vam anar de compres, vam fer tombs per allà ...

10- On vau dormir?
Clàudia: van dormir en un Hotel que era de 2 estrelles.

11- Ho vau passar bé? Per què?
Clàudia: sí, vam fer activitats molt divertides. I el Ximo i la Raquel (els professors que ens van acompanyar) ens van donar molta canya.

12- Recomanaríeu aquest viatge per a final de curs? Per què?
Clàudia: sí, per veure altres cultures. I perquè el típic viatge a Itàlia està molt vist.

13- Afegiu algun comentari/anècdota:
Clàudia: una anècdota divertida és que agafàvem una càmara i preguntàvem als d'allà si ens podíem fer una foto amb ells, vaja, fotos amb desconeguts.

Gràcies Clàudia!

(Fotos cedides per Raquel Casas)

Kenia Saura i Soumia Ismaili, 3r A

dijous, 28 d’abril del 2011

La primera vegada...

La primera vegada que vaig anar a Las Vegas va ser molt impressionant tota l'experiència.
Vaig anar amb avió, i només trepitjar el terra ja ho veia tot molt diferent d'Espanya: no hi havia ni un sol cotxe aparcat en tot l'aeroport. Ni un, hi això mateix passava pel carrer, fins que em van explicar que allà tots els edificis disposen de parkings totalment gratuïts i no tenen la necessitat de trobar aparcament.
Una altra de les coses que em va impactar a primera vista va ser l'excessiva quantitat de limusines que passaven pel carrer, però el més impactant d'això, és que els vianants ja ni es giraven per veure-les passar, perquè estaven acostumats a veure-les.
També vaig flipar una mica en veure tot l'Estat, perquè estava compost de 3 parts: el centre de tot, que era on hi havia els Casinos, els neons, els hotels luxosos; l'est, on hi havia tot de tribus "indies" (amb els "titis", les corones de plomes, els arcs i les flextes);
i l'oest, que era tot com les a les pel·lícules de l'antic oest: amb les tavernes amb les portes dobles, els cowboys amb cavalls i cordes, els ranxos, les quadres, etc.
Jo vaig estar en un hotel (que allà el que entenen per hotel és un casino amb habitacions
i servei de restaurant) i em vaig quedar bocabadat perquè tots els hotels de la zona estaven connectats mitjançant ponts, o sigui que per passar d'un hotel a un altre no t'has de mullar si plou.
Bé, vaig estar-me tota una setmana, vaig visitar el recopilatori de tot el món on vaig veure la Torre Eiffel, l'Estàtua de la Llibertat, l'Arc de Triomf, etc. Tots els monuments
reconeguts mundialment els pots trobar a Las Vegas però tot una mica més petit, esclar.
En acabar vaig pujar a l'avió, des d'on es poden veure els cràters de les primeres bombes atòmiques que van llançar-hi per fer-ne proves. Eren tan grans els cràters que gairebé no es podien veure sencers des de l'avió.

Jordi Virtus, 3r A

dimecres, 27 d’abril del 2011

La primera vegada que...

La primera vegada que vaig viatjar en un avió tindria uns 7 o 8 anys, vaig anar a Disneyland, Paris, amb els meus pares, la meva tieta i la meva germana de 4 anys. No ho recordo tot però sí moltes de les sensacions que vaig sentir i moltes de les coses que vaig veure. Va ser una experiència estranya, però a la vegada intensa, molt intensa. Quan estàvem a l’aeroport recordo que se’m va fer etern, ja que havíem d'estar 4 hores abans allà; també va ser estressant, tot s’ha de dir, recordo les paraules de meu pare: arribarem tard!
Per fi van anunciar el nostre vol, o això és el que em van dir, perquè no s’entenia res. Primer vam fer una cua enorme, i tot seguit vam entrar com en una espècie de túnel que comunicava l’aeroport amb l’avió. En entrar vaig mirar de reüll la cabina del pilot, era enorme, no parava de pensar com podia tocar tots els botons sense desmaiar-se de l’estrès.
Quan vaig trobar el meu seient vaig veure que estava al costat de la finestra. De sobte una màquina es va posar a parlar i una hostessa no parava de fer gestos estranys. Ara sí, l’avió es va posar en marxa i quan va passar una estona va començar a anar molt ràpid i vaig sentir molta pressió, i el cap se me n’anava cap enrere. Al cap de 10 minuts van desaparèixer uns llums que simbolitzaven un cinturó, va disminuir la pressió, vaig obrir una safata i em vaig posar a dibuixar. Recordo perfectament que no em vaig adormir en tot el viatge encara que m’estigués morint de son.

