dilluns, 14 de juny de 2010

Viatge a Holanda (3)


5. Breda
Vam anar a passejar per la Breda que no és Ventdelplà. És molt diferent a l’ambient que nosaltres coneixem perquè allà el transport normal és la bicicleta. És privat, segons la Xènia, perquè és propietari d'algú. Diu que també podrien ser bicicletes públiques com el “bicing” de Barcelona, que vol dir que les bicicletes són de l’Ajuntament. El que no entenc és perquè l’Ajuntament vol tantes bicicletes perquè estic convençuda que no hi ha tanta gent treballant a l’Ajuntament com bicis del bicing circulant per Barcelona. Però com que a Holanda tothom circula en bicicleta, la gent decideix tenir-la a casa.
A Breda vam veure-hi moltes coses. Vaig estar passejant amb la meva companya d’intercanvi. Vam fer una ruta per veure esglésies i places, i em va dir que no li agradaven. Les trobava lletges i amb poca gràcia. Em va explicar que a Moscou n’hi havia una de color rosa que semblava un castell d’un conte de fades, per això li agradava. La veritat és que la Kelly era una mica barbi.
La Xènia semblava contenta d’adonar-se que té una cosa en comú amb la seva companya: les dues eren geperudes. La companya de la Xènia semblava molt maca. El seu nom és Belle, no és pas holandès, però a mi m’agrada igual. És rossa, i com bé diu la Xènia, és una mica geperuda. Però això és de més i per a mi ara és de menys.
La companya de la Gina, en canvi, la Maud, era molt maca i oberta, i parlava molt. La Gina semblava contenta amb ella. S’entenien molt bé, i la veritat és que no sé com s’ho feia. Em va explicar la Gina que quan parlava amb la Maud, entenia la meitat del que li deia, l’altra meitat se la imaginava i la Gina li responia en castellà. No ho entenc gaire això de com s’avenen tant amb aquesta forma per comunicar-se, però bé...
També hi havia el cas de la Mònica, amb la Britta, molt concentrada amb el tema “de si té un piano a casa o si no té un piano a casa”. Per la ’alegria de la Mònica, va adonar-se inconscientment, que duia un petit piano de joguina amb ella. Estava molt contenta. La Britta també semblava bona noia, era molt amiga de la Maud i la Belle, així que estava de sort.
El cas de la Clàudia era un cas estrany tot i ser un cas comú, la Lisanne. Era un cas comú perquè li havia tocat una geganta. Alta i rossa. Un cas normal a Holanda. En canvi, tenia una personalitat molt peculiar. No la vaig arribar a conèixer, però.
I la Míriam semblava satisfeta i en bona companyia. La Joëlle semblava també molt maca. Era rossa, que era comú. Duia una americana, que semblava de doma clàssica, per això m’agradava. Té un somriure maco, igual que la Míriam. Més endavant la Míriam em va explicar que el pare de la seva companya no hi era mai, deia que hivernava. Era un senyor molt curiós.
En fi, que passejant per Breda, de vegades juntes, de vegades amb les nostres companyes d’intercanvi, vam estar xerrant i passant-ho bé. Vam trobar-nos moltes coses. Però el més bonic va ser una gata de color ataronjat. Era molt mansa, i em va caure molt bé. Jo i la Raquel vam estar acariciant-la, i la Xènia va fer-li una foto que semblava de fotògraf professional. Però no em va estranyar gens, perquè la Xènia té moltes aptituds, i si fa una cosa, la fa bé, o bé no la fa.

6. Cap a casa
Vam arribar cap a l'institut una altra vegada -jo i la Kelly vam tenir sort, i ens van portar amb una bici que no era del bicing- i vaig anar a buscar la maleta al laboratori de l’escola per marxar cap a casa amb el seu pare, en Pierre.
Quan vaig arribar amb la maleta, va saludar-me educadament, i em va somriure sota el bigoti. Va donar-me la benvinguda i em va pujar la maleta al cotxe. Jo i la Kelly ens vam acomodar darrere i ens va portar cap a casa. Només eren les quatre i mitja, així que teníem una bona estona per endavant.
En arribar vaig conèixer la Carla, la mare de la Kelly. La vaig saludar de la forma més senzilla possible: -Hi Carla. –No em vaig currar gaire la salutació. Algú com la Clàudia hagués dit alguna cosa com “Un plaer”, la Xènia, saludaria tímidament però amb un riure escandalós amb un “hello” o “hi”. Algú altre com la Gina Rueda -potser perquè és la que és més educada de totes- diria alguna cosa com: -Hello mrs. Rijckevorsel –però en el seu cas, dubto que hagués sabut dir el cognom aquest.
La Carla em va dir que soparíem a les 5:30. Molt d’hora, però jo ja hi estava acostumada, ja que quan vaig a Dinamarca de vacances a l’estiu, menjo a aquesta hora.
La Kelly em va posar la tele, i la vam estar mirant, no entenia res, però era igual. Intentava aprendre holandès. Després d’una hora de tele, vaig deduir que adéu era “doei”. I que s’assemblava molt al danès.
La Kelly va dedicar-se a pintar-se les ungles de color rosa-barbi. A més a més, ja anava tota pintada, duia de tot, jo no sé els noms dels maquillatges que duia ,així que no sé dir-los tots, però duia els ulls blaus per fora, no sé com, però a mi m’haguessin picat molt. Jo en canvi em pinto les ungles de color vermell, perquè m’agraden molt els colors. A la Xènia no li agrada gaire, però m’és igual, perquè jo faig el que vull. La Xènia diu que això només ho fan les nenes pijes sense aptituds, que ho deixi, però a mi m’agraden tant els colors, i com que tampoc tinc aptituds, m’és igual. A més a més, queda bé amb les meves polseres de colors.
De cop van aparèixer dues amigues molt amigues de la Kelly, que fumaven tant com ella. Van asseure’s al sofà, i vaig observar com fumaven durant molta estona, i s’explicaven coses – ho sé perquè la Kelly m’ho traduïa- que no m’interessaven sobre el fum, drogues, maquillatge i altres... Jo estava distreta parlant amb els pares, que eren molt simpàtics, fins que van marxar les dues pàmfiles. Ens van cridar per anar a sopar.
Va ser al sopar quan vaig conèixer en Mitch, el germà petit de la Kelly. Era un nen molt simpàtic. Va estar ocupat explicant-nos sobre una desgràcia que havia tingut a la hora de dinar, sobre les salsitxes i el pollastre que hi havia per a menjar –a en Mitch no li agrada el pollastre-. Ens va fer riure molt a tots. En Mitch era molt bon nen.
Després del sopar van venir l’Eric i uns quants holandesos a mirar una pel·lícula a casa de la Kelly. En Pierre va fer-nos crispetes, i ens vam acomodar al llit de la Kelly tots junts. L’Eric em va explicar que estava de sort, que jo encara vivia a prop de l’escola. Ell tenia una hora de bicicleta per a anar d’un lloc a l’altre, així que estava cansat. Més tard va marxar tothom, i finalment jo i la Kelly vam anar a dormir.
L’endemà seria un altre dia.

Laerke Saura, 3r B

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada