dilluns, 29 de novembre del 2010

Amistad

La amistad es uno de los sentimientos más bonitos que existe cuando tienes a personas con las que compartirlo, en los buenos y en los malos momentos.
Puede que muchas veces se tengan altibajos, baches en los que caemos, puede que comentamos muchos errores en la vida, eso está asegurado, pero allí están aquellas personas que se pueden contar con los dedos de la mano, para ayudarte, para hacer que no te hundas en ningún momento, para hacerte lucir la mejor de tus sonrisas. Esos son los amigos, aquellos que siempre están a tu lado, aquellos a los que se les puede llamar amigos.
Con estas personas, compartirás momentos, momentos que nunca más en la vida vas a poder volver a repetir. Cada momento sólo pasa una vez en la vida, y nunca más en la eternidad los vas a volver a compartir. De manera que, hay que vivir y sobre todo, disfrutar al máximo con estos amigos de verdad todo lo que podamos durante nuestra vida, porque sino llegará el momento en que los echaremos de menos, y entonces no podremos dar vuelta atrás, ya será demasiado tarde.
Puedes tener muchas personas en tu lista de contactos, en tu red social… ¿Realmente las conoces a todas? ¿Realmente tienes 200 amigos?
Piensa en cuantas personas están a tu lado, día tras día, momento a momento, haciendo que veas la vida de color de rosas, ayudándote a levantarte cada vez que te caes. Piensa en cuántas de todas esas personas están a tu lado cuando lloras…
Como un antiguo dicho dice, más vale tener pocos amigos pero buenos que muchos y malos.

M. L. 4t A

dimecres, 24 de novembre del 2010

Carlos Barbosa i l'IES-L

El Carlos Barbosa ha començat a fer l'IES-L aquest curs. Ens ha escrit aquest text i ens ha deixat algunes fotos per explicar-nos la seva feina.



YO CARLOS BARBOSA TRABAJO EN LA TIENDA DE CHUCHES: "EL JARDÍ DOLÇ" EN SANT PERE DE RIBES.
MI JEFA SE LLAMA CARMEN Y ME ENSEÑA TODO LO QUE HAGO EN MI TRABAJO. YO ME ENCARGO DE AYUDAR A REPONER CARAMELOS EN LAS ESTANTERÍAS Y A MONTAR LAS MESAS CON CHOCOLATES PARA NAVIDAD.
TAMBIÉN HE IDO A LLEVAR CAMBIO, MONEDAS AL BANCO.
DESCARGO LAS CAJAS DE LOS CAMIONES Y COMPRUEBO LAS FACTURAS. REPASO LOS ALBARANES, COMPRUEBO QUE EL PEDIDO LLEGA BIEN.
HAGO BOLSAS DE GOLOSINAS Y PIÑATAS PARA CUMPLEAÑOS.
RECICLO EL CARTÓN Y EL PLÁSTICO.
AYUDO A BARRER LA TIENDA.





Carlos Barbosa, 4t A

dimarts, 23 de novembre del 2010

El bàsquet i jo

La meva vida amb el bàsquet va començar dels 5 anys fins als 10, quan jugava amb l'equip de Les Roquetes. Després de jugar aquí, vaig estar al Vilanova i al Samà; allà vaig aprendre molt perquè entrenàvem 3 dies a la setmana: va ser el canvi més fort en el bàsquet.  Jo llavors tenia 11 anys i només vaig estar-hi un any allà perquè començava l’institut i pensava que si seguia amb el bàsquet potser m’afectaria negativament als estudis, així que ho vaig deixar en començar l'institut, durant 2 anys.
Als 14 anys em vaig voler apuntar una altra vegada perquè ja era cadet i hi havia més competició. Aquesta vegada vaig apuntar-me al bàsquet de Ribes; era cadet de 1r any. Actualment encara hi jugo, em va molt bé. Som segons a la qualificació, de moment, empatats amb els primers. Hem començat a fer jugades dels professionals i estic molt content de seguir jugant a bàsquet, encara que dificulta una mica quan juguem els partits fora. Però per la resta tot va molt bé i estic molt content.