Noa Segado, 3r B

dijous, 24 de febrer del 2011

LA LLARGA NIT PER LA DEMOCRÀCIA: EL 23-F

El 23 de febrer d’ara fa 30 anys, la jove democràcia espanyola va viure una de les proves més difícils. Militars espanyols nostàlgics de l’antic règim franquista van protagonitzar un intent de cop d’estat militar que hauria pogut acabar en una massacre o en una nova dictadura.

El relat d’aquella jornada s’adreça a tots els que érem massa joves per comprendre res, com jo mateixa, com als nois i noies nascuts en el darrers 15 anys del segle XX. Com diu la dita: “Aquell qui oblida la seva història està condemnat a repetir-la”.

Han quedat gravades a la memòria dels espanyols les frases: “Quieto todo el mundo” i “Todos al suelo” pronunciades pel Coronel Tejero en el moment en què va irrompre en el Congrés dels Diputats a punta de pistola aquell dia de febrer a mitja tarda. El dia no és casual, s’estava votant el nomenament d’un nou president, Leopoldo Calvo Sotelo.

Des d’aquell moment s’inicien unes hores de pànic i d’incertesa dins i fora del Congrés. Els diputats quedaven segrestats dins de la Cambra, l’edifici que representa la sobirania popular, que acabava de ser violada. Càrrecs militars no implicats en el cop van demanar al Tinent Tejero la rendició, però aquest es va mantenir ferm i va amenaçar fins i tot matar a qui es resistís.

Ja de nit, un altre cap militar protagonista del cop, el Tinent General Milans del Bosch, va fer sortir els tancs pels carrers de València. Gairebé al mateix temps, s’ocupen punts claus a Madrid, la televisió i algunes emissores de ràdio.

Dins del Congrés els militars discuteixen i negocien com formar govern. Alhora, el rei Joan Carles I intenta restablir l’ordre. A la matinada, ofereix un discurs retransmès per la televisió on, defensant la Constitució, demana restablir l’ordre i desautoritza als autors del cop. Es dóna per fracassat el cop d’estat i al llarg del dia 24 s’entreguen i detenen els assaltants.

En el judici que va seguir el 23-F van ser jutjades 30 persones. Les penes de presó més dures van ser de 30 anys pels protagonistes del cop, però es van beneficiar d’indults i en pocs anys ja estaven en llibertat.

Històricament i política aquests fets de febrer van ser un cop d’atenció a la recent estrenada democràcia, va consolidar la monarquia i a Joan Carles de Borbó com a Cap d’Estat, i s’inicia el camí cap a la consolidació de sistema democràtic.









Begoña Gairín, professora de Ciències SocialS de l'INS Montgròs

dilluns, 14 de desembre del 2009

Toca'm el pandero


T’agradaria sortir per la Festa Major de Sant Pau? Veniu a tocar el pandero amb el grup gran de Panderos de Sant Pere de Ribes. Us animeu a participar? Les festes són al Gener, els dies 24 i 25. Animeu-vos a sortir, i a fer la Festa Major més divertida! Busquem gent entre 12 i 15 anys, si us fa il·lusió o coneixeu a algú interessat, aviseu! Us ho passareu molt bé, val la pena!
Interessats, enviar correu electrònic a Laerke de 3r B, i us donarem tota la informació necessària:
LSAU14@HOTMAIL.COM Agraïrem la vostra participació!

-Sobre el ball de panderos:
És un ball popular del Penedès, d'origen desconegut, possiblement valencià, que s'ha estès per totes les poblacions amb Festa Major important. És un ball relativament modern, comparat amb els altres de les Festes.
És si més no un ball vistós, seguint una determinada coreografia, on es fan repicar els panderos formant diverses figures, de sis maneres diferents: "El Quadrat", "Els Platerets", "La Serp de dues fileres", "La Serp d’una filera", "La Creu" i "La Jota". Els balls van acompanyats de la melodia del flabiol i el tamborí amb el sac de gemecs.
El vestuari és molt senzill: camisa i pantalons blancs, faixa blava o vermella, mocador vermell creuat al pit, i creuant-ne un altre amb un altre estampat, formant una creu. Les sabates són espardenyes blaves o vermelles, dependrà del color que predomina a la fila de la balladora.
*No us heu de preocupar pel pandero ni la roba, ja que us la podem deixar, si fos necessari.

divendres, 11 de desembre del 2009

I aquest cap de setmana, què fem?


És divendres ien sortir de l’escola alguns de nosaltres ens quedem parlant de les activitats que pensem fer el cap de setmana, uns fan esport, altres van a l’esplai, altres surten amb els seus pares d’excursió i com més anem parlant més ens anem animant a fer alguna activitat junts.

