dimarts, 18 de maig de 2010

Viatge a Holanda (2)


3- Un altre lloc
Sort que no vaig despertar-me fins que vam aterrar. En arribar vam anar totes al lavabo. La Clàudia va començar a xerrar, com sempre, tot i que estava una mica cansada.
-Ho haveu vist? –Va dir imitant l’expressió del programa televisiu “Alguna Pregunta Més”. Tot i així, la viciada a aquest programa és la Xènia. Fa servir les frases d’aquest programa per dir qualsevol cosa.
-El què? –Vaig preguntar. Com que havia dormit tot el viatge, no era conscient de res.
-Les bordes de les hostesses! –Va queixar-se la Míriam.
-Apaaaa! –vaig contestar-li. La Míriam tenia tendència a queixar-se de mala manera. Però aquest cop era veritat.
-És veritat! –Va començar a xerrar la Clàudia. –Heu vist quan estava adormida? I m’ha començat a dir “Abajo, no sabes lo que es abajo?”. M’he despertat i he vist la seva cara de fàstic amb mirada assassina. I no sabia què era el que havia de baixar i a on. Aleshores, perquè estava molt cansada, decideixo tancar altra vegada els ulls i la dona em comença a cridar de mala manera..., i seguia sense saber què em volia dir. –La Clàudia podia haver seguit xerrant, però la Gina aprofita el silenci i li talla el rotllo.
-Yo también estaba muy cansada..., y me empezó a mirar mal, y no hice nada. Iba a preguntarle qué le pasaba conmigo, pero decidí callarme antes de que me echara del avión... –La Gina té un petit embolic de llengües, per això ens parla en castellà. Jo de fet, de castellà no en sé gaire, però faig un esforç per parlar-li, però sempre acabo contestant en català.
La Clàudia semblava preparada per tornar a xerrar sobre una de les seves anècdotes, però la Begoña ens va salvar, quan va entrar al lavabo per dir-nos que anéssim de pressa, que l’autobús ens esperava fora per anar cap a Breda. Jo també pensava que Breda era Ventdelplà. Però no. Breda no és només Ventdelplà. Breda és una ciutat d'Holanda, que no s’assembla gens a Ventdelplà. La gran diferència que hi ha entre Breda d’Holanda i Breda de Catalunya, és que la gent no es reuneix en un bar i fa el safareig.
Vam sortir, i ens vam aturar davant l’autobús. Vam anar a deixar les maletes, i vaig fer una ullada al conductor, tot un Home! Crec que la Raquel em va veure mirant-me’l de fit a fit, i va ser quan se li va escapar una de ben grossa:
-Ui! Quines pintes que porta aquest senyor! Jajaja! Fa por i tot! –Va exclamar-me. Que s’havia begut l’enteniment, la senyora aquesta? Tenia l’home just davant..., l’estava escoltant!
-Raquel, tens el senyor just davant..., se t’ha anat l’olla! I molt! –Vaig murmurar-li. La Raquel em va començar a explicar una cosa lògica, en què jo no havia caigut.
-Que aquí ningú no ens entén! Quin gust poder dir de tot! – I va somriure’m. En aquell cas, algú com el meu pare m’hagués dit alguna cosa com “-Ignorant, més que ignorant. No has vist que has anat a parar a un país on la llengua oficial no és la teva? No t’entenen, entens? No t’entenen igual que no m’entens tu a mi.” Això és cert, jo a molta gent no l’entenc, igual que no m’entenen a mi. Així que, el somriure de la Raquel, me’l vaig prendre com si m’estigués dient tot això.
Vam arribar a Breda. I va rebre’ns un senyor amb un nas gros. Li déiem l’home de la nàpia, justament per això. Ens va portar a una sala (bé, al laboratori de l’escola) per a trobar-nos amb els nostres companys d’intercanvi. Allà vaig conèixer la Kelly. Visca la perversitat!

