Amic de tots, amic de ningú

Amic de tots, amic de ningú

Amic de tots, amic de ningú,

tímid com ell sol però obert quan està amb tu.

Alguna explicació?

Me'l miro fixament

i sota una rialla es posa vermell,

llavors em mira ell

i dels nervis aparto els ulls

i jugo amb el cabell.

Però quan arriba la fosca...

És una festa!

El cor se li torna una caixa

de riures i sorpreses.

El seu rostre carregat de torbament

s'adorm i en surt un altre novament.

Una broma i una rialla,

un parell de sortides i el so de molts riures.

La lluentor dels seus ulls,

el to de la seva veu,

era com música davant meu.

Des d'aquell moment el veia diferent,

més més dolç, més alegre

com sol en aquella nit de festa.

Però en arribar l'alba

la festa s'acaba;

torna la vergonya i la seva cara roja.

Me'l miro fixament,

aleshores em mira ell,

la mà se m'acosta al cabell

i el seu rostre de nou es posa vermell.

I vam apartar la mirada tots dos al mateix temps.

Amic de tots, amic de ningú,

donaria el que fos per poder estar amb tu.

Amic de tots, amic de ningú.

I ara me'n penedeixo

que no me n'hagués adonat abans

del que per tu ara sento.

Faria qualsevol cosa per poder parlar amb tu,

amic de tots, amic de ningú.

Clàudia Raventós, 3r B