Ens quedem asseguts a terra, imaginant i pensant alguna cosa maca per fer i que ens agradi a tots, anar a fer fotografies al castell, anar a casa d’un de nosaltres a jugar a la plena, parlar, berenar o prendre algun refresc.

Pensant en fer alguna cosa diferent, de sobte recordo que vaig fer un taller d’elaboració de sabons, crema per a les mans i de sacs d’olor a Olivella i que les monitores ens van informar de totes les activitats que feien durant tot l’any i crec que ens poden agradar, feien rutes guiades, trajectes amb 4x4, sortides a cavall per tot el Parc Natural del Garraf i moltes coses més.

Explico la meva idea als meus companys i els sembla perfecte, ens posem d’acord en parlar amb les monitores d’Olivella, ara ens falta trobar el seu telèfon i elegir l’activitat que més ens agradi a tots, de les que tenen preparades per aquest cap de setmana. Estem engrescats i volem fer alguna cosa aquest dissabte o diumenge, i estarem en contacte per quedar d’acord amb el que faci falta.


En arribar a casa, vaig a buscar la informació del taller que vaig fer, on hi haurà el telèfon i alguna dada més. Remenant les meves carpetes ho trobo! Un fulletó amb un retrat de “La Sala” que és el lloc on donen informació del Parc Natural del Garraf i preparen les activitats. Estic molt contenta, quina sort, és com si m’hagués tocat la rifa, hi ha els horaris, el telèfon, les activitats que fan i la reproducció de moltes imatges de les activitats que han fet i també fan algunes recomanacions com: la importància de beure aigua, consumir fruits secs i alguna fruita al llarg de tots els recorreguts a peu.

Ara “La Sala” està tancada, només obre als matins, però hi ha els telèfons mòbils de les monitores i sense pensar-ho més, les telefono i parlo amb una d’elles. Estem de sort, em diu que podem triar entre 4 itineraris guiats, previstos per diumenge a les 9 del matí. En veure el nostre interès ens faran el camí escollit una mica més complet i ens portaran a la Masia.

Ens posem d’acord entre tots: farem una excursió a peu per conèixer els animals i les plantes del Garraf. Si tenim temps ens portaran fins al lloc més bonic del Parc, on hi ha unes vistes d’una gran bellesa, a visitar una masia molt antiga que diuen que és la més bonica on fa molts anys amb la pell dels animals feien mantes per al fred, catifes i moltes coses de cuir. A més, en acabar la visita fan un sorteig d’alguns dels articles que fan ara com braçalets, penjolls i anells de cuir.


Marta López, 2n B

dijous, 10 de desembre del 2009

Creps de pernil dolç i formatge


Per als paparazzi que em segueixen:
El meu plat preferit són les creps de pernil dolç i formatge. M’agraden amb la massa ben feta i cruixent, i amb molt pernil dolç. Si pogués les menjaria a totes hores. Les creps me les faig jo mateix tal i com a mi m’agraden. M’agraden perquè són fàcils i ràpides de fer i són molt bones. Ara us deixo la recepta tal i com jo la faig:


Recepta Creps de pernil dolç i formatge:
Ingredients per a 2 persones:
- Ketxup.
- Orenga.
- 2 llonxes de formatge per fondre.
- 2 llonxes de pernil dolç.
- Un paquet de creps (massa).
- Oli d’oliva.
Preparació:
1. – Poses el ketxup per sobre de la crep i el reparteixes bé per tota la crep.
2. – Fiques el pernil dolç i el formatge ratllat per sobre de la crep (un de formatge, un de pernil dolç,...).
3. Poses l’oli d’oliva a la paella i deixes que s’escalfi.
4. Quan l’oli estigui calent, poses la creps i les doblegues de manera que quedi com un entrepà.
5. Li vas donant voltes fins que quedi ben torradet.
6. Treus la crep de la paella i la poses en un plat.
7. Deixes que es refredi una mica i ja està llesta per menjar.

Bon profit!


Ivan Fernández, 2n B

dijous, 3 de desembre del 2009

El viaje de Kalilu


A finales de octubre, vino a hacernos una charla al Instituto, a los alumnos de 3º de ESO, un hombre africano que hizo un largo viaje a España para una mejor calidad de vida. Kalilu vivía en un pequeño pueblo de Jirong, cerca del río Gambia (en el oeste de África). Kalilu decidió venir a España, pero no tenía el dinero suficiente para hacerlo en avión, ni en barco, así que decidió hacerlo a pie.
Estuvo 2 años para llegar a España, en este tiempo conoció las barbaridades del hambre, de la pobreza, las enfermedades, la desesperación y la muerte. También se dio cuenta de que la gente puede llegar a ser muy mala, pero también te puede ayudar mucho en un momento determinado. Él, sin perder la esperanza en ningún momento, luchó y luchó muy duro.
En la charla, Kalilu estaba acompañado por una amiga suya que también formaba parte de la Asociación “Save the Gambian Orphans”, la cual estuvo formada gracias a él, para ayudar a los niños huérfanos de su pueblo.
Kalilu ha explicado todos los detalles de su experiencia en un libro titulado El viaje de Kalilu.
En mi opinión estuvo muy bien escuchar de primera mano una experiencia así, aprendí que la vida puede ser muy dura, pero siempre tienes que luchar, porque al final, con ayuda y suerte, obtienes tu recompensa.
Gracias por compartir tu viaje con nosotros.

