divendres, 7 de maig de 2010

Viatge a Holanda (1)


1- El dia que vaig decidir anar de “daixonses”

Fa cosa d’un mes, alguns i algunes alumnes de 3r vam marxar cap a Holanda, d’Intercanvi. A mi, en principi, no em va fer gaire gràcia la idea. Sobretot, perquè la nostra professora d’anglès, la Susanna, ens repetia una vegada i una altra “exchange” per aquí, “exchange” per allà..., i en ser una persona gran, no era pas de fiar. Però ella tant sí com no, volia que jo i tanta més gent anéssim d’“exchange”. I jo no volia. Vaig fer-me la dura, com sempre intento fer per a aconseguir el que vull, per intentar que la Susanna em deixés de ratllar per anar d’“exchange”, però no vaig aconseguir res.
-Segueixo sense entendre per què hem d’anar de daixonses. –Vaig preguntar a la Clàudia, que seia al meu costat mentre explicava la Susanna, un dia més, sobre “l’exchange” que tots havíem de fer, menys alguns pocs que per unes misterioses “qüestions” no podien, i jo esperava ser una “d’aquests pocs”.
-Es diu d’Intercanvi, Laerke. Jo sí que hi vull anar! –Va contestar-me, i semblava tenir la intenció de parlar-ne més, però la vaig tallar amb una de les meves preguntes que la gent sol denominar “estúpides”
-Per què vols anar-hi de daixonses? A mi tothom em diu que és molt bo anar de daixonses i que serà molt divertit, però no me’n refio; la gent gran sempre ens vol fer creure el que no és. –Vaig dir, excusant-me. La Clàudia no va donar-hi gaire importància a això últim sobre la gent gran –crec que perquè hi estava d’acord, però alhora em volia convèncer- .
-Mira Laerke, d’intercanvi hi anirem a passar-nos-ho bé. Estarem uns quants dies sense venir a classe, allà anirem al parc d’atraccions, és el que diuen els de quart que hi van anar l’any passat, i festejarem molt. Farem de guiris. Ens ho passarem molt bé! Fes-me cas. –En un principi vaig dubtar una mica en això que m’havia respost. Vaig haver de pensar una estona fins que vaig entendre el que em va dir. No anar a classe volia dir no haver de fer deures, no haver-me de responsabilitzar, no haver de pencar gaire.
-Decidit doncs, vaig de daixonses. Bé, i què farem al daixonses? –Vaig tornar a preguntar, potser perquè només m’havia quedat clara la part de “no anar a classe”.
-Doncs el que t’he dit. –Em contesta la Clàudia. –Anirem a un altre país! Farem amigues, no anirem a classe, no haurem de pensar gaire, farem el guiri, excursions a grans ciutats, al parc d’atraccions...
–I així la Clàudia no va parar de parlar. Va començar a explicar-me moltes coses, que si ella no havia anat mai a Amsterdam, i que era una ciutat on hi havia un museu d’un pintor molt famós que es va tallar una orella, que es deia Van Gogh, que d’aquí el nom del grup de música “La Oreja de Van Gogh” i que també podíem anar a un barri, on hi treballen unes dones molt especials, anomenat “vermell”, i que no era recomanable anar-hi...; i així seguia parlant d’això i d’altres tonteries holandeses fins que la Susanna va tallar la conversa per renyar-la: -Clàudia, m’escoltes? Vols fer el favor de treure un full i apuntar les paraules que no saps? –Les dues vam fer una mica cara d’avergonyides, i vam treure un full cadascuna. Ella per escriure les paraules que no sabia, i jo per fer alguna altra cosa més creativa.
Bé, així doncs, va ser com vaig decidir anar de “daixonses”. Aniria a viure a casa d’una noia que no coneixia de res, i a un país nou, amb les meves amigues! Amb la finalitat d’aprendre més anglès...