Óscar Pareja, 3r A

dilluns, 22 de novembre del 2010

Treball sobre les alarmes

Aquest primer trimestre els alumnes del Montgròs hem fet projectes a tots els àmbits. A l'àmbit científic-tecnològic, els alumnes de 3r els hem presentat també. Aquesta vegada cada grup ha pogut escollir un tema del seu gust sobre el que parlar. En el nostre treball, la Kenia i jo, hem investigat sobre les alarmes a l'institut; hem parlat de diferents tipus d'alarmes i hem treballat força per saber més sobre aquest tema. Per a la presentació final del projecte vam fer un power point per resumir-ho tot .
El nostre treball consistia exactament en buscar informació sobre les alarmes i en col·locar-les en diferents punts de l'institut. També havíem de fer una maqueta (al final vam tenir un problema i no vam poder fer-la), buscar les informacions de les alarmes i fer els circuits. Crec que el resultat final ens ha quedat força bé i quan vam fer la presentació també ens van sortir bastant bé, encara que la nota no va ser gaire alta. 

Valeria Bejarano, 3r A

diumenge, 21 de novembre del 2010

Personificacions dels ordinadors a l'INS Montgròs: l'efecte 1x1

Toca anglès, i hem de penjar uns documents a l’e-portfolio. A la classe hi ha xivarri: tothom parla amb el seu portàtil. Sí, sí..., tal com ho explico. I vés, jo crec que hem passat a un punt que el treball (o entreteniment) amb els portàtils ens ha afectat de tal manera que acabem fent, d’alguna manera, el ridícul.
Això que ha tractat de fer la tecnologia en intentar crear una màquina tan perfecta mirant d’apropar-se el més possible a la intel·ligència humana (o inclús, superior) deu haver acabat afectant a la comunitat educativa del centre.
Des del primer dia del projecte 1x1 que ens heu fet lliurament d'un portàtil, a nosaltres, als alumnes, com una eina de treball. Però és que ara resulta que ja hem arribat al punt que podem denominar-lo gairebé un amic que ens ajuda a fer les nostres feines escolars amb més eficiència i, alhora, ens pot ajudar a entretenir-nos quan estem avorrits. Si ens hi fixem, és l’amic perfecte: sempre li vindrà de gust fer el mateix que a nosaltres, tant com per jugar com per treballar (menys quan és bloqueja, que resulta ser perquè no el cuidem prou) .
Però és que el panorama de la classe d’avui és per filmar-lo. Des que hem aprés a personificar els portàtils, no deixem de creure’ns que, realment, tenen vida. O això és el que ens demostra la Mònica, que és rere meu, i ara mateix renya al seu ordinador dient-li que què s’havia cregut, que li ha ordenat que pugés el vídeo al “Youtube”, i que ara mateix no eren hores de badar; i també fa constar que ella sempre l’ha cuidat molt bé i que no podia queixar-se des que l’havia dut al "doctor Monterroso" a què li poses un “antivirus” molt potent; així que no era un bon moment per fallar-li. Jo crec que el pobre portàtil devia flipar.
O com la Xènia, que des del primer dia li ha posat nom al seu ordinador, DJ Drumi. Així la relació amistosa que tenen com a portàtil-persona, arriba a ser més íntima, o això pensa ella. El cas és que l'ordinador de la Xènia sempre és molt eficient, així que la idea deu haver funcionat i tot. Sí, definitivament. Els alumnes de l'INS Montgròs hem estat capaços de personificar les màquines. O potser al revés també (o ens hem deixat endur pel deliri, qui sap).
Però ara resulta que la que deixa de funcionar sóc jo, quan de cop en DJ Drumi em crida i em diu que busqui una solució urgentment al problema 2088700i. El meu portàtil ha decidit que per a mi, ja no vol tornar a funcionar (no l’hauré cuidat prou bé?).
I ara és quan dins del meu cap només veig números. Codis. Lletres a l'atzar. I més números. I ara les dues coses intercalades. Sí, definitivament, m’he espatllat. 

