Entrevista a Cristian López

En aquesta ocasió hem entrevistat al Cristian López, alumne de 2n A i jugador de bàsquet.

1. Hola Cristian. Des de quan jugues a bàsquet?
-Des de fa 8 anys.
2. En quin equip jugues?
-Jugo al Bàsquet Ribes, el millor equip!
3. Cada quant tens partit?
-Depèn de contra qui juguem, podem tenir-lo tant un dissabte com un diumenge. Cada cap de setmana, mes o menys.
4. Has guanyat algun partit? Quants?
-Home és clar!
5. Algun familiar teu també juga a bàsquet?
-No!
6. Alguna vegada, has pensat en deixar-ho?
-No, de moment no!
7. Creus que tens algun futur professional amb el bàsquet?
-És molt difícil, però no perdo res per intentar-ho.
8. No has pensat mai en provar de fer un altre esport?
-No.
9. Has perdut molts partits?
-Sí, bastants.
10. Has guanyat alguna copa?
-Sí, n'hem guanyades 3.
11. Què porteu per jugar a bàsquet?
-Portem samarreta de tirants, pantalons curts, mitges i bambes.
12. Porteu alguna protecció?
-A vegades, a les dents.
13. Algun cop t'has lesionat jugant a bàsquet?
-Sí, m'he lesionat l'esquena.
14. A quants equips diferents has jugat?
-Només al Ribes.
15.Vols afegir algun comentari?
-Recomano jugar al bàsquet Ribes.

Entrevista realitzada per Denise Palma i Júlia Serena, 2n A

Microrrelats silenciosos

AL MATÍ
Com cada dia per al matí s'encenen els llums del sol. També com cada dia s’esmorza i es mira la televisió, després vas a l’escola. A l’escola aquell dia hi havia un murmuri estrany.
M'estava imaginant que si vingués un drac tots callarien. Però no va venir així que em vaig quedar amb les ganes.

UN SILENCI ESTRANY
Fa un dies que sento que la gent ha canviat. A casa els pares no ens volen dir res del que passa i el carrer està més silenciós que mai. He parlat amb les meves amigues, Karen i Esther i també han notat que a casa seva en passava alguna. Estava clar que volien deixar la canalla fora. Era 26 de juliol de 2010 i jo estava molt contenta fins que va arribar informació sobre València: havia estat atacada. Això va canviar el meu estat d’ànim perquè la meva millor amiga s’havia traslladat allà i deien que l’atac acabaria arribant a Barcelona. Finalment la situació es va calmar, però el 5 d’agost vam sentir crits i sorolls estranys de gent que corria amunt i avall. Els pares no ens van deixar sortir de casa aquell dia. Vaig apropar-me a la finestra. Tot estava silenciós i no vaig veure a ningú al carrer; tot estava tranquil. Però sabia que a l’interior de les cases la gent agraïa que no els hagués passat res.

QUINA SORT VAIG TENIR
Em vaig aixecar, feliç: el meu nas havia ensumat una deliciosa olor de carn. El meu cos esquelètic va recórrer els carrers plens de neu silenciosament. Per fi la vaig trobar: una casa petita, decorada per Nadal. A dins, s’hi podia veure una família sopant.

Kenia Saura, 2n A

Fotografia Matemàtica

Aquí us deixem algunes de les fotografies que es van presentar per Sant Jordi al concurs de fotografia matemàtica. Són totes molt originals i divertides, sobretot la guanyadora. Enhorabona a tots i a totes!!

*

Andreu Lacondeguy Alier

Andreu Lacondeguy Alier és un esportista català professional del Freeride. Va néixer a Llinás del Vallès, Barcelona, el gener de 1989. Ara viu amb el seu germà Lluís (també professional de Freeride).
Entrenaments:

Quan està a Espanya s'entrena en un camp de motos preparat per Edgar Torronteras (pilot de FMX), que és veí de l'Andreu.
Quan és a Califòrnia viu a pocs minuts del Woodward Park i entrena també sovint en el trail de Corey Nastasi, màxim exponent d'aquesta disciplina.
Suport Familiar:

Ple de felicitat per poder estar vivint d'aquest esport, Andreu no deixa de ressaltar l'imprescindible suport que rep de part de la família, sense el quan no podria tenir èxit.
L'Andreu i el Lluís prectiquen l’esport amb bici d'estil MTB Freerider; Freerider és una disciplina relativament nova del ciclisme de muntanya, que combina diferents aspectes de l'esport com l'esquí i dirtjumping el qual ha progressat ràpidament en els darrers anys, i ara ja és reconeguda com una de les disciplines més populars dins de ciclisme de muntanya.
L'Andreu va començar amb una BMX de race, que és un estil d’esport que es fan carreres amb circuits de terra. Ara fa dos anys que està practicant el MTB freerider i en aquest temps ha aconseguit ser un dels millors d’Espanya i la tercera persona del món en fer doble backflip. Si el voleu veure en acció podeu entrar aquí:

http://www.youtube.com/watch?v=5VrMJVD2gH0

L'Andreu està patrocinat per:
-Red Bull energy
-Konabikes

Joan Torrents, 2n B

El senyor dels anells

El senyor dels anells (en anglès el títol original és The Lord of the Rings) és una novel·la de fantasia èpica escrita per J. R. R. Tolkien, com a fruit de la seva primera i coneguda obra, El Hòbbit.

Es va publicar originalment en tres volums (La Germandat de l'Anell, Les Dues Torres i El retorn del Rei), entre1954 i 1955. Fou traduïda per primer cop al català per Francesc Parcerisas entre 1986-1988, uns trenta anys després de la seva publicació original.
Se n'han fet dues adaptacions al cinema, la més recent és la trilogia de Peter Jackson (2001-2003), que també va ser doblada al català amb la traducció de Lluís Comes.
Tota la mitologia creada per Tolkien té lloc a l'anomenada Terra Mitjana, on els pobles lliures (homes, elfs i nans, ajudats pels hòbbits) lliuren una batalla titànica contra les forces del Mal liderades per en Sàuron, que vol aconseguir el malèfic Anell de Poder que li fou arrabassat i d'aquesta manera dur la destrucció i la mort a tota la Terra Mitjana.
El nom de la novel·la deriva precisament d'en Sàuron, Senyor Fosc de Mórdor, el dolent de la història, que va crear l'Anell i altres anells donats als reis dels altres pobles amb la intenció de dominar-los i, per tant, és el "Senyor dels Anells" nom a què es refereix el títol. En Sàuron, per la seva banda, era el servent d'un anterior Senyor Fosc, en Morgoth (o Melkor), un dels protagonistes d'El Silmaríl·lion, una altra exitosa novel·la de Tolkien.

Adrià Franch, 2n B

Copa del Rei

El Sevilla es va proclamar campió de la Copa del Rei dimecres passat dia 29 de maig en derrotar l'Atlètic de Madrid per 0-2 gràcies als gols de Diego Capel i Jesús Navas. L'Atlètic va ser millor i va tenir més ocasions de marcar, però l'efectivitat sevillista va ser decisiva per aconseguir el cinquè títol coper de la seva història.
Després de guanyar la Copa del Rei, Antonio Álvarez, president del club, va destacar que el seu equip va ser "just vencedor" davant un Atlètic que tot i arribar més, "no va fer un gran partit" i no va poder superar el gol de Capel, que "va arribar en un moment clau ".
Andrés Palop no va aixecar la Copa al cel de Barcelona. El capità del Sevilla campió li va donar aquesta al jugador Porta, que des de dalt, va agafar les dues nanses de la Copa del Rei. Aquest títol és el primer que guanya l'equip sense Porta.

Albert Pérez 2n B

Lápiz y papel

La sociedad de hoy en día avanza de forma trepidante, quién sabe si para bien o para mal y eso, por mucho que no lo queramos, nos involucra a nosotros también.

Entre el paso del papel a la informática, y los niños que cogen la costumbre de usar el ordenador desde un principio, y que luego les piden sacar un papel y bolígrafo para tomar apuntes, se crean distintos estados de confusión que pueden llevar a bajar las medias de los estudiantes en los próximos años.

Está bien que la sociedad avance y se use cada vez más el concepto de la informática pero…, ¿está bien que involucren en eso el aprendizaje de las generaciones futuras?

Clàudia Raventós, 3rB

Viatge a Holanda (2)

3- Un altre lloc
Sort que no vaig despertar-me fins que vam aterrar. En arribar vam anar totes al lavabo. La Clàudia va començar a xerrar, com sempre, tot i que estava una mica cansada.
-Ho haveu vist? –Va dir imitant l’expressió del programa televisiu “Alguna Pregunta Més”. Tot i així, la viciada a aquest programa és la Xènia. Fa servir les frases d’aquest programa per dir qualsevol cosa.
-El què? –Vaig preguntar. Com que havia dormit tot el viatge, no era conscient de res.
-Les bordes de les hostesses! –Va queixar-se la Míriam.
-Apaaaa! –vaig contestar-li. La Míriam tenia tendència a queixar-se de mala manera. Però aquest cop era veritat.
-És veritat! –Va començar a xerrar la Clàudia. –Heu vist quan estava adormida? I m’ha començat a dir “Abajo, no sabes lo que es abajo?”. M’he despertat i he vist la seva cara de fàstic amb mirada assassina. I no sabia què era el que havia de baixar i a on. Aleshores, perquè estava molt cansada, decideixo tancar altra vegada els ulls i la dona em comença a cridar de mala manera..., i seguia sense saber què em volia dir. –La Clàudia podia haver seguit xerrant, però la Gina aprofita el silenci i li talla el rotllo.
-Yo también estaba muy cansada..., y me empezó a mirar mal, y no hice nada. Iba a preguntarle qué le pasaba conmigo, pero decidí callarme antes de que me echara del avión... –La Gina té un petit embolic de llengües, per això ens parla en castellà. Jo de fet, de castellà no en sé gaire, però faig un esforç per parlar-li, però sempre acabo contestant en català.
La Clàudia semblava preparada per tornar a xerrar sobre una de les seves anècdotes, però la Begoña ens va salvar, quan va entrar al lavabo per dir-nos que anéssim de pressa, que l’autobús ens esperava fora per anar cap a Breda. Jo també pensava que Breda era Ventdelplà. Però no. Breda no és només Ventdelplà. Breda és una ciutat d'Holanda, que no s’assembla gens a Ventdelplà. La gran diferència que hi ha entre Breda d’Holanda i Breda de Catalunya, és que la gent no es reuneix en un bar i fa el safareig.
Vam sortir, i ens vam aturar davant l’autobús. Vam anar a deixar les maletes, i vaig fer una ullada al conductor, tot un Home! Crec que la Raquel em va veure mirant-me’l de fit a fit, i va ser quan se li va escapar una de ben grossa:
-Ui! Quines pintes que porta aquest senyor! Jajaja! Fa por i tot! –Va exclamar-me. Que s’havia begut l’enteniment, la senyora aquesta? Tenia l’home just davant..., l’estava escoltant!
-Raquel, tens el senyor just davant..., se t’ha anat l’olla! I molt! –Vaig murmurar-li. La Raquel em va començar a explicar una cosa lògica, en què jo no havia caigut.
-Que aquí ningú no ens entén! Quin gust poder dir de tot! – I va somriure’m. En aquell cas, algú com el meu pare m’hagués dit alguna cosa com “-Ignorant, més que ignorant. No has vist que has anat a parar a un país on la llengua oficial no és la teva? No t’entenen, entens? No t’entenen igual que no m’entens tu a mi.” Això és cert, jo a molta gent no l’entenc, igual que no m’entenen a mi. Així que, el somriure de la Raquel, me’l vaig prendre com si m’estigués dient tot això.
Vam arribar a Breda. I va rebre’ns un senyor amb un nas gros. Li déiem l’home de la nàpia, justament per això. Ens va portar a una sala (bé, al laboratori de l’escola) per a trobar-nos amb els nostres companys d’intercanvi. Allà vaig conèixer la Kelly. Visca la perversitat!