2- Agafant l’avió

Al llarg del temps, entre reunions de pares i complicacions de Passaports i targetes sanitàries, vaig aprendre a fer servir la paraula Intercanvi. Vaig acabar d’entendre que la paraula “Exchange” era per a dir “Intercanvi” en anglès, i Intercanvi, era el meu concepte de daixonses en català. Total, que jo anava de tot això.
Daixonses, és la paraula que faig servir per a alguna cosa quan no la sé dir, no sé què és, o no l’acabo d’entendre. És una paraula que utilitzo molt, ja que hi ha moltes coses que jo no entenc, però hi estic molt acostumada. La Xènia en canvi, la meva millor amiga, no utilitza gairebé mai aquesta paraula, ja que ella està acostumada a entendre-ho tot, i se’n recorda de totes paraules que li diuen (o gairebé totes). Si una cosa no l’entén, li dóna moltes voltes fins que acaba d’entendre-la. Tot i així, molts cops no li fa falta donar-li gaires voltes perquè tots diuen que la Xènia té moltes “aptituds”. Jo no sé què ben bé vol dir aquesta paraula tan difícil, però diuen que per ella tot és molt més fàcil sense gaire esforç. Per això va molt bé que m’ajudi amb els deures, perquè jo “d’aptituds” no en tinc.
Bé, doncs que jo me’n anava, un dimecres a les 3 de la matinada cap a Holanda, adormida, així que hi ha coses que no recordo molt bé com van passar. El que sí recordo, és quan vam arribar a Reus, a l’aeroport. Anava al bus amb la Xènia, com a millors amigues. Es va passar el viatge calculant quant durava el trajecte, i no recordo la xifra de la durada perquè no tinc aptituds per a les matemàtiques, com li vaig dir. Ella diu que no són matemàtiques, i em va dir que era... (i aquí una paraula estranya), i que les mates eren una altra cosa. I deia que jo sí que tenia aptituds, el que passava és que encara no sabia que les tenia. Jo no n’estava tant convençuda.
A l’aeroport vam estar-nos una bona estona sense fer res. Havíem facturat les maletes, i qui volia, podia anar a comprar esmorzar a les cinc de la matinada. Vam seure a xerrar una estona. La Míriam, una de les nostres amigues, explicava que ella no havia anat mai en avió, i feia moltes preguntes. I si queia? I si passava això? I si passava allò? La Gina, en canvi, havia agafat molts avions perquè viatjava molt i a més és de l’Equador, on hi ha anat molts cops, així que ella tractava d’aclarir-li tots els dubtes. La Mònica també ho estava de nerviosa, i tant (tampoc havia viatjat mai en avió). Però segons ella mateixa, tenia un problema encara més gros. Resulta que a la Mònica li encanta la música i tot el que està relacionat amb ella. I toca el piano con una pianista professional, que passa a ser un problema: no podia estar-se un dia sencer sense tocar el piano. I si la seva companya d’intercanvi no tenia piano? D’altra banda, la Clàudia, semblava ser l’única que no tenia cap problema. Però on hi havia xerrameca, ella hi estava apuntada. Xerrava, i xerrava... i no estava cansada, com jo.
Jo vaig decidir, mirar què duia dins l’equipatge de mà. Potser perquè no lligava enlloc dins d’aquella conversa de situacions paral·leles que estaven tenint (això m’ho van ensenyar a llengua, però no sé si ho he dit bé, però situacions paral·leles, vol dir “al mateix temps” si no m’equivoco...). Vaig fer un dibuix sobre tot el que passava, però com que tampoc dec tenir “aptituds” pel dibuix, semblaven gargots. Però per a mi allò eren obres d’art.
Finalment, els professors ens van dir que podíem embarcar (bé, això va ser al cap d’hora i mitja). Venien quatre professors amb nosaltres: dues professores del nostre Institut i un professor i una professora d’un altre institut de Vilanova. I doncs, la Susanna no venia. Tenia la barra d’enviar-nos a tots (bé, de 50 només hi van anar 15) de daixonses, i a sobre ella s’havia de quedar a casa. Ho tenia clar, m’havia enganyat. En canvi, venia el que ella anomenava company, que acompanyava a l’altre institut com a professor, i com que la companya del company estava al nostre institut, estàvem condemnats a fer el daixonses organitzat pel company.
Del nostre institut venien dos éssers molt peculiars: la Raquel i la Begoña. La Begoña entra dins del que era la normalitat. La Raquel en canvi, és ben curiosa. Venia a Holanda perquè la seva amiga Iolanda diu que és “molt guai”. Segurament també la devia haver traït com la Susanna a tots nosaltres amb el rotllo de “l’exchange”.
Un cop vam ser dins de l’avió, tot el vol va ser molt ràpid, ja que després d’haver jugat a un joc que últimament estic molt aficionada (escriure mentides a la gent sobre un full de paper) em vaig adormir. Això va ser perquè les hostesses -sobretot una de molt antipàtica que devia estar amargada de la vida ja que deu fer el mateix trajecte una i una altra vegada- no ens deixaven fer gairebé res, gairebé ni parpellejar. Així que no em vaig despertar fins arribar. I sort que no vaig fer-ho abans!
*
Laerke Saura, 3r B