Laerke Saura, 4t B

dimecres, 17 de novembre del 2010

Termos solars: projecte 1r trimestre de 2n d'ESO




Els alumnes de 2n d’ESO estan construint uns termos solars amb la Lluïsa Moneva, la professora de Tecnologia. Els aparells formen part del projecte de l’Àmbit científico-tècnic d’aquest trimestre. Aquests termos serveixen per escalfar aigua i ho fan utilitzant una de les energies renovables, aquesta és la característica principal que tenen.
Tots el termos han estat fets amb els següents materials, la majoria reciclats: cotó, paper, filferro, dues vàlvules, dues ampolles, cartró, cinta aïllant, silicona, encenedor i esprai.
A més de la construcció, el projecte consisteix en crear un fulletó informatiu sobre els termos explicant les seves utilitats com si els volguessin vendre.
Aquí teniu unes imatges d’avui dels termos, col·locats al pati, mentre compleixen la seva funció, escalfar l’aigua.

*

dimarts, 16 de novembre del 2010

Algo tan sencillo como hacerte feliz

Los hombres de Paco: Algo tan sencillo como hacerte feliz


Una vez le preguntaron a Lewis Hine, un fotógrafo de guerra, por qué había elegido esa profesión. Él contestó que si pudiese contar con palabras todo lo que veía no necesitaría
cargar todo el día con una cámara de fotos. Que ciertos momentos de belleza, de desolación, de horror y de heroísmo estaban mas allá de las palabras. Yo también lo creo, hay cosas que no podemos explicar con simples palabras..., cosas como seguir vivos, sentimientos como el amor y el compromiso, o sensaciones como volver abrazar un amigo. Quizás por eso nuestra vida se compone de imágenes. Momentos congelados en el tiempo para siempre, de decisiones que cambian sin remedio el rumbo de las cosas..., de fotografías fijas guardadas en la memoria que nos recuerdan cada segundo lo hermoso que es vivir, lo hermoso que es vivir.



Andrea Góngora, 3r B

dilluns, 15 de novembre del 2010

Flickr

Una de les meves webs preferides és Flickr. Flickr és un lloc web per a organitzar fotografies digitals que funciona com una xarxa social.
Las fotos que hi penges no es poden agafar perquè tenen copyright i això vol dir que són propietat teva, no de la web, com passa en altres casos.
Tothom que tingui un compte de flickr pot deixar comentaris a les fotos que tu puges i també seleccionar-les com a preferides o posar-hi notes al damunt mateix.
Hi ha molts subapartats a la web, com per exemple, es pot veure amb quina càmera de fotos s’ha fet, quin dia, en quin lloc i quantes vegades s’ha vist i els comentaris o si algú l'ha seleccionat com a preferida.
També permet fer cerques d'imatges per etiquetes, per data i també pel tipus de llicència.
Pots elegir les teves preferides d'altres persones i seleccionar-les com a méss visitades. A més es poden pujar vídeos i comentar-los i triar-los com a preferits, com fas amb les fotos.
Us recomano aquesta pàgina si us agrada fer fotografies perquè penso que és un bon lloc per emmagatzemar-les i a més podeu gaudir de fotos molt bones i divertides que potser us agradaria comentar.

Marc Raventós, 3r A

dijous, 11 de novembre del 2010

Recollons!



Els alumnes de 4t m'han passat aquest vídeo que varen veure a Català.  N'és una prova clara que aprendre gramàtica pot ser ben divertit.

Esperem que us faci somriure, com a nosaltres.

Gràcies Jordi ;)

Gaudiu del vídeo.

*

dimecres, 10 de novembre del 2010

La meva web preferida: Facebook

La meva web preferida és Facebook. El facebook, web mundialment coneguda, és una xarxa social on la gent pot penjar fotos, fer comentaris, parlar amb moltes persones de tot el món, i moltes coses més. En aquesta xarxa, també pots conèixer a molta gent de llocs diferents i parlar amb la persona que has conegut. Pots penjar fotos i comentar-les, i també pots mirar fotos d’altres persones i comentar-les. Pots fer àlbums de fotos, i si no la gent que fa els àlbums no volen que el seu àlbum i les seves fotos les pugui veure qualsevol altre, pot bloquejar-les de manera que només els amics que té afegits en el facebook les vegin. També pots posar informació privada, com per exemple d'on ets i on vius, la teva edat, si tens alguna relació, i molta informació més; però si no vols que els que no són els teus amics del facebook ho mirin o xafardegin per la teva vida, també ho pots bloquejar. En definitiva, el facebook és una manera de parlar i veure la gent amb qui no pots estar o no pots veure cada dia.