4- L’alegria de la Mònica
Totes les holandeses eren rosses i molt altes, menys la meva. Era més baixa que jo, i tenia el cabell més aviat fosc. Alguns diuen que és tenyit, i no seria gens estrany, ja que era del que se’n diu una mica barbi. Anava molt maquillada, vull dir, molt. Les companyes d’intercanvi de les meves amigues eren del que entrava dins de la normalitat. Totes semblaven satisfetes. Bé, jo també ho estava; cal dir que s’assemblava a una barbi, però era molt simpàtica. Potser vaig començar a entendre això que les aparences són un engany. Vam estar coneixent les nostres companyes durant cinc minuts que vam tenir, perquè havien de tornar a classe.
A nosaltres, ens van portar a fer una visita guiada per l'institut. Des de fora semblava immens, però al cap i a la fi, tampoc era gran cosa. Al final de tot ens van portar a la millor part de tota l’escola: el menjador. Allà vam esmorzar alguna cosa.
Ens vam asseure la Míriam, la Xènia, la Clàudia, la Mònica, la Gina i jo en una taula del menjador. Estàvem parlant sobre la primera impressió que ens havien causat les nostres companyes.
-Mi holandesa es muy simpática. –Va dir-nos la Gina, i era veritat.
-La meva també ho sembla. –Va replicar la Míriam.
-I la meva, però parla molt, i molt ràpid. No sé si l’entendré. –Vaig dir. Vaig mirar a la Xènia, ella segur que s’entendria amb la seva.
-La meva té cara de pera. –Va dir-nos, tot i que era mentida. Vam ignorar-la i va haver-hi un silenci incòmode. La Clàudia odia els silencis incòmodes, així que va començar a parlar-nos sobre la seva.
-La meva és alta, geganta, no sé si hi cabrà al meu llit. Me l'esperava alta, i geganta. Però no tant! Jo sóc baixeta i molt petita comparant-me amb ella. –Va mirar-me a mi. –Tu ets un esquitx en comparació! –Bé, ara he crescut. Però fa pocs anys era la més baixeta de la classe, i estava acostumada a què em diguessin “esquitx” o “fideu” (per ser baixeta i prima). Ara ja fa temps que no m’ho diuen, perquè ja no sóc tan petita.
-La meva semblava maca. Però encara no li he preguntat si té piano. –Vaig sospirar, pensant que la Mònica era un cas a part.
Vam escoltar un silenci que no era incòmode. Bé, no era del tot silenci, perquè hi havia molt d’enrenou al menjador. Vaig mirar bé l’ambient: el bar, els alumnes holandesos, les altres noies i nois del nostre institut, els alumnes de l’altre, l’home de la nàpia..., fins que la meva mirada comença a somniar. Sí, veia il·lusions. O no. Vaja, no ho sabia del tot. No m’atrevia a obrir la boca, però la Mònica m’havia capficat tant amb això del piano que... Espera. Allò que hi havia al costat de l’entrada era un PIANO?
-Mònica, em fas veure il·lusions. –Vaig dir-li, en un to seriós però bromista. –Allò d’allà és un piano, o una il·lusió òptica? –Vaig preguntar-li. A la Mònica se li van obrir els ulls com dues taronges, i va afanyar-se a córrer, a trompicons com fa ella, cap al piano. A tocar-lo, a acariciar-lo, a beneir-lo. Sí, era un piano de veritat.
-Oh, un PIANO! Per fi podré tocar el piano.
-Però, es pot tocar aquest piano?
-No ho sé.
-¡Por fin Mònica!
-I si ens renyen?
-Millor preguntem-ho a algun professor.
-Es que fa molta Begoña.
-Begoña?
-Sí, quan una cosa ens fa vergonya, diem Begoña.
-Igual que la Begoña?
-Doncs clar. De vergonya a Begoña no hi ha molt canvi.
-Eh, estigueu al cas! Anem a preguntar-li a la Begoña si puc tocar el piano. Que feliç que sóc!
-I si ara no te’l deixen tocar?
-No diguis bajanades!

*

Laerke Saura, 3r B

Física o Química

Física o Química és una sèrie que parla dels adolescents i el seu món. Crec que és una sèrie molt interessant, i més ara per a nosaltres que estem a l'adolescència i podem saber tot allò que fan els adolescents.

Aquesta sèrie tracta diferents temes, parla sobre les drogues, sobre el tabac, sobre las malalties, etc. És bastant versemblant. Jo estic molt enganxada, la veritat, i he après moltes coses. Tota l'acció passa en un institut, anomenat Zurbaran.
Tot comença bé, sense problemes, tothom sembla feliç. Fins que comença a surgir l'amor entre alguns alumnes de l'institut Zurbaran i a poc a poc apareixen alguns problemes, mals rotllos i trencaments de parelles. Després els alumnes comencen a fumar, tant tabac com altres substàncies addictives.
I de vegades beuen alcohol i és a partir d'aquell moment que comencen els problemes. A la sèrie també vam poder veure una malaltia molt coneguda, el càncer. Es veu com un dels alumnes pateix aquesta malaltia i sobretot com la supera.

També parlen sobre el sexe entre els adolescents, i tracten una situació d'embaràs d'una de les protagonistes, una noia de 17 anys. Es veuen capítols on es fa les ecografies i moltes revisions, etc.

