Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris textos de creació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris textos de creació. Mostrar tots els missatges

dimecres, 14 de març del 2012

2012: el nuevo fin del mundo

En el 2012 será el fin del mundo. Desgraciadamente esta es la noticia que mucha gente predice para finales de este año, exactamente el 21 de diciembre, y es que este rumor no aparece ahora, se arrastra des de hace mucho tiempo, tanto, que la gente ya se prepara para la gran llegada del final de la Tierra.

Lawrence E. Joseph sabe exactamente lo que hará el 21 de diciembre de 2012. Por la mañana, recogerá a sus dos hijos y viajará con ellos a un lugar tranquilo. Allí esperará hasta que pasen once minutos de las once de la noche, estrechará la mano a sus retoños y contemplará en silencio la llegada del Apocalipsis. «Lo tengo todo pensado» «Si sufrimos una extinción como la de los dinosaurios, no me libraré. Pero si es sólo una extinción parcial de la especie, creo que sí».

Joseph no es el único que predice algo tan catastrófico. Millones de personas están convencidas de que nuestra civilización se extinguirá en unos meses. O que deberemos despedirnos para siempre de nuestro actual mundo.

La teoría es la siguiente: esa noche, el sistema solar se interpondrá entre la Tierra y el punto central de la Vía Láctea por primera vez en 26.000 años. Y, sobre todo, en ese preciso instante expirará el calendario confeccionado hace dos milenios por los astrónomos mayas, que visualizaron todo tipo de calamidades para esa desafortunada fecha. De momento, tendremos que esperar a ver qué pasa.

Marieta Pedraza Liañez y Laila Ahrouch Chalhi, 2n A






dimarts, 4 d’octubre del 2011

Algo muy grande

Me levanté, y vi un elefante en mi habitación. Me incorporé, quería ponerme las zapatillas, pero me di cuenta de que aquel enorme bicho estaba sentado sobre ellas. Visto lo visto, pensé que sería mejor andar descalzo.

Me acuerdo que la semana pasada les pedí a mis papis que quería una mascota a la que poder pasear, pero ¡madre mía! Aquel bicharraco no era exactamente lo que yo deseaba, aunque ahora lo tenía que cuidar.

A parte de todos los dolores de cabeza que tenía pensando en cómo lo iba a cuidar, y dónde iba a vivir, porque vistas las dimensiones, en el armario no me cabía..., solo me rondaba una pregunta por la cabeza: ¿cómo han traído este bicho feo? Lo habrán llevado ¿en avión?, ¿en tren?, ¿o quizás ha venido andando?