Marc Batet, 3r B

diumenge, 7 de novembre del 2010

Colònies 3r ESO




El curs passat (2009/10), quan érem alumnes de 2n d'ESO, vam guanyar un concurs que convocava el Cosmocaixa anomenat "VIII Edició El Recorregut de l'Energia"; ens van donar el tercer premi pel nostre projecte "L'eco-termo solar" que vam realitzar alguns alumnes amb els professors Ximo Montaner i Lourdes Gonzàlez. El premi consistia en entrades per Port Aventura i unes colònies, que hem realitzat actualment, del 13 al 15 d'octubre. Aquí us deixem un resum del que vam fer.

1r dia:
Vam sortir de l'institut i vam pujar al bus; el camí va ser bastant llarg perquè anàvem per l'autopista i l'autobús anava molt lent.
Quan vam arribar, ràpidament vam anar a les habitacions i vam deixar el equipatges.
Després vam anar a pujar el castell per muntanya. Tots no van arribar i alguns ho van fer però molt cansats.
Quan vam arribar allà dalt, vam veure les vistes des del castell i vam fer unes quantes fotos i vam baixar.

2n Dia:
Ens vam llevar a les 8:00 del matí, vam esmorzar i vam marxar a fer unes activitats amb un senyor que s’assemblava molt al “Tomàs”. Ens va donar molta teoria i ens vam avorrir bastant perquè era molt llarg. Després vam anar a dinar, vam menjar pizza mig crua perquè la cuina solar que vam muntar no escalfava el suficient.
Per la tarda-nit vam anar al poble i vam estar una estona donant voltes per allà, passejant, i vam tornar per la nit per un camí de sorra que era molt fosc. Els que anàvem primers, amb el Marcel·lí, vam fer un ensurt als que venien més enrere.
Quan ja vam arribar vam fer “DISCO” o jugar a Ping Pong.

3r Dia:
Ens vam llevar a les 8:00 del matí, ens vam dutxar, vam anar a esmorzar i vam fer unes activitats variades, entre les que cal destacar la fabricació d'una parabòlica que concentrava tota l'escalfor en un punt determinat i podia arribar a més de 200º C. També vam tenir temps lliure i vam dinar; després de dinar vam marxar amb el bus cap a Ribes i vam arribar a les 17:25 de la tarda, llavors cadascú se'n va anar.


Kevin Violat, 3r B 
Marc Raventós, 3r A
Imatges cedides per Marta López, 3r B

dimecres, 3 de novembre del 2010

Sobre el amor

Cuando una persona siente algo por alguien no se sabe bien lo que siente, porque los sentimientos nunca se saben expresar bien, bien.
A veces cuando quieres a alguien lo demás no importa, pero si esa persona no te corresponde todo es distinto, muy distinto... Solo te queda la esperanza, si es que te queda… Yo ya estoy en una situación que aún me queda esperanza, pero…, poco a poco se va terminando…
El amor a veces es tan duro…, pero cuando estás con alguien es distinto, todo cambia. Pero cuando estás solo/a te falta algo, quizá.
Yo no sé mucho del amor; ahora en la adolescencia es cuando lo pasas peor, cuando el corazón sufre de verdad. Cuando eres pequeña todavía son tonterías, cuando eres adolescente es un poco más serio y cuando eres mayor es mejor no quedarse solo.
Es tan difícil el amor a veces…, y tan fácil en otras ocasiones…
Mucha gente piensa que si no tienes novia no eres nadie, algunos solo están con alguien por tener novia/o, pero yo por ejemplo soy de las personas que buscan a la persona que quiera estar conmigo porque me quiera, no por otra cosa, igual que yo a él.
En la vida lo que he aprendido y estoy aprendiendo es que a veces el amor no es lo más importante aunque sí necesario.