9 comentaris:

  1. Estimada Laerke.

    M'agrada saber que "entro dins de la normalitat", tot i que no sé si això és bo o dolent.
    Espero els teus relats dels altres dies del viatge a Holanda. Estic impacient per conèixer la teva "realitat paral·lela".
    Una abraçada
    Begoña

    ResponElimina
  2. Eis Begoñeee!

    No, és bo, Begoña, bo, molt bo jajaaaa!! Però miraré d'explicar la història de la "Vaca Begoña", (o toro, o animal que fos...) a veure si segueixes quedant normal jajaaa.

    Fins Dilluns!!

    *

    ResponElimina
  3. Guai guai... Però aquest relat diu moltes mentides eh Laerke... TT :)

    Però està mooolt bé! :D

    ResponElimina
  4. Bé, no tot és mentida. Més aviat son veritats dites de mentida. Si expliqués les coses tal com son, el text seria molt avorrit...

    *

    ResponElimina
  5. Benvolguda "estafada".....
    Soc la companya del company de l'altre institut.

    A mi el text m'ha deixat preocupada .... i ara què explicaré als nois i noies de 2n?.....hauré d'inventar una altra paraula .....ex-cise?, ex-cited?, ex-claim?, ex-clusive?..... quina feinada se m'ha girat!.... a més a més de buscar el meu clauer, que desapareix misteriosament a les hores pati, ara m'hauré d'inventar una altra estratègia per convèncer dels beneficis del "daixonses", orelles de van Gogh a part, clar... per cert, no aclareixes el fet de si la vareu veure... l'orella en qüestió , vull dir.

    Pel que fa a les teves "aptituds"... alguna cosa estranya ja notem ja els professors....tan full de paper escrit per davant i per darrera a tot hora i sense descans.... això en una alumna no és normal, no, no....Però com que el futur és curiós (com la Raquel ;-)), aprofito per demanar-te des d'ara ja l'exclusiva de la primera novel•la que et premiïn... Al menys una firmeta li faràs a la companya del company que et va enviar de daixonses a les tres de la matinada, oi?...

    ResponElimina
  6. quin cap per escriure tant oi? a mi em faria mal la mà ^^

    ResponElimina
  7. Hola Poppins. Crec que t'interessarà saber que al cap i a la fi no tens tanta feina. No cal que t'inventis cap paraula, pots dir daixonses, o bé intenta'ns no complicar-nos la vida amb paraules rares. Sobre el clauer, n'he descobert que el teu no val la pena, té massa claus, i tu no tens un clauer amb un osset ni una estrella ni de Calle 13, ja no m'interessa (crec). L'orella, bé, en vam veure una amb kètchup, crec que el company pot acabar d'explicar-te'n els detalls.

    No acabo d'entendre això que dius sobre les aptituds. De quins papers parles? Què té a veure el futur amb la Raquel? Novel·la????...

    Fruit, la única feina que faig jo és explicar el que passa però exagerant-ho tot! La mà... no fa mal. Però el teclat està una mica desgastat jeje... :)

    *

    ResponElimina
  8. M'ha quedat clar: si no hi ha "estrelletes", ni "ossets" ni "calle13" no hi ha perill amb el clauer... perfecte!!!!!

    ResponElimina
  9. fruit:a mi, el cap (de llegir-ho, està clar)

    ResponElimina