Marta López, 4t B

dimecres, 25 de maig del 2011

He vuelto a soñar con lo mismo

Cada vez se repite más la pesadilla, es horrenda, no la puedo recordar con claridad, pero sé que es la misma de siempre.
Mi familia y yo nos mudamos a Berlín, porque le ofrecieron un nuevo puesto de trabajo a mi padre; es una mierda, pero no puedo protestar, no hasta el 18 de marzo, que ya cumpliré 18 años y podré irme al fin de esta casa.
Mañana nos vamos, no estoy muy contento, pero creo que es mejor ser optimista, ya que al fin y al cabo esto va a ocurrir.
Es mi primera semana aquí, y ya he tenido la pesadilla 3 veces, cada vez con más frecuencia, me estoy asustando, pero sé que lo que ocurre en mi sueño no puede pasar aquí, o eso creo.
No entiendo a nadie, y en el instituto solo me dedico a jugar al fútbol, que allí es "idioma oficial".
Volviendo a nuestra nueva casa, me he fijado en el escaparate de una tienda de armas a mitad de precio; me ha llamado mucho la intención, pero ni tengo 18 años, ni mis padres me dejarán tener un arma de verdad, otro sueño imposible.
Mi padre no está mucho en casa, por el puto trabajo, pero lo vemos por las noches, mis 2 hermanos, mi madre, mi abuelo y yo. A la hora de la cena estuve hablando con mi hermano, que tiene un año menos que yo; había visto una especie de hospital abandonado, comentamos de que podríamos ir los tres mañana por la mañana, ya que era sábado, y nadie se daría cuenta de nuestra ausencia.
Por fin llegó el sábado, los tres fuimos camino al hospital. Llamé a un amigo del instituto, se llama o Kirck y habla bien inglés, por eso nos podíamos comunicar muy bien.
Cuando ya llegábamos al hospital me entró como un eslcalofrío, una sensación muy rara, como una premonición; tuve la sensación de saber lo que iba a ocurrir, pero no con certeza.
La puerta principal estaba cerrada, suerte que traíamos bates de béisbol y un par de alicates. Reventamos la puerta y entramos con linternas, no nos hacían mucha falta ya que era un día soleado.
Al entrar se desprendió una cantidad importante de polvo del suelo, y cuando se despejó un poco decidimos subir las escaleras hasta el piso de arriba, romper un par de ventanas, hacer una foto y marcharnos.
Pero no fue así, al llegar arriba, al final del pasillo, oímos unos golpes estremecedores. Nos acercamos con cautela y pudimos observar unos contenedores, 2 rojos y 1 negro.
En la parte delantera rezaba: “Elemento 115, prueba radioactiva fallida”.
De allí venían los golpes y gritos; un amigo de mi hermano estaba aterrorizado, propuso irnos de inmediato, pero él quería comprobar qué era lo que había en su interior.
Él, yo y los demás corrimos hacia el contenedor; gritábamos y saltábamos, entonces ese momento me recordé el sueño; entonces supe lo que pasaría después, pero decidí seguir corriendo. Cuando estábamos a 10 metros, los golpes que salían de los contenedores aumentaron, pero seguimos.
Una vez delante le empezamos a dar patadas al contenedor, hasta que se abrió. Todos nos echamos hacia atrás, pero solo unos pasos, como si nos preparásemos para una guerra. Del fondo del contenedor negro (que fue el que abrimos) salieron nigromantes; golpeamos al primero, pero a los 20 siguientes no pudimos, así que corrimos hacia la salida. Ya habían cogido y medio comido a mi amigo, luego a mi hermano pequeño, y luego me encontré solo yo, así que no podía esperar a que llegase el ascensor y decidí que aquello no tenía sentido, salté por la ventana rompiendo los cristales del último piso, el quinto.
Luego oí el despertador, me levanté y me fui al instituto; menos mal que era otra vez aquella pesadila.

Nil Taulé, 3r A

divendres, 25 de març del 2011

Un dia qualsevol

Hola, escric això perquè no tinc res millor a fer, porto tot el dia repartint el diari pels carrers, i se m'ha tornat a trencar la roda de la bicicleta, però m'és igual perquè demà, dia 18 de març de 1984, compleixo 16 anys, i ja començaré a tenir un salari gràcies al senyor Martí, que em deixa treballar a la seva fusteria; començaré a estalviar i així quan tingui 18 anys poder comprar-me un cotxe i portar-hi els amics i les amigues.
Però ara he de pensar en la meva festa de demà, i si tindré el valor per convidar la Carla, no sé si podré fer-ho, però s'ha d'intentar.
El meu pare ja m'ha dit que em regalarà aquella pilota de futbol que sempre veig a l'aparador de la botiga d'esports; espero que sigui això perquè com em regalin el mateix que tots els anys...: una samarreta i un llibre.
La samarreta li regalo al meu germà petit, i el llibre el cremo per Sant Joan...
Si la mare estigués viva, em fotria una bona bronca per fer el que faig amb el que em regala la família; si ella estigués, tot seria millor.

Nil Taulé, 3r A

diumenge, 13 de març del 2011

Nina

Aviat agafaré l’autobús. Encara no he trobat la Nina, i porto dues hores passejant pels carrers buscant-la, a veure si apareix. Sé que si camino lentament i tinc paciència, tard o d’hora apareixerà davant meu. I aleshores, no tinc clar que és el que faré. No ho tinc clar, perquè mai tinc les coses clares. Potser per això busco la Nina: ella segur que me les deu poder aclarir.
Fa uns minuts que dubto. No sé si passar pel carrer que em duu fins la parada de l'autobús, o creuar-ne un altre i agafar el de mitja hora més tard. Aleshores arribaré a casa i els meus pares em renyaran, perquè avui havia quedat amb ells. Els he dit que arribaria puntual, per anar a veure al meu cosí al cementiri.
El meu cosí va morir fa cosa de dues setmanes, sense raó aparent. D’un dia per l’altre era mort, i al següent, enterrat. No van cremar-lo, és a un taüt, ell sol, però jo sé que li hagués agradat ser enterrat acompanyat d’algú. Segurament amb la Barbie que té des de petit, i que ell, encara amb disset anys, estimava amb tot el seu cor. Tot el poble ho sabia això, i era el motiu pel qual a l'institut es reien d’ell. El meu cosí mirava, a qualsevol persona que l’atacava amb les paraules, amb els seus ulls marrons com la xocolata, sense dir res. Jo molts cops li preguntava per què no es defensava. Aleshores acotava el cap, com si n’estigués penedit, però després el llevava decidit i em deia “Ja veuràs... La meva Barbie no és només una Barbie. I té nom”. Aleshores només podia fer que sí amb el cap, i ell ja no deia res més al respecte. Això sí: mai vaig saber com es deia aquella Barbie.
Ara mateix duc l’abric negre del meu cosí, que encara fa olor a ell. Això em fa por. Cada cop tinc més clar que el meu cosí no és mort, i que ara mateix està esperant algú que vingui a ajudar-lo a sortir d'allà sota de terra. Sé que s’està morint de calor allà..., i segur que deu ser una sensació molt claustrofòbica i desagradable. Deu cridar, de tant en tant quan sent passes sobre seu, quan sent que tot el mon l’aixafa. De la mateixa manera de quan se’n reien d’ell. No sé què deu cridar, però està desesperat, mort de fàstic. Quan vagi al cementiri amb els meus pares, ell serà sota terra, cridant-me que encara no és mort, i jo faré veure que no l’escolto.