Míriam López, 3r A

dimarts, 1 de desembre del 2009

Horses


Did you know that horses are animals with four legs? Did you know that you can ride them? Did you also know that horseriding is officialy called a sport? Beacuse all these people that say horseriding isn’t a sport, I want to see it try it by themselves.
Anyway, horseback riding isn’t just getting on a horse and riding him. You have to get your horse ready, and take care of him. Actually, the most difficult part is taking care, and not riding; you have to think about horses are alive, so they can be happy, sad, or sick.
What I’m going to explain is how to get a horse ready; it can seem a little complicated but it’s not. The process it’s not simple, but logical.
The first thing you do is getting the horse you’re riding. You can get the horse down with its bridle, which is better because the horse knows it’s going to work. To put the bridle on, you have to get the horses head and the middle part of the bridle, and with the other, you put yhe bit in its mouth. You always have to stand on the left side of the horse. Then, you clean its hooves, if the horse is in its stall, if not, you do it in the patio (where you get the horse ready with the other riders), then, you get him tighten, though not he’d or she’d run away.
The next step is getting your horse groomed; first you get the hard brush to get the worst off, and after you use a soft one to get everything off. It’s important to check it’s hooves once more, to make sure there isn’t anything wrong.
Afterwards, it’s time to get the horse saddled up. First you put on the sweeter and then you put on the saddle. Finally, you get the girth tighten, and you fix the stirrups in your size.
Finally, you’re ready to ride.

Lærke Saura, 3r B

divendres, 27 de novembre del 2009

Estalviant vida?


Ens acostumem a viure en apartaments i a no tenir cap altra vista que no siguin les finestres del voltant; i com que no tenim vistes, ens acostumem a no mirar cap enfora…
I com que no mirem cap enfora, ens acostumem a no obrir del tot les cortines; i com que no obrim del tot les cortines, ens acostumem a encendre el llum més d’hora.
I a mesura que ens hi acostumem, oblidem el sol, oblidem l’aire, oblidem l’espai…

Acostumem a despertar-nos sobresaltats perquè se’ns ha fet tard;
A prendre’ns el cafè corrents perquè arribem tard…

…A llegir el diari a l’autobús perquè no podem perdre temps; a menjar un entrepà perquè no tenim temps de dinar; a endormiscar-nos al tren perquè estem cansats; a sopar ràpid i a anar-nos-en a dormir sense haver viscut el dia.

Ens acostumem a pensar que les persones properes a nosaltres sempre hi seran…
… I a creure que estan bé, sense preocupar-nos de comprovar-ho…

…I esperar tot el dia per finalment, sentir a través del telèfon:

-“és que avui no em va bé…”

-“a veure si ens veiem…”

-“quedem la setmana vinent”.

A somriure a les persones sense rebre’n un somriure.
A ser ignorats quan necessitem que ens tinguin en compte.
I si la feina no ens motiva, ens consolem pensant en el cap de setmana.



I si el cinema està ple, ens conformem a seure a la primera fila, encara que hàgim de tòrcer el coll. I si el cap de setmana no tenim gran cosa a fer o anem curts de diners, ens en anem a dormir d’hora, perquè sempre tenim el son endarrerit.

Ens acostumem a estalviar la vida…

…que a poc a poc es gasta i, un cop gastada, ENS PERDEM VIURE-LA…!!

Hi ha una dita que diu:

“La mort està tan segura de la seva victòria, que ens dóna tota una vida d’avantatge”.



El temps no es pot agafar i molt menys emmagatzemar-lo.
La nostra existència transcorre a gran velocitat; però mentre tinguem vida, tindrem l’oportunitat de canviar els nostres hàbits, de tenir una existència de més qualitat, d’aprofitar i gaudir de cada respir, de cada batec del nostre cor.
No transformem la nostra vida en una rutina inútil que ens faci infeliços!

La vida posa al nostre abast tots els elements per poder ser feliços i estar satisfets.
La vida no s’ha d’estalviar… CAL VIURE-LA PLENAMENT!!!


Marta López, 2n B