4- L’alegria de la Mònica
Totes les holandeses eren rosses i molt altes, menys la meva. Era més baixa que jo, i tenia el cabell més aviat fosc. Alguns diuen que és tenyit, i no seria gens estrany, ja que era del que se’n diu una mica barbi. Anava molt maquillada, vull dir, molt. Les companyes d’intercanvi de les meves amigues eren del que entrava dins de la normalitat. Totes semblaven satisfetes. Bé, jo també ho estava; cal dir que s’assemblava a una barbi, però era molt simpàtica. Potser vaig començar a entendre això que les aparences són un engany. Vam estar coneixent les nostres companyes durant cinc minuts que vam tenir, perquè havien de tornar a classe.
A nosaltres, ens van portar a fer una visita guiada per l'institut. Des de fora semblava immens, però al cap i a la fi, tampoc era gran cosa. Al final de tot ens van portar a la millor part de tota l’escola: el menjador. Allà vam esmorzar alguna cosa.
Ens vam asseure la Míriam, la Xènia, la Clàudia, la Mònica, la Gina i jo en una taula del menjador. Estàvem parlant sobre la primera impressió que ens havien causat les nostres companyes.
-Mi holandesa es muy simpática. –Va dir-nos la Gina, i era veritat.
-La meva també ho sembla. –Va replicar la Míriam.
-I la meva, però parla molt, i molt ràpid. No sé si l’entendré. –Vaig dir. Vaig mirar a la Xènia, ella segur que s’entendria amb la seva.
-La meva té cara de pera. –Va dir-nos, tot i que era mentida. Vam ignorar-la i va haver-hi un silenci incòmode. La Clàudia odia els silencis incòmodes, així que va començar a parlar-nos sobre la seva.
-La meva és alta, geganta, no sé si hi cabrà al meu llit. Me l'esperava alta, i geganta. Però no tant! Jo sóc baixeta i molt petita comparant-me amb ella. –Va mirar-me a mi. –Tu ets un esquitx en comparació! –Bé, ara he crescut. Però fa pocs anys era la més baixeta de la classe, i estava acostumada a què em diguessin “esquitx” o “fideu” (per ser baixeta i prima). Ara ja fa temps que no m’ho diuen, perquè ja no sóc tan petita.
-La meva semblava maca. Però encara no li he preguntat si té piano. –Vaig sospirar, pensant que la Mònica era un cas a part.
Vam escoltar un silenci que no era incòmode. Bé, no era del tot silenci, perquè hi havia molt d’enrenou al menjador. Vaig mirar bé l’ambient: el bar, els alumnes holandesos, les altres noies i nois del nostre institut, els alumnes de l’altre, l’home de la nàpia..., fins que la meva mirada comença a somniar. Sí, veia il·lusions. O no. Vaja, no ho sabia del tot. No m’atrevia a obrir la boca, però la Mònica m’havia capficat tant amb això del piano que... Espera. Allò que hi havia al costat de l’entrada era un PIANO?
-Mònica, em fas veure il·lusions. –Vaig dir-li, en un to seriós però bromista. –Allò d’allà és un piano, o una il·lusió òptica? –Vaig preguntar-li. A la Mònica se li van obrir els ulls com dues taronges, i va afanyar-se a córrer, a trompicons com fa ella, cap al piano. A tocar-lo, a acariciar-lo, a beneir-lo. Sí, era un piano de veritat.
-Oh, un PIANO! Per fi podré tocar el piano.
-Però, es pot tocar aquest piano?
-No ho sé.
-¡Por fin Mònica!
-I si ens renyen?
-Millor preguntem-ho a algun professor.
-Es que fa molta Begoña.
-Begoña?
-Sí, quan una cosa ens fa vergonya, diem Begoña.
-Igual que la Begoña?
-Doncs clar. De vergonya a Begoña no hi ha molt canvi.
-Eh, estigueu al cas! Anem a preguntar-li a la Begoña si puc tocar el piano. Que feliç que sóc!
-I si ara no te’l deixen tocar?
-No diguis bajanades!
*
Laerke Saura, 3r B

1 comentari:

  1. a quest text esta molt be.
    es ta molt complet.


    kenia saura, 2n A.

    ResponElimina