Laerke Saura, 4t B

dimarts, 15 de febrer del 2011

Headlights look like diamonds

"Something filled up my heart with nothing".
-The Arcade Fire.
"The headlights look like diamonds".
–The Arcade Fire

Headlights look like diamonds


I woke up today and I found a dog lying on my bed. I don’t know where it came from, but it told me he was going to stay in my home for a couple of years (I don’t know how he did that (well, I thought he was a guy), because I actually don’t know the language of dogs). Afterwards, I found out he wasn’t a dog. She was a dog, Lilly. I decided to have something for breakfast and lay down. I slept for an hour; I thought maybe Lilly would disappear when I woke up again.
She didn’t. When I woke up, she sat beside my bed; she was holding a piece of paper in her mouth. “Marry Christmas” was there written. I kept looking on Lilly, the doggie. She was big, a black Labrador. I thought she may be lost, but I discovered she actually wasn’t wearing any dog collar.
I looked indifferently at the dog, I didn’t want to overact. –Thanks; but there’s a spelling mistake. It’s Merry Christmas with “e”, not with “a”. - I said. She looked at me, with her tongue out, she was on watch. But for a moment I noticed that, actually, there was a DOG I’ve never seen before in my bedroom, invading my privacy. That made me ask “What are you doing here?” Lilly told me (don’t ask me how she did) that headlights looked like diamonds. I didn’t understand that much. Then she told me that I really should merry Christmas, and that I had filled his heart up with nothing. I stared at the dog, where does she come from? Could someone tell me?
I went out to the kitchen; I definitely needed something. Or that’s what I thought. Lilly followed me out there. I had a beer, I needed it. Suddenly they knocked on the door, I opened, and a coffee-colored Labrador went inside with a thirty year old man, or that’s what I thought… maybe a couple of years older than me. “This is Christmas, he’s going to come with his things now and move in with us.” Oh no. Oh no. It’s okay, it’s okay. No, it wasn’t okay, but Christmas and all the canine crew where already out after this “Christmas guy’s” things before I could notice what was happening.
When I bought my flat that I shouldn’t had chosen the low floor. I fast locked all doors and windows (I forgot the windows last night, sincerely) before all these strange characters could appear again. And when they come back I’m not going to let them in. No way.
I looked out at the headlights while I was locking a window. Lilly was right. They actually looked like diamonds!!! Anyway, I’m not merrying Christmas.

Laerke Saura, 4t B

dimarts, 25 de gener del 2011

Una nit d'hivern, un viatger...

Una nit d’hivern, un viatger va aterrar amb una nau des d'un planeta desconegut. Tothom es pensava que era un ésser humà. Va dormir al terra de la ciutat de Nova York, per això es pensaven que era un rodamón. Al dia següent va despertar a la comissaria. Ell no sabia on estava; va començar a cridar com un boig i la policia li va dir que es callés. Llavors van descobrir que era un extraterrestre. Ell només tenia 2 anys, era un extraterrestre petit. El problema era que se li havia acabat la gasolina de la nau, i també havia perdut de vista als seus pares. Ell gairebé no entenia la llengua dels humans. I llavors li van demanar que tornés al seu planet. Ell va dir, com va poder, que no podia tornar perquè se li havia acabat el combustible de la nau. Els humans li van dir: "D'acord, nosaltres et donem la gasolina que necessites i tornes"; a ell li va semblar bé, però no sabia el camí per tornar. Li van preguntar per què no ho sabia i el va respondre que no sabia si anar cap al nord o cap al sud. Ells li van demanar de quin planeta era i ell va dir que era de Saturn. Desprès li van donar un mapa, i tan tranquil se’n va anar cap al seu planeta.