En aquesta sèrie hi ha molts temes més que us sorprendran. Ara podeu gaudir de la nova temporada, la cinquena ja, i les aventures dels nous alumnes i professors que es va reiniciar dimarts passat a les 22.15 a Antena 3, com sempre.

Denise Palma, 2n A

Andrea Góngora, 2n A

Anem a conèixer algun alumne més de l'INS Montgròs, en aquest cas hem triat l'Andrea Góngora de 2n A perquè ens expliqui què són els Timbalers i què fan.

1. Per què et vas apuntar als timbalers?
Perquè m’agradaven.
2. Què vas fer per apuntar-te?
Primer vaig anar a l'escorxador i vaig quedar amb un encarregat per apuntar-me en les llistes d'espera ja que hi havia molts nois i noies que volien participar-hi.
3. A quin grup de timbalers t’has apuntat?
Al dels Diables de Ribes.
4. A on és aquest grup?
Aquí, a Sant Pere de Ribes.
5. Quantes categories hi ha?
Hi ha 4 categories.
6. A quines categories has estat?
He estat a 2 categories.
7. És difícil o fàcil tocar el timbal?
Crec que és fàcil.
8. Quantes vagades a l’any sortiu tocant?
Sortim 2 vegades a l'any.
9. Has anat amb un altre grup o colla abans d’anar en aquesta?
No.
10. Has tocat algun altre instrument que no sigui el timbal?
Sí, he tocat la flauta.

Moltes gràcies Andrea.

Entrevista realitzada per Kenia Saura, 2n A.

Règims polítics

Règims polítics

. Socialisme: Tens dues vaques, i li dónes una al veí.
. Comunisme: Tens dues vaques, l'estat te les pren, i te'n donen la llet.
. Feixisme: Tens dues vaques, l'estat et pren les dues, i ven la llet.
. Nazisme: Tens dues vaques, l'estat et pren les dues, i t'afusellen.
. Burocratisme: Tens dues vaques, l'estat te n'agafa les dues. Te'n maten a una. A l'altra li treuen la llet, que després tiren.
. Capitalisme: Tens dues vaques, te'n vens una i compres un toro.

Laerke Saura, 3r B

La Shura

No sabria dir quin ha sigut el millor dia de la meva vida, però sí que recordo i m’han explicat uns quants en els que he estat molt feliç: el meu primer aniversari, la meva primera mascota, un dia de Reis en què em van portar un cotxe gran de bateria ...
Us explicaré el dia de la meva primera mascota.
Jo sempre demanava una mascota als pares, però ells sempre en donaven llargues i em deien:
porta molta feina, no tindràs temps per cuidar-la, l'hauràs de netejar, si marxem de vacances hauràs buscar algú que se la pugui quedar... Sempre hi posaven “peròs” i tot aquest sermó cada vegada que obria la boca amb el tema de la mascota; això va durar uns anyets, però per fi va arribar el dia.
Un 29 de juliol el dia del meu sant (Santa Marta) vam anar al Mata de Vilanova, que és una botiga d’animals.
Els meus pares van dir que triés una mascota no gaire gran (tipus hàmster, conill...). Estàvem donant una volta per la botiga, quan vam veure la noia que s’encarrega de netejar-los i donar-los menjar. Tenia una fura a les mans, no sabíem què era, ni havíem vist mai una espècie com aquesta. Li vam preguntar si aquell “animaló” servia d’animal de companyia; la noia ens va dir que les fures eren molt divertides, que era com un gat o un gos, i que podia viure fins a 13 o 14 anys, que l’únic que necessitava aquest animal era que juguéssim amb ella, que l’ensenyéssim...
I així és com va començar la història de la meva mascota, tot i que la meva mare no estava del tot convençuda, perquè deia que amb els ulls vermells i tota blanca semblava una rata, (i després em diu que el físic no és el més important...). Al meu pare li va fer gràcia des del primer moment, i a mi per suposat també (tot i que al principi li tenia una mica de por, perquè cridava molt i feia l’intent de mossegar).
Entre “sí”, “no” i “no sé”, la Shura va venir cap a casa!
Ara ens l’estimem molt, i és molt divertida, perquè juguem a fet i amagar, al pilla-pilla, a pilota... I ENS HO PASSEM MOLT BÉ !

La vida és una rutina, que cada dia està plena de diferents experiències i emocions, que les vivim intensament i de diferents maneres.
Segur que cada dia vivim experiències inoblidables, però és gairebé segur que l’endemà en viurem una de millor.

Marta López, 2n B