Andrea Góngora, 3r B

dimarts, 2 de novembre del 2010

Narradores

Me gustaría ser como uno de esos narradores en tercera persona. De esos que lo saben todo, absolutamente todo. Saben cuándo una persona está contenta, o triste, o asustada…, son además, capaces de aplicarle adjetivos a todo sustantivo y adverbios a cualquier verbo. De hecho, en esta vida hay gente como los narradores en tercera persona. Son gente estresante, de esas personas que saben dónde estuviste ayer, qué es lo que hiciste; todas tus razones para llorar, y todas tus razones para estar contento…, y si deciden profundizar un poco en el tema, saben tus gustos y tus fobias como si fueran las suyas propias. Hay un punto en el que ya no se soporta más a estas personas.
Yo soy (ahora y siempre) uno de esos narradores en primera persona. Hablo con menos seguridad (utilizo mucho más el parecer ante los dos otros verbos copulativos). Puedo hablar de que ese parecía feliz, o que esa parecía asustada, pero yo, lógicamente, sin ninguna información directa, no puedo saberlo con certeza. En la mayoría de los casos, los narradores en tercera persona no disponen de ninguna fuente de información directa (esta teoría se aplica tanto en las narraciones como en la realidad). Sencillamente, lo saben todo.
Puede que las personas que seamos narradores en primera persona queramos parecernos a las de tercera. Entonces es cuando lo intentamos inventándonos cosas y sucesos, hablamos sin saber, y llegamos a ocultar nuestra identidad. Eso finalmente nos sirve, porque al escribir, el equívoco puede ser esencial para el desenlace. Lo que logramos es quedarnos (o no) con la inocencia de esa persona durante la lectura del texto (si es que hay lector, claro).
En la realidad, fuera de mi delirio de narradores, también puede pasar que los narradores en primera, aspirantes a tercera, intentemos impresionar. Entonces es cuando hablamos sin saber. Yo lo hago mucho. A veces quiero saberlo todo sin saber nada. A alguna persona le suelto algún comentario como “¡Ayer te vi!”. Entonces es cuando, de muchas respuestas, te pueden contestar la más común, que es algo similar a “¿Ah, sí? ¿Dónde?”, o “¡Si ayer no salí!”. Los narradores en primera persona somos un poco así, nos gusta inventarnos las cosas. Nuestro punto fuerte es que tenemos tendencia a pensar y a descubrir, deducir e imaginar las cosas solos.
Los narradores en tercera persona, y gente como ellos, tienden a tener mucha ayuda proporcionada por cierto pajarito. Algunas veces (escasas, muy muy escasas) con nombre identificable. Otras, no. Esos pajaritos son odiosos, suelen ser narradores en segunda persona, de esos que se hablan como tontos a sí mismos, y luego, la mayoría de veces, no se acuerdan (vamos a ser realistas, no quieren admitirlo). Lo mismo pasa cuando cumplen su función de PNI (Pajarito No Identificado), se hacen los suecos de tal manera que al fin y al cabo los pillamos. Además, son unos cotillas, tienen poco criterio y son unos enchufados de los narradores en tercera persona. Me caen mal los narradores en segunda persona deben de resultar muy útiles para los de tercera. Pero como ya he dicho, sólo se dedican a hablarse, preguntarse y contestarse. Me preocupa que yo alguna vez haya asumido el papel de narrador en segunda persona.
Pero hay una cosa que me preocupa aún más. Y es que yo nunca supe dibujar corazones, ni tampoco entiendo qué cabida tiene la razón en esa palabra.

Laerke Saura, 4t B

dilluns, 1 de novembre del 2010

Castaween


La  Castanyada és una festa popular de Catalunya que se celebra per Tots Sants, concretament la nit del 31 d'octubre. És costum menjar panellets i castanyes, sobretot, però també altres fruits de temporada com la carabassa o el moniato.
A Sant Pere de Ribes no és gaire habitual trobar-se nens o nenes que demanen caramels o llaminadures, aquesta és una tradició forània però ja força estesa; és el conegut Halloween. Algunes persones aprofiten la nit del 31 per disfressar-se i fer una mica de gresca. D'aquí ve la paraula que utilitzem molts joves "Castaween", d'unir les dues celebracions, la nostra, la Castanyada, i Halloween.
El meu germà petit, a més de celebrar-ho a casa, també ho fa al col·legi. Per celebrar-ho, una noia es disfressa de castanyera i els hi donen castanyes per esmorzar i també fan balls.
En canvi a l'institut no ho celebrem i fem classe normal perquè ja som grans.
Jo el dia de la Castanyada al matí dormiré fins tard, i a la tarda sortiré una mica amb els meus amics per anar a fer una volta pel poble.
Després aniré a casa de la meva àvia a fer panellets, castanyes, coques, etc...

Marc Raventós, 3r A