Nico Sala, 3r A

dilluns, 24 de gener del 2011

Una nit d'hivern...


Una nit d’hivern un viatger va arribar a una petita cala; estava a Punta Cana. L'envoltava pobresa pertot arreu, li havien robat els diners i no sabia on quedar-se, així que va decidir quedar-se a dormir en aquella cala. Va mirar las estrelles i va pensar com havia començat aquell viatge...
Eren les 7 del matí; el viatger, que es deia Carlos, va agafar un vol cap a Santo Domingo, on anava a buscar a la seva germana petita, feia 5 anys que no la veia, no havia tingut contacte ni per telèfon, ni a través de cartes, però ell sent tan positiu i sense pensar massa en el que es podia trobar, en arribar va decidir anar directament a casa dels seus pares.
A l'aeroport de Punta Cana, l’aire calent li va recórrer tot el cos, aquella sensació de casa li va arribar al cor. En aquell moment va pensar que havia sigut la millor idea que havia tingut. Es va dirigir cap a casa dels seus pares, amb una moto. En arribar, tot entusiasmat, llança la moto i va corrents cap a la porta de fusta de color verd; era allà, era on havia viscut 22 anys.
La sorpresa va ser en entrar, l’únic que va trobar va ser pols, res més, ni un moble, ni una roba, ni tan sols un tros de fusta. Semblava que allà no hi hagués viscut ningú des de feia 10 anys.
Ell es va començar a preocupar, a preguntar a molta gent, però tothom li deia el mateix, feia mínim 5 anys que allà no hi vivia ningú i tampoc se sabia on havien marxat. Ell, desesperat, va recórrer tot el país cercant la seva família i al final va acabar allà, en aquella petita cala, mirant les estrelles i preguntant-se: "Ara què he de fer?"
El dia següent a la cala, es va trobar una foto de la seva petita germana, però ni rastre del viatger, qui sap on estarà..

Alba Batalla, 3r A

dilluns, 10 de gener del 2011

Historietes gràfiques

Aquest segon trimestre amb els alumnes de 4t d'ESO hem treballat la historieta gràfica a Castellà. Després de conèixer la teoria ells mateixos han fet les seves creacions; algunes són molt originals, unes altres de por i també n'hi ha d'humor... Aquí teniu una mostra variada d'alguns dels treballs realitzats:



*

divendres, 7 de gener del 2011

SINCERIDAD

Echaba de menos esto de escribir, sinceramente. Muchas veces, incluso demasiadas, utilizamos la palabra sinceramente o alguna derivación de esta. Pensemos por un momento, ¿verdaderamente nos damos cuenta de lo que significa esta palabra?
Según la Real Academia Española la palabra sinceridad corresponde a sencillez, veracidad, modo de expresarse libre de fingimiento.
Por lo tanto, si es expresarse libre de fingimiento, ¿por qué nos importa tanto lo que la gente diga o hace? ¿Por qué le damos tanta importancia al que dirán?
Hay veces que no somos capaces de decir aquello que pensamos o que sentimos y mentimos para no afrontar la verdad, pero tarde o temprano la verdad se acaba sabiendo. Se puede asegurar que una mentira duele más que la pura verdad.
Tratamos de engañarnos a nosotros mismos, pero ni eso conseguimos. Ponemos la mano en el corazón, y nos ayudará a que decidir en algunos momentos.
Pocas o muchas veces, no sabemos lo que realmente queremos o esperamos de la vida misma, pero tenemos muy claro aquello que no queremos. Buscamos reemplazar aquello que nos hace daño, que tanta hipocresía ha generado, pero si escuchamos al corazón nos dice aquello que la cabeza no quiere oír. ¿Qué es mejor, lo que la cabeza dice que es mejor para ti, o lo que realmente te guía el corazón?

Míriam López, 4t A

dimecres, 15 de desembre del 2010

El meu esport preferit

El meu esport preferit és l'esquí, que es practica a l'hivern. Jo el practico a les pistes d'esquí La Molina que estan comunicades amb La Masella i l'Alp 200. Ara l'estació consta de 53 pistes: 13 pistes verdes, 16 blaves, 17 vermelles i 7 negres. L'estació ofereix diversos serveis com per exemple lloguer d'esquís, bar, guarderia i infermeria.
M'agrada molt esquiar en aquestes pistes de la Molina perquè hi ha molta varietat de pistes i ja les conec i per això ja puc anar sol, amb el amics. Des que tenia 5 anys esquio; anàvem més d'un cop a l'any, però ara des de fa 3 anys, tenim un apartament a la neu que ens facilita esquiar. A més d'esquiar, el que m'agrada més es fer els salts que hi ha a una pista que es diu trampolí. Normalment esquio per totes les pistes: verdes, blaves, vermelles, i alguna negra que sigui ampla.
A l'estiu també es poden fer activitats a la Molina, fan altres tipus d'activitats com hípica o tir a l'arc. També hi ha un parc d'aventures amb tirolina i el que més fan es descens amb bici: et pugen a dalt acompanyat de la bicicleta i baixes la pista amb la bici, muntat. 

Francesc Pérez, 3r B

dimecres, 8 de desembre del 2010

Jarchas, villancicos y cantigas de amigo

Hemos escogido escribir sobre este tema de la lírica tradicional, sobre las jarchas, los villancicos y las cantigas de amigo, porque lo empezamos a estudiar en clase de literatura castellana y cuando nos tocó leer los poemas vimos que muchos de ellos eran muy graciosos y entretenidos.
¿Qué es la lírica tradicional?
Es la primera muestra de literatura de la península. En la Edad Media aparecen unos poemas breves donde la protagonista es casi siempre una joven enamorada que se queja por la ausencia, rechazo o infidelidad de su amado. Hay distintas formas poéticas: las jarchas, los villancicos, las cantigas de amigo y las cançons catalanas.
La diferencia entre estos poemas es el idioma en el que están escritos: las jarchas están escritas en mozárabe (lengua que hablaban los cristianos en territorio árabe), los villancicos están escritos en castellano, las cantigas de amigo en gallego-portugués y las cançons en catalán.

Uno de los villancicos que más nos gustó fue este:

       "No me las enseñes más,
       que me matarás.
       Estábase la monja
       en el monasterio,
       sus teticas blancas
       de so el velo negro.
       Más, que me matarás."
       (Diego Sánchez de Badajoz)

Tras leer en clase una breve antología de textos, hemos decidido escribir algunos poemas inspirados en la lírica.

Nuestros villancicos, por: Adrià Muñoz y Júlia Serena de 3A

               • Un día desperté
               y pequeña ya no fui.
               Encontré el amor
               y de repente monja tuve que ser.

               • Me fui con mi enamorado al río
               y cuando volví a casa tenía frío.
               Mi madre me vio despeinada
               y estuve un día castigada.

               • Mal casada fui
               y mucho me arrepentí.
               Nunca lo amé
               y de él me divorcié.
               ¡Ay! Malcasadita me llamé.

________________________________________________________________________________

divendres, 3 de desembre del 2010

Coses que m'agraden


Les coses que més m’agraden fer, entre d'altres, és fer esport. Jo jugo a futbol, al CD Ribes. M’ho passo molt bé jugant, a més, faig esport, és sa i quan jugo o entreno desconnecto i o m’oblido dels problemes que tinc.
Una cosa que m’agrada fer molt és anar amb bicicleta per la muntanya amb la meva gossa.
Però el que més m’agrada és bussejar. Acostumo a bussejar per Vilanova o Sitges. A mi personalment m’agrada anar més a Sitges, ja que trobes més varietat de peixos, pops, crancs,... Però quan més gaudeixo bussejant és quan vaig de vacances a Menorca, Mallorca, Malta i Sardenya. L'experiència que tinc més recent és la de Sardenya, perquè va ser on vaig anar de vacances l’any passat. L’aigua allà és més freda que aquí, però també és molt més neta, cristal·lina i turquesa. Algunes de les coses que més em van agradar de veure van ser: una cranc força gran, una estrella de mar, gairebé com tot el meu braç i ostres salvatges. La sorra era molt blanca. Allà vaig bussejar a les zones poc profundes de 4 o 5 metres, amb tub i vestit curt de neoprè, i a les zones més profundes (de 5m cap amunt), amb bombona d'oxigen, vestit llarg de neoprè i ploms (per no flotar). Durant dos dies, vàrem llogar una llanxa, semblant a la que tenim. El meu pare i jo vam bussejar amb bombona. La resta dels dies amb tub.

