Nina

Aviat agafaré l’autobús. Encara no he trobat la Nina, i porto dues hores passejant pels carrers buscant-la, a veure si apareix. Sé que si camino lentament i tinc paciència, tard o d’hora apareixerà davant meu. I aleshores, no tinc clar que és el que faré. No ho tinc clar, perquè mai tinc les coses clares. Potser per això busco la Nina: ella segur que me les deu poder aclarir.

Fa uns minuts que dubto. No sé si passar pel carrer que em duu fins la parada de l'autobús, o creuar-ne un altre i agafar el de mitja hora més tard. Aleshores arribaré a casa i els meus pares em renyaran, perquè avui havia quedat amb ells. Els he dit que arribaria puntual, per anar a veure al meu cosí al cementiri.

El meu cosí va morir fa cosa de dues setmanes, sense raó aparent. D’un dia per l’altre era mort, i al següent, enterrat. No van cremar-lo, és a un taüt, ell sol, però jo sé que li hagués agradat ser enterrat acompanyat d’algú. Segurament amb la Barbie que té des de petit, i que ell, encara amb disset anys, estimava amb tot el seu cor. Tot el poble ho sabia això, i era el motiu pel qual a l'institut es reien d’ell. El meu cosí mirava, a qualsevol persona que l’atacava amb les paraules, amb els seus ulls marrons com la xocolata, sense dir res. Jo molts cops li preguntava per què no es defensava. Aleshores acotava el cap, com si n’estigués penedit, però després el llevava decidit i em deia “Ja veuràs... La meva Barbie no és només una Barbie. I té nom”. Aleshores només podia fer que sí amb el cap, i ell ja no deia res més al respecte. Això sí: mai vaig saber com es deia aquella Barbie.

Ara mateix duc l’abric negre del meu cosí, que encara fa olor a ell. Això em fa por. Cada cop tinc més clar que el meu cosí no és mort, i que ara mateix està esperant algú que vingui a ajudar-lo a sortir d'allà sota de terra. Sé que s’està morint de calor allà..., i segur que deu ser una sensació molt claustrofòbica i desagradable. Deu cridar, de tant en tant quan sent passes sobre seu, quan sent que tot el mon l’aixafa. De la mateixa manera de quan se’n reien d’ell. No sé què deu cridar, però està desesperat, mort de fàstic. Quan vagi al cementiri amb els meus pares, ell serà sota terra, cridant-me que encara no és mort, i jo faré veure que no l’escolto.

Laerke Saura, 4t B