Albert Pérez, 3r B

dimecres, 1 de desembre del 2010

Montgròs FM

Aquest 1r trimestre a l’àmbit lingüístic de 3r ESO hem fet en grup, el projecte. El meu grup estava format per la Laura Jiménez, el Luke Lamerton i jo mateix. En aquest treball havíem de fer un programa de ràdio; en cada assignatura de l’àmbit havíem de crear un anunci i específicament una crònica (en català); un reportatge (en castellà), i un serial dramàtic (en anglès). Després d'escriure els textos vam posar-nos a gravar-los a la ràdio; ho vam fer amb un programa que es diu Audacity. Al començament ens costava gravar i ens estàvem rient sovint i no ens sortia gaire bé, però més tard, després d'uns quants intens, vam gravar-ho bé i anàvem pas a pas fins que ho vam acabar.
En el programa, perquè quedés complet, vam afegir cançons i vam fer canvis de veu. Pel que fa als textos, en la part d'anglès explicàvem un serial de por, però crec que feia més gràcia que por per culpa de les veus i pels crits. A la crònica vam explicar el trist accident del Tibidabo d'aquest estiu i al reportatge vam tractar el tema de la sexualitat. Al final del programa, la Laura canta una cançó, no us ho perdeu perquè canta molt bé.
En gravar el programa de ràdio vam trigar més de 2 hores i la gravació total dura 10 minuts, que és el temps que ens van demanar els professors.

Aitor Ciré, 3r A

diumenge, 21 de novembre del 2010

Personificacions dels ordinadors a l'INS Montgròs: l'efecte 1x1

Toca anglès, i hem de penjar uns documents a l’e-portfolio. A la classe hi ha xivarri: tothom parla amb el seu portàtil. Sí, sí..., tal com ho explico. I vés, jo crec que hem passat a un punt que el treball (o entreteniment) amb els portàtils ens ha afectat de tal manera que acabem fent, d’alguna manera, el ridícul.
Això que ha tractat de fer la tecnologia en intentar crear una màquina tan perfecta mirant d’apropar-se el més possible a la intel·ligència humana (o inclús, superior) deu haver acabat afectant a la comunitat educativa del centre.
Des del primer dia del projecte 1x1 que ens heu fet lliurament d'un portàtil, a nosaltres, als alumnes, com una eina de treball. Però és que ara resulta que ja hem arribat al punt que podem denominar-lo gairebé un amic que ens ajuda a fer les nostres feines escolars amb més eficiència i, alhora, ens pot ajudar a entretenir-nos quan estem avorrits. Si ens hi fixem, és l’amic perfecte: sempre li vindrà de gust fer el mateix que a nosaltres, tant com per jugar com per treballar (menys quan és bloqueja, que resulta ser perquè no el cuidem prou) .
Però és que el panorama de la classe d’avui és per filmar-lo. Des que hem aprés a personificar els portàtils, no deixem de creure’ns que, realment, tenen vida. O això és el que ens demostra la Mònica, que és rere meu, i ara mateix renya al seu ordinador dient-li que què s’havia cregut, que li ha ordenat que pugés el vídeo al “Youtube”, i que ara mateix no eren hores de badar; i també fa constar que ella sempre l’ha cuidat molt bé i que no podia queixar-se des que l’havia dut al "doctor Monterroso" a què li poses un “antivirus” molt potent; així que no era un bon moment per fallar-li. Jo crec que el pobre portàtil devia flipar.
O com la Xènia, que des del primer dia li ha posat nom al seu ordinador, DJ Drumi. Així la relació amistosa que tenen com a portàtil-persona, arriba a ser més íntima, o això pensa ella. El cas és que l'ordinador de la Xènia sempre és molt eficient, així que la idea deu haver funcionat i tot. Sí, definitivament. Els alumnes de l'INS Montgròs hem estat capaços de personificar les màquines. O potser al revés també (o ens hem deixat endur pel deliri, qui sap).
Però ara resulta que la que deixa de funcionar sóc jo, quan de cop en DJ Drumi em crida i em diu que busqui una solució urgentment al problema 2088700i. El meu portàtil ha decidit que per a mi, ja no vol tornar a funcionar (no l’hauré cuidat prou bé?).
I ara és quan dins del meu cap només veig números. Codis. Lletres a l'atzar. I més números. I ara les dues coses intercalades. Sí, definitivament, m’he espatllat. 

Laerke Saura, 4t B

dimarts, 2 de novembre del 2010

Narradores

Me gustaría ser como uno de esos narradores en tercera persona. De esos que lo saben todo, absolutamente todo. Saben cuándo una persona está contenta, o triste, o asustada…, son además, capaces de aplicarle adjetivos a todo sustantivo y adverbios a cualquier verbo. De hecho, en esta vida hay gente como los narradores en tercera persona. Son gente estresante, de esas personas que saben dónde estuviste ayer, qué es lo que hiciste; todas tus razones para llorar, y todas tus razones para estar contento…, y si deciden profundizar un poco en el tema, saben tus gustos y tus fobias como si fueran las suyas propias. Hay un punto en el que ya no se soporta más a estas personas.
Yo soy (ahora y siempre) uno de esos narradores en primera persona. Hablo con menos seguridad (utilizo mucho más el parecer ante los dos otros verbos copulativos). Puedo hablar de que ese parecía feliz, o que esa parecía asustada, pero yo, lógicamente, sin ninguna información directa, no puedo saberlo con certeza. En la mayoría de los casos, los narradores en tercera persona no disponen de ninguna fuente de información directa (esta teoría se aplica tanto en las narraciones como en la realidad). Sencillamente, lo saben todo.
Puede que las personas que seamos narradores en primera persona queramos parecernos a las de tercera. Entonces es cuando lo intentamos inventándonos cosas y sucesos, hablamos sin saber, y llegamos a ocultar nuestra identidad. Eso finalmente nos sirve, porque al escribir, el equívoco puede ser esencial para el desenlace. Lo que logramos es quedarnos (o no) con la inocencia de esa persona durante la lectura del texto (si es que hay lector, claro).
En la realidad, fuera de mi delirio de narradores, también puede pasar que los narradores en primera, aspirantes a tercera, intentemos impresionar. Entonces es cuando hablamos sin saber. Yo lo hago mucho. A veces quiero saberlo todo sin saber nada. A alguna persona le suelto algún comentario como “¡Ayer te vi!”. Entonces es cuando, de muchas respuestas, te pueden contestar la más común, que es algo similar a “¿Ah, sí? ¿Dónde?”, o “¡Si ayer no salí!”. Los narradores en primera persona somos un poco así, nos gusta inventarnos las cosas. Nuestro punto fuerte es que tenemos tendencia a pensar y a descubrir, deducir e imaginar las cosas solos.
Los narradores en tercera persona, y gente como ellos, tienden a tener mucha ayuda proporcionada por cierto pajarito. Algunas veces (escasas, muy muy escasas) con nombre identificable. Otras, no. Esos pajaritos son odiosos, suelen ser narradores en segunda persona, de esos que se hablan como tontos a sí mismos, y luego, la mayoría de veces, no se acuerdan (vamos a ser realistas, no quieren admitirlo). Lo mismo pasa cuando cumplen su función de PNI (Pajarito No Identificado), se hacen los suecos de tal manera que al fin y al cabo los pillamos. Además, son unos cotillas, tienen poco criterio y son unos enchufados de los narradores en tercera persona. Me caen mal los narradores en segunda persona deben de resultar muy útiles para los de tercera. Pero como ya he dicho, sólo se dedican a hablarse, preguntarse y contestarse. Me preocupa que yo alguna vez haya asumido el papel de narrador en segunda persona.
Pero hay una cosa que me preocupa aún más. Y es que yo nunca supe dibujar corazones, ni tampoco entiendo qué cabida tiene la razón en esa palabra.

Laerke Saura, 4t B

dilluns, 21 de juny del 2010

Un somni magnífic

Em desperto!!!
He estat tota la nit somiant i ho recordo tot perfectament: en el meu somni m’he convertit en un líquid que recorria tot el cos a gran velocitat per uns tobogans molt llargs, uns més amples i uns més prims, i he recordat cada un dels noms d’aquests tobogans.
He vist clar que jo m’havia convertit en la sang i que estava circulant per tot el cos, amb molta quantitat, aproximadament cinc litres, i el que em semblaven tobogans no eren ni més ni menys que les arteries, les venes i els capil·lars.
És impressionant veure com les arteries em porten des del cor fins als òrgans, anem molt ràpid! I hi ha un moment en què les arteries es divideixen en branquetes cada cop més petites.
Quan passo per les venes em porten des dels òrgans fins al cor.
No sabia de què estava feta, però ja vaig adonar-me que estava feta de plaquetes, glòbuls blancs i glòbuls vermells.
El que més em va agradar i sorprendre va ser quan el cor s’encongia i em feia sortir disparada per dues arteries, una em portava als pulmons i l’altra a la resta del cos.
També em va semblar molt interessant veure que quan el cor es relaxava m’hi feia tornar per les venes.

HA ESTAT EL SOMNI MÉS INTERESSANT I
MÉS ESGOTADOR DE TOTS EL MEUS SOMNIS!


Marta López, 2n B

dimecres, 16 de juny del 2010

Ramona


Ramona


Nunca olvidaré,
Aquella tarde de verano
Cuando iba con la vespino
Y la vi sentada en el banco.
Y ahora maldigo el día,
En el que le abrí el sidecar…
¡Jamona!
Con su silueta de bombona de butano,
Y tú enorme trasero,
Si te pusiera puntuación
Te daría menos cero.

Si te escondes en los madroños,
Estoy de acuerdo,
Veo más virtudes en la Moños.

¡Ramona!
¡Cuánto te quiero!

Clàudia Raventós, 3r B

divendres, 28 de maig del 2010

Microrrelats silenciosos


AL MATÍ
Com cada dia per al matí s'encenen els llums del sol. També com cada dia s’esmorza i es mira la televisió, després vas a l’escola. A l’escola aquell dia hi havia un murmuri estrany.
M'estava imaginant que si vingués un drac tots callarien. Però no va venir així que em vaig quedar amb les ganes.

UN SILENCI ESTRANY
Fa un dies que sento que la gent ha canviat. A casa els pares no ens volen dir res del que passa i el carrer està més silenciós que mai. He parlat amb les meves amigues, Karen i Esther i també han notat que a casa seva en passava alguna. Estava clar que volien deixar la canalla fora. Era 26 de juliol de 2010 i jo estava molt contenta fins que va arribar informació sobre València: havia estat atacada. Això va canviar el meu estat d’ànim perquè la meva millor amiga s’havia traslladat allà i deien que l’atac acabaria arribant a Barcelona. Finalment la situació es va calmar, però el 5 d’agost vam sentir crits i sorolls estranys de gent que corria amunt i avall. Els pares no ens van deixar sortir de casa aquell dia. Vaig apropar-me a la finestra. Tot estava silenciós i no vaig veure a ningú al carrer; tot estava tranquil. Però sabia que a l’interior de les cases la gent agraïa que no els hagués passat res.

QUINA SORT VAIG TENIR
Em vaig aixecar, feliç: el meu nas havia ensumat una deliciosa olor de carn. El meu cos esquelètic va recórrer els carrers plens de neu silenciosament. Per fi la vaig trobar: una casa petita, decorada per Nadal. A dins, s’hi podia veure una família sopant.

Kenia Saura, 2n A

divendres, 26 de febrer del 2010

Micros


Més microrelats dels alumnes de la Revista. Fixeu-vos que hi ha una paraula que s'ha anat repetint al llarg de les diferents històries, quina és?



Ombra negra
Em vaig aixecar molt nerviosa, el cor m'anava a cent. Era el somni més terrorífic i més angoixant de la meva vida. Ho recordo molt bé. Estava en un prat verd i de cop sentia que una ombra negra i fosca em perseguia. M'amagava en una espècie d'habitació petita, molt petita. Era completament fosca. L'ombra negra de sobte es convertia en una ombra blanca. Jo m'amagava però ella cada cop s’aproximava més i quan era davant meu..., m'he despertat.

Tornava de l’institut
Era un dia molt de fred. Tornava de l’ institut, la motxilla em pesava molt. Estava cansada i era un dia que no tenia ganes de parlar amb ningú. Però com passa en aquets casos em trobava amb tothom, amics, familiars, gent que em cau malament, absolutament amb tots... Intentava anar ràpid i simplement deia hola o adéu. Per fi vaig arribar a casa; em sentia molt alleujada.

Finestra
Estava asseguda al costat de la finestra observant el carrer. Hi havia un ocell groc al terra; passaven corrents uns nens petits amb una pilota, les seves cares eren de completa felicitat, amb una cosa tan senzilla com una pilota podien passar-se tot el dia jugant. Darrere d’ells venien les seves mares carregant bosses i amb cara d'estressades. Jo en canvi estava avorrida. El nen petit se'm va quedar mirant amb els ulls ben oberts durant una bona estona.

El paradís
Tothom sempre m’ha dit que Hawai és com una mena de paradís, però jo mai ho havia cregut fins que amb tota la família vam anar-hi de viatge. El primer que em va sorprendre van ser les platges i una mena de “bars”; aquets bars estaven a la platja. Venien tot tipus de coses però les begudes sempre estaven ficades en pinyes..., era deliciós. Però tinc un mal record de les onades del mar. Tanmateix en general tot va estar molt bé. Potser la gent te raó i Hawai és un paradís.

Alba Batalla, 2n A